Emancipar-nos de l’emancipació: surfejant el “tsunami feminista”

(este artículo se encuentra en castellano más abajo)

Hem passat fa ben pocs dies per una vaga feminista i m’agradaria poder aportar algunes reflexions als plantejaments d’aquesta. Jo he fet vaga, perquè considero que tot el que sigui frenar aquest sistema productiu mortífer en el que vivim, respirar per un dia més enllà del treball assalariat que ofega la vida, sortir al carrer per ajuntar-nos amb qui té disponibilitat per viure, és positiu. Considero positiu parar, sortir al carrer amb la nostra canalla, els nostres familiars, parelles, amics i amigues, mostrar que ens cuidem juntes, desprivatitzar la vida i les cures.

Em preocupa la desvalorització de les cures i de l’àmbit domèstic, que es digui que l’únic problema és el repartiment del treball a casa1; considero que és una anomalia històrica el fet que les cures estiguin privatitzades en al família nuclear; considero un despropòsit que les assumeixin dones o homes tancats a casa, que les assumeixin funcionaries estatals (llei de dependència), així com professionals plegats a les demandes del mercat de les necessitats que aquest propi sistema imposa (allò que ens proveeix amb una mà ens en desproveeix per l’altra).

No estic d’acord amb la majoria de plantejaments de la vaga. Per una banda alguns els entenc, pel context històric i cultural en el que ens trobem a l’occident capitalista, i cada vegada més en tots els estats i territoris integrats en l’ordre mundial actual. En aquest context a les dones només ens queda plorar, perquè en el marc de la modernitat capitalista mai podrem assolir la igualtat2, i paradoxalment aquesta es considera el bé més preuat pel qual lluitar. Es considera que si fóssim iguals hi hauria menys violència contra les dones i que assoliríem societats més justes. Però aquesta premissa no es pot demostrar, doncs els països pal·ladis de la igualtat (típicament els països nòrdics) no són exemple de res en aquest sentit3. La majoria de feminismes deriven d’aquest fet la conclusió que la dominació de gènere ha de ser alguna cosa més antiga i primordial, si és que amb tots els esforços que es fan per la igualtat, aquesta no s’elimina4.

I si el problema de tot plegat fos la manera de mirar el problema?

Continua llegint «Emancipar-nos de l’emancipació: surfejant el “tsunami feminista”»