Intel·lectuals, Intelligentsia i Pedantocràcia

pensamiento-logico_espinb

Aquest article té l’objectiu de parlar de teoria, pensament, intel·lectualitat i la falta d’ella en un món sobresaturat d’informació i cada cop més buit de sentit i creativitat. Dibuixant els motius de l’estat crític actual de la raó i la intel·ligència i discernint entre diverses formes del pensar i espècies de pensadors/ pseudo-pensadors, apostant per la restauració de la llibertat de consciència individual i l’aplicació social del pensament, avui agonitzants.

Cartografia d’una crisi

Avui en dia i des de fa uns pocs decennis, particularment en els últims 40 anys, la raó, el pensament i les teories estan en decadència. La raó s’ha confós amb el racionalisme, el pensament i la intel·ligència amb l’intel·lectualisme i les teories amb erudites divagacions.

La Il·lustració a Occident va posar sobre la taula, durant el «segle de les llums», la supremacia de la raó front a altres formes de concebre el món i la realitat, que es van considerar antiquades, místiques o directament teològiques. La Il·lustració va convertir la raó, facultat humana per excel·lència, amb racionalisme, forma de pensar mutilada, que invalida el desenvolupament d’un coneixement integral que ens fa augmentar en saviesa i comprensió, ignorant moltes de les capacitats perceptives i sensitives com a tentacles d’exploració àmplia d’una realitat complexa. Es va començar a entendre la intel·ligència amb un sentit molt reductivista, merament analític i mecànic.

També van entrar en auge un nou tipus de persones, els intel·lectuals il·lustrats, i la bretxa entre aquests i la plebe no il·lustrada es va anar fent cada vegada més gran. El saber popular va quedar en entredit i en nombroses ocasions es va menysprear, mentre l’ascens d’una intel·lectualitat aristocràtica anava forjant els seus dominis i blindant-nos amb pany i forrellat com a insígnia de noves diferenciacions socials.

En el segle XX la cosa va començar a canviar. Des de diversos àmbits científics i filosòfics es qüestionen els paradigmes mentals il·lustrats i fins i tot es qüestiona la concepció de la realitat i les lleis més bàsiques que pensem que regeixen aquesta. Per altra banda, si bé el saber no es va fer popular, si que es va popularitzar un nou tipus de saber, cada cop més deslligat de la vida pràctica i més academitzat, especialment arrel de l’establiment de sistemes d’ensenyament institucionalitzats que cada cop possibilitaven a més persones «formar-se» intel·lectualment.

Poc a poc la funció de pensar, la funció intel·lectual, va sortir del seu guetto il·lustrat per tancar-se en un altre guetto: el guetto acadèmic. Així, especialment a partir de la segona meitat del segle XX, ens trobem amb un pensament tancat cada cop més a les aules, enfocat sobre si mateix -o enfocat al productivisme i al mercat, més darrerament-, dispensat per una nova casta acadèmica que viu de pensar i ensenyar i en què tota autoritat que sigui digna d’aquest nom ha de pertànyer a aquest sector academicista per poder ser tinguda en compte. Pensar, o pretendre que es pensa, s’ha convertit en una forma de «fer carrera».

Quan aquest academicisme s’ha ajuntat amb un postmodernisme filosòfic que qüestiona les veritats absolutes i en alguns punts arriba a un extrem relativisme que fàcilment ens condueix al conformisme generalitzat, (1) la cosa encara s’ha complicat més. Ens trobem llavors que no només aquesta casta intel·lectual peca d’academicisme sinó que més que ser clarificadora la seva tasca es transforma en un niu de confusió i divagació. (amb raó Guy Debord ja als anys 60 parlava de les universitats com a «fàbriques de fum»). Si bé un cert grau de divagació en el pensar pot fer-lo més poètic i sentit, i pot entendre’s com una reacció al mer pensar espartà racionalista, pensar sense aportar claredat i coherència, amb poc contingut i molta forma, es podria veure com una característica habitual del pseudo-pensament modern.

Pensar o teoritzar?

Però el pensar per aportar claredat i coherència, el que podríem anomenar teoritzar, també està en crisi. Les teories no estan en crisi. Avui en dia qualsevol, si es mou en els àmbits adequats, pot demostrar qualsevol cosa i fer-ne ràpidament una teoria.

Penso que hi ha d’haver una solució a mig camí entre els teòrics que, agafant-se a la necessitat de coherència i racionalitat, critiquen qualsevol pensament que no sigui direccional com a postmodernista, i que sovint acaben interpretant qualsevol cosa a la llum de la seva teoria, convertint-la finalment en un dogma asfixiant que no deixa percebre la realitat d’una manera més neta i menys auto-afirmativa, i per tant més veritable, i els defensors d’un postmodernisme a ultrança, que negui tot diàleg per considerar-lo una relació de poder i que, en pro d’un suposat pluralisme ens deixi incapacitats per trobar veritats finites i concretes, respostes comunes, permetent-nos construir un nosaltres.

Una solució a aquesta dicotomia podria ser diferenciar entre pensar i teoritzar, entenent ambdues funcions com a importants i rellevants. Així, pensar pot implicar més incoherències perquè és un procés viu, teoritzar és donar sentit i coherència a la realitat, implica pensar però també articular. Pensar quan implica innovar i ser creatius, ens estimula, la teoria també ens pot estimular si ajuda a crear connexions fins ara subjacents, invisibles, però que al sortir a la llum clarifiquen, posen noms, donen veus. Pensar ens fa fer un «clic», ens aporta alguna cosa que ens alimenta, teoritzar ens aporta un sentit i ens fa fer un «ajá»! Hi ha doncs un «clic»! i hi ha també un «ajá»! Una cosa no treu l’altra i fins i tot podríem dir que es complementen. (2)

Els pensadors, per «espècies»

Intel·lectuals: Persones que pensen, amb més o menys connexió amb la realitat, poca acció, relacionats amb el món acadèmic però també els podem trobar en altres àmbits, en el món de les arts, la literatura, etc. Quan ens imaginem els pobladors d’aquesta «espècie» ens venen al cap imatges de la Gauche divine, els intel·lectuals francesos etc. Poden defensar unes idees o unes pràctiques més o menys radicals però la seva característica principal és la poca acció més enllà de les idees que professen -encara que caldria veure què considerem acció i pràctica i què considerem idees, ja que unes bones idees poden servir molt per unes bones pràctiques, i al revés-. S’identifiquen a ells mateixos com a intel·lectuals.

Quan els intel·lectuals s’agrupen en un determinat context històric perquè són pujats per aquest i els seus aparells de poder, aleshores esdevenen una intel·lectualitat, o el que és el mateix, una casta intel·lectual. Són la casta dels que es dediquen a pensar, en exclusiva, privilegiant aquest dret i deure sobre els altres menesters d’una vida integral, entenent que ells com a grup-casta tenen aquesta funció i que les persones de «a peu de carrer» són una altra cosa i es dediquen a unes altres tasques. Com si el dret i el deure de pensar fos patrimoni d’uns pocs privilegiats que han pogut fer temps per això o que tenen substanciosos sous que els permeten dedicar-s’hi! Normalment, degut al seu marcat oportunisme, segueixen una determinada tendència ideològica, que sol ser la que cotitza les seves capacitats més a l’alça en un determinat moment.

Intelligensia: El pensador llibertari Murray Bookchin posa sobre la taula aquest terme com a estrat indispensable a desenvolupar per part dels moviments transformadors i revolucionaris en cada moment històric. (3) Formarien part de la intelligensia tot un seguit de persones que pensen en relació a una transcendència dels mals actuals, en relació a un nosaltres, per respondre preguntes universals. Estan al servei d’alguna cosa més amplia i que va més enllà d’ells mateixos, i com a tals serveixen més que no es serveixen. Malgrat es puguin auto-realitzar aportant les seves capacitats al comú, el seu objectiu no és engreixar el seu ego. Tracten de ser persones amb un pensament integral, amb consciència holística i de globalitat, no especialitzades encara que puguin tenir les seves devocions o centrar-se momentàniament en algun/s aspectes: són més aviat el que Huxley anomenaria guineus i no pas eriçons. (4)

La seva tasca és aportar claredat, discerniment, crear més enllà dels límits i dogmes, ajudar a relacionar i a sostraure allò comú i essencial en el marc d’allò divers. Són activistes lliure pensadors, no viuen del pensar -en un sentit econòmic-material- sinó que pensen com a part de la vida, i per tant tenen més marge d’actuació per dir el que volen dir realment en cada situació, ja que no estan lligats per les imposicions de la butxaca (si bé poden estar lligats per les imposicions del reconeixement social, un altre tipus de recompensa que pot resultar d’allò més coercitiva i censuradora). Fan un treball de des-identificació de les seves idees que els permet canviar d’opinió i innovar, transcendint i ampliant les seves aportacions sense caure en el postmodernisme i trencar la coherència, perquè el que busquen amb el seu discerniment no és disgregar sinó integrar.

D’aquestes persones en necessitem moltes avui en dia, tantes com pagesos i pageses. Necessitem reforestar els deserts de la ment tant com els deserts del sòl. Necessitem cultivar les idees tant com necessitem cultivar les nostres pròpies hortalisses i aliments (de fet, la paraula ali-ment en el seu si ja remarca aquestes dues necessitats bàsiques de l’ésser humà, encara que sigui per casualitat).

Penso que és important refer aquest substrat de la intelligensia -o com se li vulgui dir- perquè sinó el món que es situa en confrontació amb els poders hegemònics establerts i construeix alternatives, va molt mancat de pensament, d’estratègia, de diàleg i de difusió. (5) Degut a la mala premsa que els mers pensadors erudits han sembrat sobre el pensament, hi ha reticències a dedicar esforços a pensar i a teoritzar per part dels moviments transformadors i es posa molt èmfasi en els aspectes més «pràctics» dels canvis desitjats. Sembla que es considera que ja hi ha qui ens representa a nivell de pensament (i això vol dir dependre sovint d’intel·lectuals pseudocrítics que cobren xifres astronòmiques de les institucions del sistema, això es va veure en alguns moments del 15M en els quals es va recórrer a ells per falta d’altres referents) a diferència de la crítica que es fa cap a la política representativa, per exemple, en la qual està clar que es reivindica l’autogestió. Què tal, doncs, una mica d’autogestió en el pensament?

I encara més, segons Bookchin el que necessitem son principis i ideals, cosa que també és característica primordial d’aquesta intelligentsia:

«El que necessitem avui en dia són alternatives que desafiïn realment la societat. El que necessitem són ideals i principis que siguin oposats a la societat. Han de ser ideals, no només teories, i han de metabolitzar-se amb la gent -no immediatament amb les persones que estan immerses en els problemes de la vida diària, però almenys amb persones que estan començant a estudiar i a pensar. Aquesta és la funció que tindria una intelligentsia. (…) Sense una intelligentsia que es metabolitzi amb les persones, esdevenim simples erudits, simples intel·lectuals, totalment institucionalitzats. Llavors el sistema pot acceptar qualsevol cosa -ha convertit el Marxisme en disciplina.» (6)

Pedantocràcia: Quan parlem de pedantocràcia parlem d’intel·lectuals del sistema, ja siguin de dretes o d’esquerres, acadèmics i tertulians varis. La seva funció es mediatitzar, que ve de mediar, «posar-se al mig», crear opinió o més aviat «interferències». La seva suposada autoritat, derivada de la seva professió (periodistes, professors d’universitat, polítics…) els dota de privilegis varis. Els acadèmics es troben investits d’autoritat per les universitats i els tertulians privilegiats pels mitjans periodístics de masses. Tenen el privilegi de la veu, de poder difondre els seus missatges de manera normalment unilateral i jeràrquica.

Generalment, com a experts que són en vendre fum, s’especialitzen en determinats àmbits. El sistema els obliga a especialitzar-se per viure del seu pensar i això els omple de vicis i simplificacions, maneres de fer i dogmes estàtics, quan el pensament requereix sempre d’un procés complex i fluid, no repetitiu. Especialment pels professors, és obligada la repetició, per atendre a uns paràmetres de currículum educatiu que no són fàcils de transcendir. (7)

Les seves característiques personals són la ostentació i l’arrogància: volen que es remarqui l’etiqueta de qui són (professor/a, senyor/a…) ja que no saben com pensar o ser més enllà de la seva professió o mitjà de vida. En combinació amb altres de la seva espècie, juguen a destruir-se mútuament tant com es fan la pilota mútuament, al tractar-se de «vells enemics». No és el seu objectiu entrar en veritable diàleg o debat sinó primordialment mostrar la pròpia erudició o les pròpies dots (siguin aquestes capacitats oratòries, persuasives, còmiques…). El privilegi d’autoritat i de veu també els transforma en criatures egocèntriques, poc donades a l’autocrítica, que escolten poc i desenvolupen poc la capacitat d’aprendre dels altres, a qui consideren inferiors. Aparenten més del que són, atès que han de vendre’s a si mateixos com a professionals del pensament. (8)

Com a instructors, la seva funció és instruir, donar instruccions, no ajudar a fer emergir el pensament. Com a periodistes i tertulians la seva funció és disposar d’un coneixement superficial i una informació variada i actualitzada, i anar deixant traços d’aquesta per aquí i per allà, fins que el producte final soni bé però s’ens escapi de les mans alhora de voler traçar un discurs amb claredat explicativa i argumental més enllà de les simples opinions i posicionaments que es poden professar públicament en un determinat moment. (9)

L’etimologia de pedant originalment es referia en grec a un «esclau que acompanyava els nens a l’escola i els anava a recollir». Aquest significat subjacent ens mostra així d’una manera molt gràfica la «custòdia del pensament» que exerciten aquest tipus de personatges que per desgràcia nostra copen les tertúlies, els debats, les tribunes dels mitjans i les aules dels nostres temps.

Refem-nos: la lluita per la llibertat de consciència i la reconstrucció de l’ús social del pensament

Vist el que hem vist, com sortir d’aquest entremat de reduccionisme en el pensament, fi de les teories, intel·ligència parcel·lada i en desintegració i poblament d’espècies mediàtiques i sorolls incessants que ens dificulten la vida i les tasques revolucionaries de l’intel·lecte?

En primer lloc, cal una lluita per restaurar les condicions que facin possible una veritable llibertat de consciència. Això vol dir crear i afavorir condicions de no-soroll, no només a nivell físic (una habitació pròpia, com deia Virginia Woolf), sinó també a nivell immaterial (un espai mental de receptivitat, de silenci no mediatitzat i contemplació), que es fa difícil d’assolir en una societat productivista en la que està mal vist «no fer res», i més en una societat bombardejada per la publicitat i hiper estimulada a tots nivells de manera constant. Pensar requereix atenció i calma, poder-se concentrar. En aquest sentit, el silenci, la soledat, la meditació, l’atenció plena…són pràctiques que ens poden ajudar en el camí d’auto-recuperació d’una plenitud més autèntica (a vegades ens hem de «buidar» per poder-nos «omplir», allunyar-nos per poder desenvolupar-nos d’una forma més genuïna, i amb un pensament i unes formes més pròpies i menys inserides en els perjudicis del nostre temps). (10)

També requerim un canvi d’enfocament, el pensament avui dia, degut al marc social que ens acompanya i les seves demandes, sovint està enfocat a pensar sobre un mateix (la meva carrera, la meva parella…jo, jo i més jo!), és a dir sobre assumptes personals, o si és sobre assumptes més enllà d’allò personal sol ser sobre qüestions banals que surten als mitjans «informatius» i acabem caient en un pensament mediocre. Pensem sense ideals perquè vivim una vida sense ideals. O no pensem i només parlem del que es diu a la televisió, que és la única cosa que tenim en comú amb la resta de mortals:formar part d’aquesta massa d’espectadors passius i muts. (11)

En segon lloc, cal recuperar l’ús social del pensament, potenciar una intelligensia que ens serveixi per transformar la realitat, una intelligensia dialògica, imbricada en la vida, que creï una nova esfera pública més enllà de les institucions de poder que només donen els missatges unilaterals del poder (els mitjans de comunicació, els parlaments, les tribunes dels grans diaris..). La crisi de la intel·lectualitat d’avui és una crisi de llibertat i creativitat, la nostra capacitat de pensar ha estat cooptada i mercantilitzada, el nostre temps i espais han estat robats i colonitzats. El pensament ha de tornar a recuperar un sentit vital, vida i pensament han de poder caminar units en un continuum. (12) De la mateixa manera que s’han parcel·lat molts altres aspectes de la vida, també s’ha parcel·lat el pensament i la vida. (13)

NOTES

(1) Castoriadis, C: «El posmodernismo como conformismo generalizado» (es pot trobar en línia aquí). També Murray Bookchin al seu llibre «Historia, Civilización y Progeso» tracta aquesta qüestió. El llibre es pot trobar aquí.

(2) Han, Byun-Chul, al llibre «La Agonía del Eros» surt en defensa de la teoria:

«Les teories no són models que es puguin substituir per analisis de dades, en les teories es troba el pensar en el sentit emfàtic. La teoria és una decisió essencial que fa aparèixer el món de manera totalment diferent, sota una llum totalment diferent. És una decisió primaria, primordial, que determina què és pertinent a alguna cosa i què no ho és, què és i ha de ser i què no. Com a narració altament selectiva, traça un camí de discriminació vers allò no transitat encara. Les dades per si soles no porten al pensament En el pensament hi ha alguna cosa prèvia i que s’anteposa a les dades. La teoria, que està en el fons del pensament, és una donació prèvia. Aquesta és la lògica del pensament».

(3) Diu Bookchin al llibre «Las politicas de la ecologia social: municipalismo libertario», en el marc d’una entrevista que li fa Janet Bielh:

«La Intelligensia existiria en el marc d’una vida pública intel·lectual, on les idees fossin part de l’ambient quotidià, on la filosofia, la ètica i la política no fossin simples matèries d’estudi sinó pràctiques vives. Recuperar la intelligensia és recuperar la tradició de pensadors que van viure una activa vida pública i al mateix temps eren part d’un entorno viu, social i políticament revolucionari».

En un altre article «La intelligensia i els nous intel·lecutals» (en angles el podeu trobar aquí) parla de la intelligensia com «un substrat capaç de teoritzar, de donar coherència a les coses i que al mateix temps és part d’una esfera pública o intenta crear una esfera pública». En aquest article, Bookchin, citant a Russell Jacoby al llibre «The last intellectuals» expressa també el següent: «Jacoby lamenta el fet que la majoria dels intel·lectuals hagin esdevingut professors. Estem produint intel·lectuals que estan essent absorbits per l’acadèmia, que troben la seva arena pública a l’aula i que operen d’acord a un programa d’estudis. Aquests intel·lectuals són en el mercat acadèmic no menys mercaderies que el menjar brossa que pots veure en els grans magatzems o centres comercials. (…) Degut a la seva absorció en les universitats, en les corporacions i en la maquinària estatal, de qualsevol talent creatiu que existeix entre els intel·lectuals, aquests acaben atrapats en les institucions. I segueix: Ens traurem de sobre tot el que es podria anomenar una intelligentsia i no produirem més que intel·lectuals en el sentit més superficial del terme, és a dir, pensadors institucionalitzats i persones institucionalitzades que entretenen a altres, enlloc d’impartir saviesa? (..) Parlant en un sentit ampli, no en un sentit individual, necessitem una intel·lectualitat que estigui fora de les institucions, que sigui el ferment de noves idees que puguin enfortir un moviment radical i donar-lo coherència».

(4) Huxley, Aldous;al llibre «Moshka», Cap 26. Podeu trobar el fragment on explica aquesta al·legoria aquí: http://avewhasingtonlacasita.blogspot.com.es/2011/05/capitulo-26-moksha-de-aldous-huxley.html

(5)Bookchin a «Seis tesis sobre el municipalismo libertario»diu «Sería igualmente ingenuo pensar que talmovimiento libertario podría nacer sin la «intelligentsia» radical indispensable, cuyo medio está en esa vida comunal intensamente vibrante A menos que los anarquistas se decidan a desarrollar este estrato de pensadores de menor esplendor, cuya vida pública se transforme en un búsqueda de comunicación con su entorno social, en el caso contrario, se encontrarán con el peligro real detransformar las ideas en dogmas, y de convertirse en herederos por derecho propio de movimientos y gentes ancestrales, que pertenecen a otra época histórica».

(6) Bookchin, M; a «Intelligentsia and the new intelectuals»

(7) Bookchin, M; a «Intelligentsia and the new intelectuals» «Los intelectuales de academia son un fenómeno bastante reciente: criaturas embibliotecadas, enclaustradas, incestuosas y orientadas a su carrera, carentes de experiencias vividas y de practica».

(8) Diu Félix Rodrigo Mora sobre la pedantocràcia: «La casta intelectual, ideocracia o pedantocracia, es una ficción de la élite del poder que tiene como misión la producción, inculcación y difusión de ideas. La primera función de ésta es establecer una relación de dominio, por sus contenidos y por el acto mismo de ser elaboradas y emitidas, que aparta a la multitud de esa decisiva tarea. Quien piensa, dirige, y quien no piensa resulta ser pensado es dirigido, tal es la lógica del dominio».

(9) Diu Han, Byung-Chul; a «La agonía del Eros»: «Les dades per si soles no porten al pensament En el pensament hi ha alguna cosa prèvia i que s’anteposa a les dades. La teoria, que està en el fons del pensament, és una donació prèvia. Aquesta és la lògica del pensament. L’excés de dades i informacions allunya avui a la ciència de la teoria, del pensament. La ciència de Google és aditiva o detectiva, no narrativa i hermenèutica. Es descomposa en informacions. En tota aquesta massa d’informacions i dades proliferants, les teories avui són més necessàries que mai. Impedeixen que les coses es mesclin i proliferin. Redueixen l’entropia. La teoria aclareix el món abans d’explicar-lo. Dona forma al curs de les coses i les emmarquen, per tal que aquestes no es desbordin. En canvi la massa actual d’informacions té un efecte deformatiu.
(…) La tremenda quantitat d’informació eleva de forma massiva l’entropia del món i també el nivell de soroll. El pensament té necessitat de silenci. És una expedició al silenci. La crisis actual de la teoria té molt en comú amb la crisis de la literatura i de l’art. Els nous mitjans de comunicació poden ser admirables en molts sentits però produeixen un soroll espantós. La pul·lulant massa d’informació es manifesta com a soroll. Sense la polaritat oposada al soroll (la tranquil·litat) es produeix sempre el mateix. L’esperit, que originariament significa inquietud, li agraeix la seva vivacitat.»

(10) La teoria de les necessitats del cos i l’ànima, de Simone Weil, que apareix en el seu llibre sobre l’arrelament, parla de la necessitat periòdica de desarrelament en el pensament per poder transcendir les limitacions del context i pensar més enllà del moment, tractant de buscar les veritats subjacents.

(11) Diu Bookchin, M: a «Intelligentsia and the new intellectuals» que la major part de les persones pensen així “Jo primer he de trobar quina és la meva carrera – i després de trobar el què fer amb la meva vida, si em puc convertir en un advocat de drets civils o un corredor de borsa que intenta promoure productes ecològics o en un enginyer que va a fer això o allò – llavors construiré la meva vida política i el meu pensament polític entorn això “. La política seria llavors una part marginal de la seva carrera. Bookchin proposa en canvi invertir l’equació: «La meva carrera és canviar el món, i totala resta de coses que faig, sigui quina sigui la feina que faig o en el que em comprometo, estarà subordinat a això i s’utilitzarà principalment per a recolzar això».

(12) Bookchin, M: «Intelligentsia and the new intellectuals»: «La interacció de la ment amb la vida – en la qual no hi ha divisió entre les dos, en la qual una no s’oposa a l’altra – i l’intent de treballar fora de les institucions i, de fet, crear noves institucions, seria el paper primordial d’una intelligentsia que pogués articular les preocupacions de les persones, les frustracions i sentiments d’una incapacitat absoluta de donar sentit a la realitat.»

(13) Félix Rodrigo Mora diu, en relació al seu llibre «Naturaleza, Ruralidad y Civilización”: «Dado que vivimos en “la sociedad de la información”, esto es, en un régimen de dictadura política que viola a descomunal escala la libertad más fundamental de todas, la de conciencia, cuya particularidad es el adoctrinamiento inmisericorde, desde la cuna a la tumba, de los integrantes de las clases populares, vil labor que realiza sobre todo la pedantocracia (los cuerpos de catedráticos y profesores de la universidad en primer lugar), es imprescindible alcanzar la autonomía en el terreno de las elaboraciones intelectuales, único modo de no ser víctimas de aleccionamiento o, al menos, de reducir sus efectos sobre el propio entendimiento. (…) La tarea número uno de nuestro tiempo es superar el vacío intelectual que ha dejado el derrumbamiento de las viejas certidumbres, constituir un sistema de ideas que sea la negación de lo existente en tanto que institucional. El naufragio de los viejos credos redentoristas, el descrédito de una buena parte de las ideas tenidas por emancipadoras hasta unos decenios, demanda, si se desea poner fin al vigente estado de cosas a través de una revolución de naturaleza innovadora, cuya meta sea la realización de la libertad (política, civil y de conciencia), elaborar nuevas convicciones con base en la experiencia, adelantar novedosas formulaciones, establecer programas de fines y de acción a la altura de las circunstancias del siglo XXI.(…) Si se trata de realizar una transformación total suficiente de la actual sociedad los textos que esbocen nuevos enfoques son imprescindibles, y su confección ha de ser tarea de todas y todos.»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *