Capitanejar o capitalitzar? Una visió crítica d’algunes tesis i pràctiques dels feminismes autònoms

otear

Aquest text està inspirat en les reflexions suscitades a partir d’un debat a l’Ateneu Cooperatiu La Base sobre el feminisme autònom italià dels anys 70.

Des de finals dels anys 60 i al llarg dels anys 70, a diversos indrets d’Estats Units i d’Europa, ens trobem amb un replantejament per part dels «nous moviments socials» (també anomenats moviments identitaris o parcials) de les premisses i de les formes de fer que inspiraven les corrents obreristes clàssiques o els grans moviments proletaris. El model socialista de la URSS va ser denunciat com una nova forma d’opressió i de dictadura que, si bé era una «alternativa» al sistema capitalista, en cert sentit hi compartia moltes premisses bàsiques (militarització, competència i creixement, destrucció mediambiental, alienació….). El mecanisme de mercat i la propietat privada eren substituïts per la planificació estatal i la propietat pública-nacionalitzada, però emergia una nova forma de dictadura, diferent a la dictadura capitalista però marcada igualment per la xacra del centralisme i la concentració de poder, l’heteronomia, la dominació i l’explotació dels éssers humans i de la natura. Entre la caiguda d’aquest «somni» convertit en infern i la proclamació del TINA ( «There is no Alternative») de Margaret Tatcher, una eclosió social va tenir lloc en diversos indrets del món, una eclosió en tots els àmbits de la vida que intentava traçar una alternativa de tall llibertari, autònom, «hippy» i emancipador. Una alternativa (o «una alternativa d’alternatives») que posava al centre del debat molt més que un simple canvi de règim «polític» en el sentit estricte de la paraula; que qüestionava l’autoritarisme i la dominació en totes les esferes i en totes les seves formes i parlava de fer alguna cosa més que una revolució «social», la qual es veia necessitada d’una revolució interior i d’una revolució en la vida quotidiana; un desvetllament de la consciència ecològica i la necessitat d’una reintegració amb la natura; una organització social descentralitzada i autònoma basada en la horitzontalitat i la confederació, en l’organització autogestionària de les persones en els diferents àmbits de la vida…el hippisme, l’anarquisme, el feminisme, l’ecologisme, l’autonomia, el situacionisme, el moviment de la psicologia humanista i del potencial humà, entre d’altres, esdevenien tot un amalgama de formes de fer i sentir que van explosionar amb força fent trontollar els plantejaments revolucionaris clàssics de l’esquerra i tractant de configurar un nou paradigma alternatiu a la barbàrie capitalista que en aquell moment es presentava amb els seus vestits de gala (societat de consum, diner, propietat, treball assalariat..) però que, com molts intuïen, no trigaria gaire a perdre la careta i mostrar la seva cara més cruenta pocs anys després.

En aquest marc, efectivament, els moviments feministes (el feminisme radical, l’eco-feminisme, el feminisme cultural, el feminisme de la diferència..)van jugar un paper fonamental. Entre d’altres coses van destacar perquè van esdevenir una part important dels enfocaments, discursos i pràctiques que assenyalaven la necessitat de posar èmfasi en allò personal, no només en el canvi estructural i polític. Posant sobre la taula que «allò personal és polític» remarcaven que en els racons més íntims de l’existència es poden seguir reproduint les relacions de poder per molta lluita i victòria externa aparent que hàgim lliurat. L’esquerra fins al moment s’havia negat en gran mesura a fer un anàlisi personal de les opressions més enllà d’allò macro- estructural-general (opressió de classe) i el feminisme va baixar aquest anàlisi també a la vida personal, a allò micro, concret, específic. Cal destacar, no obstant, i aquest és en part l’objectiu d’aquesta reflexió, que això no ho va fer només el feminisme sinó que en els 60’s i 70’s va ser fet des de molts àmbits de l’anomenada nova esquerra en el marc del que en termes generals es va denominar «revolució cultural». Com he comentat més amunt, es qüestionava tant el capitalisme com les seves alternatives estructuralistes i politicistes que seguien reproduint el poder autoritari i feien veure que tot canviava mentre res canviava. Front al menyspreu d’allò personal per afrontar els canvis i transformar el món, el feminisme i altres corrents parlen de la revolució en la vida quotidiana, «humanitzant» l’esquerra i qüestionant tot tipus d’autoritarismes.

L’Autonomia, en sentit ampli, front a l’obrerisme clàssic, l’anarcosindicalisme en el sentit estricte i el tradicional paradigma de l’esquerra socialista, s’entén no només com una revolució i una lluita social i econòmica especialment centrada en l’àmbit del treball, sinó també una transformació qualitativa en molts altres àmbits de la vida, com el barri, els mitjans de comunicació, el consum, les relacions personals i la llar…Es posa sobre la taula el canvi necessari de valors i estructures en allò micro, la revolució també es fa en el dia a dia i no només en les grans mogudes. Ens hem de fixar en l’autoritarisme que es dona en les nostres pròpies lluites autònomes i sense anar tant lluny, en els nostres propis cors, no només assenyalar cap a fora, cap als burgesos i els capitalistes.

En aquest àmbit d’anàlisi, discurs i actuació, i sense negar les aportacions dels feminismes en tot allò esmentat anteriorment, percebo en certs posicionaments dels feminismes autònoms determinats aspectes que veig importants d’analitzar i valorar. Per una banda, veig que sembla ser molt important per a les dones que trobem alguna cosa que sigui específicament aportada per nosaltres a les iniciatives més amplies en les que participem. Això no només ho veig ara sinó que crec que ha estat una constant al llarg de la història dels moviments feministes contemporanis. Ens fa falta explicitar i remarcar que hi ha alguna cosa que específicament fem diferent i alguna aportació peculiar, rellevant i nostra, i volem que s’ens reconeguin aquestes aportacions com a fet diferencial en les lluites més globals. Un cas paradigmàtic d’això podríem trobar-lo en l’eco-feminisme, que en alguna de les seves vessants més conegudes posa  èmfasi en la clara relació entre la naturalesa com a medi, en el sentit de «la mare terra», i la naturalesa femenina «dadora de vida», derivant-ne una mística de la «bona» feminitat «alineada amb la natura» (i per tant de la dona com a ésser amb una consciència ecològica superior, per exemple). Aquesta al·legoria pot tenir molt de sentit i, malgrat això, ser una visió simplista i esbiaixada d’una qüestió molt més complexa. I el mateix passa, a parer meu,  amb algunes reivindicacions de fons que encara avui es relacionen amb part dels corrents feministes autònoms.

En aquest sentit, per tal de respondre a aquesta voluntat de reconeixement i especificitat de les lluites femenines en el context de l’autonomia, percebo una tendència que m’inquieta i em disgusta, tot i que pugui entendre la necessitat d’arrel que la fa palpitar. Es tracta d’una espècie de patrimonialització de determinades lluites i aportacions que veig com una «apropiació indeguda» en el millors dels casos i una veritat a mitges en el pitjor. Així, es proclama encertadament que els feminismes autònoms van introduir determinades qüestions candents pel canvi social com les esmentades anteriorment, però s’obvia que també altres corrents van fer-ho. Algú va dir que la majoria d’enfocaments i perspectives no s’equivoquen tant en allò que diuen sinó en allò que silencien, en allò que obvien, en allò que no diuen. L’actuació d’alguns feminismes autònoms en aquest sentit em sembla criticable doncs, segons penso, buscant capitanejar en determinades qüestions (cosa que no em sembla gens malament, ja m’agradaria que en moltes iniciatives i projectes les dones fóssim avantguarda, estiguéssim en primera línia i que es reconeguessin i no s’invisibilitzessin les nostres aportacions) el que s’acaba fent és capitalitzar. Si, capitalitzar. Capitalitzar lluites, reivindicacions i aportacions en les quals, si bé les dones mobilitzades com a tals podem haver participat, no ens pertanyen únicament i per tant, no ens erigeixen com a representants de res ni de ningú, almenys no pas més que a d’altres persones i moviments. Una cosa és ser o voler ser capdavanteres en diversos àmbits del canvi social i l’altra capitalitzar moviments que són molt més amplis que els nostres i fer passar les seves lluites, demandes i assoliments com alguna cosa exclusivament feminista. Aquesta manera de procedir em recorda molt, massa, a les estratagemes de relectura interessada de la història per part dels nacionalismes i no sé si es pot considerar un problema en tots els ismes, potser sí.

Apuntant a allò concret i sense entrar-hi massa en detall, m’agradaria posar sobre la taula alguns exemples d’aquest tipus d’actuació en què he percebut la ignorància o la falta d’esment de moviments claus en l’àmbit de l’autonomia que han posat de manifest de manera molt clara determinats aspectes que alguns feminismes autònoms reivindiquen com a aportacions pròpies, quan segons penso aquests es poden entendre més si s’analitzen com a producte d’un context particular en què determinades crítiques, propostes i reivindicacions emergien des de diferents àmbits degut a que el moment històric era propici perquè ho fessin. En aquest sentit podem destacar, per exemple, el situacionisme -format majoritàriament per homes- que va ser indispensable per la seva punyent crítica al treball assalariat i alienat i la insistència en fer de la vida en si mateixa una revolució (amb les seves paraules «fer de la pròpia vida una obra d’art»), i les corrents de la psicologia humanista i del moviment del potencial humà que, potser d’una manera menys explícitament política, es van centrar en el desenvolupament d’una necessària revolució cultural que veien indispensable per tal de tirar endavant qualsevol canvi digne d’aquest nom i defensaven el «partir d’un mateix» per a transformar la societat començant des de l’interior de la pròpia persona. Tenint en compte això, em sembla que moltes suposades atribucions feministes són propostes i anàlisis molt més transversals del que sovint aparenten i crec que és important tenir en compte que la seva eclosió va tenir lloc molt més enllà dels àmbits feministes. Un darrer exemple té a veure amb el qüestionament dels partits polítics: si bé des del feminisme autònom es va qüestionar i es pot seguir qüestionant avui en dia la representació i el sentit dels partits polítics, no és menys cert que les crítiques al marxisme i a l’ortodòxia proletària tant en la teoria com en la pràctica han plogut a caudals des de tots els racons del moviment autònom i han estat una constant després de la caiguda del règim de la URSS i fins als nostres dies.

Pel que fa a les tàctiques proposades en l’actualitat des d’alguns àmbits del feminisme autònom, no puc evitar veure-hi de nou una capitalització que més que generar espais de capitaneig que podem considerar necessaris o importants, acaben generant un fracàs de les iniciatives o un impacte més minso i una participació més dèbil en elles del que podríem esperar. Un exemple d’això va ser la «vaga de totes» (1), que segons s’ha denunciat des de diversos sectors ha estat abandonada pels espais anarcosindicalistes i autònoms més amplis. En aquest cas, sento de nou la sensació que moltes persones, entre les quals perquè no dir-ho, molts homes -però no només-, no participen perquè perceben una capitalització d’aquesta lluita, més enllà de capitanejar-la, que ningú ho negaria a les dones lluitadores. Crec que si es vol capitalitzar alguna lluita que es percep que és de tots, això genera malestar, i aquest malestar no expressat per por a ferir sensibilitats s’apaga i es converteix en una incomprensió que fa davallar la participació. Així doncs, em sembla que també en aquest cas caldria acceptar que la «vaga de totes» no és res de nou que hagi de ser reivindicat com un projecte explícita i exclusivament feminista. Des del meu punt de vista caldria reformular la iniciativa i tirar-la endavant amb un sentit similar al projecte dels «sindicats de barri» que s’està propulsant en determinades zones. Ambdues lluites haurien de poder  percebre’s com a part d’una estratègia àmplia, inclusiva i holística en què es reconegui primordialment que és la voluntat i l’acord compartit per tots i totes des de paradigmes autònoms que cal transcendir les formes de lluita pròpies de l’obrerisme clàssic, com són en aquest cas els sindicats laboralistes i les vagues limitades als sectors productius.

Per altra banda, i també en relació a la «vaga de totes», em sembla que el fet que en molts dels seus espais aquesta va ser explícitament no-mixta (i dic explícitament perquè, que jo sàpiga, en un món suposadament no mixt les dones explícitament som excloses de pocs àmbits als quals ens queixem de no participar) també és una manera de capitalitzar la lluita, blindant-la, i que quan això es qüestiona s’amaga darrera la reivindicació de la necessitat i desitjabilitat de capitanejar-la.

En aquestes ratlles he posat l’èmfasi en la diferència entre capitanejar o capitalitzar perquè penso que pot ser clau per analitzar alguns discursos i pràctiques del feminisme autònom i les seves repercussions. Crec que la intuïció inconscient d’aquesta diferència és part del que fa que algunes persones sentin que els feminismes no les representen o que els generen malestar. Per part meva, fins que no trobi realment alguna cosa que efectivament em sembli nova, única i específica que es pugui aportar i reivindicar de manera nítida i raonada des d’àmbits feministes autònoms i d’alliberament de la dona en l’actualitat, seguiré pensant que en la majoria dels casos, en la lluita per capitanejar, al més que arribem és a capitalitzar.

ENLLAÇOS:
(1) https://vagadetotes.wordpress.com/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *