Sobre ètica política: Epíleg al llibre “Reflexions sobre la guerra” de Simone Weil

2016-01-19-15-30-11-211x300

Juntament amb els companys de Libelula Verde Ediciones, acabem de publicar un breu llibret de reflexions sobre la guerra de la filòsofa i treballadora francesa Simone Weil. El llibre consta de dos textos, «Reflexions sobre la guerra», escrit al 1933, i el darrer, «Carta a Bernanos», escrit al 1938. Els dos són expressions des del sentit i el sentiment, en un moment tèrbol d’ascens del nazisme i de preludi de la segona guerra mundial. El segon d’ells és una reflexió des de l’experiència de Weil en la guerra civil espanyola, com a combatent al front d’Aragó. La significació i meravella del pensament de Weil, i de la seva misteriosa persona, embriaga: per la seva acció de reflexió experiencial, de cerca de la veritat o d’allò que més s’acosti a ella limitant els apriorismes i la mirada excessivament condicionada, per la seva ingènua coherència viscuda fins al final.

L’Àlex Alfaro i la Ingrid Cobo, promotors de l’editorial, em van demanar consell respecte als textos a publicar i van integrar algunes reflexions meves al llibre, en forma d’epíleg. Agraeixo molt la seva generositat al posar sobre la taula aquesta possibilitat i em sento afortunada de poder acompanyar les ratlles d’una ment tant lúcida i d’una persona tant íntegra com era Weil. També estic orgullosa de la maquetació i disseny que ha fet l’Isaac Romana, amb la seva persistència, compromís i sensibilitat estètica que han fet possible una edició cuidada, un petit tresor.

Comparteixo aquí el text de l’epíleg. Els escrits de Weil es poden trobar en línia però si voleu comprar el llibre ho podeu fer a diverses llibreries de Barcelona o contactant amb info@libelulaverde.org.

Actituds al servei de la vida o vides esclaves de les idees?

El nostre compromís amb la vida
pot veure’s profundament modificat
per raons ideològiques”

Prado Esteban (1)

Al parlar amb els amics de Libélula Verde i valorar, a instàncies seves, la possibilitat de publicar algun text de Simone Weil en català, vaig sentir immediatament entusiasme i voluntat de contribuir a tirar endavant aquest petit projecte. Vaig proposar-los els textos “Carta a Bernanos” i “Reflexions sobre la Guerra” doncs em vaig sentir particularment inspirada per algunes reflexions que aquests em van suscitar, ja que justament ressonaven amb pensaments que han sorgit en mi els darrers temps fruit de converses informals amb persones properes sobre la violència i la no violència, sobre la ideologia i les actituds, o sobre la democratització de l’autodefensa, entre d’altres. Aquest breu epíleg vol donar veu a aquestes reflexions personals per si compartir-les pot ser enriquidor per altres, sense ànim d’influir en el que el propi lector pugui sentir i pensar amb la lectura dels textos que precedeixen, que parlen per si mateixos.

En primer lloc una idea força que se’m desperta a la llum de la lectura dels textos és que, en el fons, les idees són ben poca cosa, per no dir que les idees no són res. Les idees no són res, ni garanteixen res per si mateixes, en el sentit que poden servir a una causa que podem estimar més o menys “bona”, però el que es faci amb elles depèn sempre d’alguna cosa més profunda que va més enllà d’aquestes, i aquesta cosa és l’actitud. Aquesta diferència entre idees i actituds i la superioritat de les segones front les primeres es veu clara en el cas de la dicotomia entre violència o no violència. No puc deixar de pensar, encara que sigui només a mode d’hipòtesi, que els lluitadors, revolucionaris, o com els hi vulguem dir, que utilitzen la violència (i aquí violència ho entenem com a força bruta, destructiva i despectiva contra d’altres persones) es troben en un estadi moral més baix que aquells que posen en pràctica les eines i perspectives, encara poc investigades i conegudes, de l’autodefensa no violenta, perquè en el primer cas es basen en defensar unes determinades idees (que molts podríem considerar “bones”), amb els mateixos mitjans que els qui lluiten per unes idees que podríem considerar pernicioses, és a dir, en ambdós casos s’utilitzen mitjans igualment qüestionables. Així, les idees sempre poden estar equivocades i a sobre els mitjans utilitzats per defensar-les ser també reprovables, mentre que en un nivell més elevat que podríem anomenar de “no violència”, allò important serien sempre les actituds, i aquestes enteses com alguna cosa essencial i inamovible més enllà de les idees, ja que les actituds són mitjà i fi i per això podem considerar-les superiors a les idees. Allò equiparable amb la noció d’actitud que estic fent servir és en el text el que Simone Weil denomina “valors humans”.

L’important doncs, sobretot, és l’actitud i no la ideologia, i en aquest sentit a vegades ens podem trobar més pròxims a algunes persones considerades “de dretes” que “d’esquerres”, tot i sentir-nos nosaltres mateixos d’esquerres (faig servir les etiquetes dretes i esquerres d’una manera molt generalista i per representar el que hem entès fins ara com a tendències més conservadores i altres més progressistes dins l’espectre de comportaments socials). Sota el meu punt de vista, l’esquerra cau sovint en errors greus, com ara defensar alguna cosa que moralment seria indefensable només pel fet que qui ho promou es considera ideològicament proper i afí. Aquesta manera de fer que prima la ideologia per sobre la ètica ha portat a contradiccions importants i ha embrutat el camí de les esquerres com no poques coses han tacat també el procedir de les dretes. Es tracta de la forma de procedir que valora no el que hi ha de fons en cada qüestió sinó que jutja en funció d’un corpus suposadament homogeni d’idees que fa evitable la necessitat de pensament complex. Aquesta és una manera de fer basada en armes de doble fil, al no jutjar i condemnar alguna cosa que si que s’hauria condemnat i jutjat si l’executor hagués estat un suposat adversari polític o un enemic ideològic. És evident que no som éssers estrictament racionals i que la cultura col·lectiva i el context social i identitari que ens constitueix no ens és aliè i en ocasions ens pot portar a posicionaments poc encertats o contradictoris. De fet, fa temps que penso que “les dretes” són menys perilloses que “les esquerres” tal i com les entenem en un sentit tradicional a ambdues, perquè almenys les primeres des dels inicis solen mostrar sense vergonyes els seus plans per fer “el mal” (creient-se que fan el bé, és clar), mentre que la major part de l’esquerra està acomplexada i es mostra al llarg de la història volent aplicar un suposat bé que acaba produint un mal major que el que pretenia evitar, i a més, sovint, sense saber com rectificar i acabar amb els auto enganys, en els casos en què la dissonància entre el que ens agradaria que fossin les coses i el que són és massa alarmant. Com diuen els companys del Comité Invisible en el seu darrer llibre (2): “ En la mesura en què ser d’esquerres signifiqui denegar l’existència de veritats ètiques, els feixistes podran continuar fent-se passar per la única força política afirmativa, atès que són els únics que no s’excusen per viure com viuen”.

El que vinc a dir, d’alguna manera, és que m’adono que les bones idees no garanteixen res, l’exemple de les desoïdes cartes del revolucionari rus P. Kropotkin a Lenin en el marc del procés de construcció de l’experiment de la URSS és esclaridor en aquest sentit (3). També en la suposada dicotomia entre l’esquerra i la dreta tal i com s’entenen tradicionalment, o del comunisme i el feixisme per exemple, per concretar-ho en dues formes rellevants, el cas és que ambdós models al final acaben portant a llocs molt similars en la pràctica encara que les idees o el discurs siguin diferents. La dreta habitualment diu clarament el que vol fer i ho fa, la concordança entre dits i fets és més fàcil de detectar; en canvi, en les actuacions de l’esquerra hi sol haver més dissonància cognitiva perquè sovint diu una cosa i n’acaba fent una altra de molt diferent, però la gent sol estar encegada pel discurs, pel que se suposa que hauria de ser; per això a vegades des de posicions àcrates es diu que les esquerres al poder garanteixen més pau social que no pas si triomfen les dretes. Així, podríem dir que el feixisme vol d’entrada “el mal pel mal”, mentre que el comunisme s’ha trobat en situacions d’haver d’aplicar el mal com d’una manera circumstancial..tot el porta cap al mal encara que pretengui el bé i això passa perquè les idees per si soles són massa simples i superficials i no són garantia de res. Si no hi ha capacitat d’autocrítica basada en les actituds més enllà de les idees, un pot acabar contradient-se de forma flagrant, tacant a les persones que les professen i segueixen i passant per sobre els valors més bàsics de la vida. Potser el problema és el poder, podríem dir. El feixisme vol agafar el poder per fer el mal i el comunisme per fer el , però al prendre el poder (o tenir armes, per exemple, que és una altra forma de tenir poder, com bé remarca Simone Weil) tots acaben fent el mal. Uns en fan apologia des del principi, perquè creuen estar fent el bé; els altres més aviat se n’amaguen perquè saben que estan fent mal però ho justifiquen per un bé superior (evidenciant així una clara divergència entre fins i mitjans que en el més íntim els resulta insuportablement vergonyosa). Quines lliçons de la història podem extreure’n, de tot això?

El que assenyala Weil i que entrellaça amb les pròpies reflexions que volem transmetre és que en totes les guerres hagudes i per haver, generalment no es qüestionen els procediments sinó els objectius; si els objectius es consideren bons aleshores els procediments no importen, l’únic judici se sol fer en base als objectius, que són quelcom força abstracte i tenyit de les pròpies idees del bé i del mal, per la qual cosa poden estar fàcilment plens d’errors i seguir-los pot portar a conseqüències temibles en molts casos. Els procediments modifiquen les actituds i al modificar-les poden transformar també els objectius. Per això Weil diu que “el pitjor mètode és valorar una guerra en funció dels fins als quals serveix i no dels mitjans utilitzats”. Aquesta manera de mirar no deixa d’estar basada en una forma que podríem considerar poc idealista de valorar les coses, que sorprèn en algú com Simone Weil, i alhora entronca clarament amb el seu intent de mirar la realitat el més netament possible independentment de les ideologies. Es tracta d’una manera pragmàtica de mirar. en el sentit que es proposa analitzar les conseqüències en cada cas més que assumir la bondat o la maldat d’uns suposats fins “per se”, tancant els ulls a la forma com aquests s’assoleixen a la pràctica.

Guerra entre ciutadans al servei del poder o autodefensa democràtica contra el poder?

Sota tots els noms en què es resguarda, feixisme, democràcia o dictadura del proletariat, l’únic enemic principal és l’aparell administratiu, policial i militar: no el de davant, que no és enemic nostre sinó en tal que ho és dels nostres germans, sinó aquell que es proclama el nostre defensor i fa de nosaltres els seus esclaus. En qualsevol circumstància, la pitjor traïció consisteix sempre a acceptar sotmetre’s a aquest aparell i llençar-se als seus peus per servir-li, tant per un mateix com per altres, tots els valors humans.”.

Simone Weil

En el text “Carta a Bernanos”, més que d’actituds directament, Simone Weil posa l’accent en la solidaritat entre classes socials i com el fet de tenir el poder de les armes fa que s’esborri aquest objectiu per un de més baix, com el de complir amb el que les etiquetes ideològiques porten a concloure en cada moment. El tipus de guerra que es promou des del poder consisteix precisament en esborrar la solidaritat del poble, en dividir-lo entre els que tenen armes i els que no (o podríem dir qualsevol altra cosa que comporti donar privilegis i poder a un/s sector/s en detriment de un/s altre/s, com l’atiament dels nacionalismes excloents, la guerra de sexes, etc.) Segons les reflexions de Weil la concentració de les armes en poques mans, decidida des de dalt, serveix d’eina al poder per dividir i enfrontar al poble i per evitar que aquest s’entengui solidari i lluiti contra les elits. El monopoli de la violència estatal té sobretot aquest sentit, protegir els seus protegits esborrant les solidaritats primàries a còpia de força més bruta o més subtil.

Resulta prou difícil tenir un judici clar front les qüestions de la guerra, remarca Weil. Així mateix, res ha enfrontat més als moviments transformadors i revolucionaris que la dicotomia “violència o no violència”. Però la pregunta que ens fem ara i que ens pot ajudar a sortir d’aquest atzucac seria, més aviat, violència en mans de qui? Si no ens fem la pregunta d’aquesta manera, és fàcil que caiem en una falsa dicotomia que ens distreu del debat essencial de la qüestió. En el mateix sentit aniria el qüestionament de la tendència llibertària contra el poder, però contra tota forma de poder? Què hi ha de menys evitable en les relacions socials i polítiques que la gestió del poder? Seria possible un poder democràtic o el poder és sempre equivalent a la dominació? Ens podem imaginar un poder que en l’àmbit públic prendria probablement la forma de confederació d’assemblees locals amb participació directa? Tornant al cas que ens ocupa, la qüestió seria plantejar-nos si podem evitar o anul·lar la violència…un cert grau de violència i conflicte no forma també part indestriable de la vida humana i col·lectiva? Pot ser que la violència també es pugui exercir de forma democràtica i no monopolista? No estem parlant aquí d’adoptar un model individualista de gestió de la violència com pot ser la “llei de la jungla” sinó d’un model de gestió dels conflictes i de la violència de forma comunitària, que ja no s’entendria tant com a violència sinó com a autodefensa. Aquesta forma d’entendre-ho té un component molt més evident i clar d’unió del poble contra els poders concentrats que l’oprimeixen, per una banda, i per l’altra, un sentit de “resolució de conflictes” compatible també amb un model no violent de gestió d’aquests.

Amb aquest sentit que apuntem coincideix Weil quan exposa que La guerra revolucionària és la tomba de la revolució i ho serà mentre no s’hagi donat als soldats, o millor, als ciutadans armats, els mitjans per fer la guerra sense l’aparell dirigent, sense pressió policial, sense jurisdicció d’excepció, sense condemnes per als desertors.”.

Posa l’exemple de la Comuna de París i jo voldria citar ara un exemple molt més actual que sembla coincidir clarament amb la “solució” proposada en la carta a Bernanos per part de Weil. Es tracta del cas de la gestió de conflictes i de l’ús de la violència a les regions autònomes del Kurdistan, on s’està produint des de fa uns anys l’assaig d’un model de societat sense Estat, sense poder centralitzat, basat en el pluralisme ètnic i religiós, anomenat “confederalisme democràtic” (4). És destacable que la pràctica d’aquest model en el seu aspecte de gestió de la violència segueix la mateixa línia que esbossa el pensament de Weil en aquesta carta, atès que cada ciutadà a les regions kurdes autònomes rep una formació de 6 mesos en ús de la violència i gestió de conflictes a escala de proximitat, per poder resoldre d’arrel les discòrdies que puguin sorgir i no haver de dependre de forces policials professionalitzades i alienes a les comunitats per temes que es poden solucionar de forma comunitària. El model de descentralització de la violència aplicat al Kurdistan sembla ser precisament un model oposat al monopoli de la violència estatal, d’autogestió popular dels conflictes, i es complementa amb un sistema de justícia restaurativa front a la tradicional justícia punitiva que sol imperar en la majoria de països del món actualment (5). Potser els kurds d’avui han llegit el sospir de Weil i en la seva pròpia guerra revolucionària intenten sembrar ja un nou model de gestió de la violència que pugui evitar que aquesta es converteixi en “la tomba de la revolució”.

Malgrat tot, segueix la crítica de Weil a la guerra com una guerra del propi Estat contra els seus propis combatents, és a dir, els mateixos ciutadans d’un territori en primer lloc. El monopoli de la violència estatal es basa en la coacció i utilitza les persones concretes posant-les al servei dels seus fins, al mateix temps que les oprimeix. En aquest sentit podríem dir que totes les guerres són principalment guerres civils, en tant que es dirigeixen sobretot a destruir el poble. La guerra implica sempre abús de poder, jerarquia i un conjunt de xacres que fan molt fàcil que es dissolguin en ella tots els objectius humans i positius els quals en determinat moment molts podem defensar.

Sembla que una revolució que comporti una guerra no tingui altra elecció que sucumbir sota els cops mortífers de la contrarevolució o bé convertir-se ella mateixa en contrarevolució duta per la mecànica pròpia de la lluita militar. Davant d’això les perspectives de la revolució semblen més aviat poques; una revolució, pot evitar la guerra?”

Així, segons Weil, tota guerra embruta, d’alguna manera, l’esperit humà, i posa diversos exemples d’aquest fet en els seus textos sobre la temàtica, basats en experiències personals. Aquesta és una altra incògnita que susciten les seves reflexions: es pot utilitzar la violència, ni que sigui de forma democràtica i descentralitzada, sense tacar-se d’actituds cruels i humanament reprovables? En qüestions de guerra i violència, una cosa és parlar de les formes i l’altra de l’essència. Si parlem de les formes ja hem vist que sembla ser possible superar la jerarquia i els monopolis produint-se una espècie de “democratització de la guerra”, però si parlem de l’essència, i si, tornant al que apuntàvem en un inici, és més important l’actitud que la victòria, en el sentit de ser conseqüents amb els valors humans siguin quines siguin les circumstàncies, en aquest sentit últim, la guerra seria sempre reprovable?

En cas de guerra cal escollir entre dificultar el funcionament de la màquina militar de la qual un mateix és un engranatge, o bé col·laborar amb aquesta màquina segant cegament vides humanes”.

Sense ànim de donar respostes ja tancades, sinó de plantejar preguntes, espero que les pàgines d’aquest breu llibret alimentin més reflexions, inspiracions i consideracions que ens facin avançar, sigui en el sentit que sigui, però sempre més lluny. Agraint immensament que altres companyes de camí, visionaries en molts casos, trencadores i polèmiques potser, com Simone Weil, hagin posat sobre la taula qüestions que ara, en ple segle XXI, són encara d’estremidora actualitat i que mostren el profund anhel humà de veritat.

Laia Vidal
Tardor 2015

NOTES

(1) Cita que podeu trobar a l’article Sobre la guerra de Prado Esteban, en línia en aquest enllaç: http://prdlibre.blogspot.com.es/2015/09/la-guerra.html#more

(2)
A nuestros amigos (Comité Invisible; Ed Pepitas de Calabaza, 2015).

(3)
Sembla a ser que Kropotkin va enviar repetides cartes a Lenin quan aquest era al poder intentant-lo fer recapacitar sobre la incoherència de les seves actituds i accions front a la ideologia que professava, sense èxit de rectificació ni contesta per la banda del líder soviètic.Segons es desprèn del llibre El príncipe anarquista (George Woodcoock i Ivan Avakumovic; Ed. Jucar, 1978)

(4) Per conèixer més sobre la revolució kurda i sobre el model del confederalisme democràtic podeu llegir La revolució ignorada (VVAA; Editorial Descontrol, 2015).

(5) Podeu trobar més informació sobre el model kurd de gestió de conflictes de forma comunitària i restaurativa, mitjançant els tribunals de pau i consens i els tribunals populars, a la pàgina 123 de La revolució ignorada. El model de justícia restaurativa ja s’aplica en alguns països del món, sovint de manera complementaria al model punitiu més habitual. A Catalunya la Cooperativa Integral Catalana està estudiant i proposant aquest model, podeu trobar més informació a http://restaurativa.cat/

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *