Un tió sense imaginació

tio-disfressat

L’alta definició de la informació no deixa res indefinit. La fantasia, en canvi, habita en un espai indefinit. Per tant informació i fantasia són forces oposades.

BYUNG-CHUL HAN

De petita em fascinava el tió. Un tros de tronc fort, mancat de diferència aparent de qualsevol altre tronc que podia veure en qualsevol altre lloc i moment de l’any, de cop agafava proporcions noves, nous relleus, fins i tot una subjectivitat que li anava construint dia a dia a mesura que l’alimentava. El procés era senzill: de cop aquest tronc apareixia a casa, i no era un tronc. Aquest era El Tió. No calia dir ni fer res més, almenys a casa meva, per erigir-lo en categoria de tió: era El Tió. Mai li havia posat un bigoti, ni dibuixat uns ulls, ni posat per barret una boina vermella. Poc sabia d’ell, més enllà que era molt golut -es menjava tot el que li posava!- i que arribat el moment, si es feia gran -si, n’estava segura, cada dia s’engreixava més!- cagaria molts regals, caramels i també, perquè no, una mica de carbó. Sabia, netament, tres coses: que l’havia d’alimentar, que un dia el picaria i que cagaria. Qualsevol altra explícita referència o característica del tió hi sobrava. La meva desbordant imaginació feia la resta i li atribuïa els trets que li convenien: la poca o molta gana, la fermesa i calidesa, la necessitat d’abrigar-lo o destapar-lo. Era gras o prim? Tenia molta o poca gana? Tenia fred o calor? Com era el tió? Només jo ho sabia, i per això, establia un vincle profund i únic amb aquell tros de tronc. Era un símbol, a qui transferia trets humans i en qui projectava il·lusions, desitjos, amistat, tendresa i misteri.

Avui veig cada vegada més com proliferen els tions explícitament dissenyats pels nens: amb els ulls oberts, la boca riallera, una bona boina de la qual fins i tot pot arribar a sorgir-ne una roja cabellera, quatre potes fent de cames. On queda l’espai per imaginar,per imaginar-nos el nostre tió? Qui l’hi ha dissenyat unes determinades faccions i trets i de quina manera? Qui ha convertit un símbol, una relació subjectiva, amb una imatge, una relació objectiva? La societat de la transparència i la sobreexposició d’imatges i informació ens facilita la feina, ens homogeneïtza els símbols i abans que ni tant sols puguem adonar-nos-en, abans que puguem fer el procés de reconèixer el nostre tió interior, la estereotipada imatge d’ell ha colonitzat la nostra ment a través de llibres, cançons i guirlandes de tota mena que el caracteritzen de la manera que algú altre -normalment, un adult- ha estimat oportú. El silenci, la tranquil·litat, allò espartà de la simple matèria que gràcies a la nostra imaginació d’infants s’encarna en alguna cosa viva i única, igual i al mateix temps diferent que la que pot aparèixer en altres caparrons, s’ha esfumat. Ja no m’he de preguntar qui és el meu tió, ni com és. Massa tard. Ja m’ho han explicat. El misteri s’ha esfumat i, cop a cop, mentre espero que cagui, m’inunda una buidor. M’agradaria reclamar-li que es despullés de tots els afegits per veure’l de nou, insuls, a pèl, i poder reviure’l en mi i per a mi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *