Apunts sobre treball, economia i activisme per un futur post capitalista i post industrial

treballsi

(en castellano más abajo)

El treball, és a dir, l’ús del temps amb l’objectiu de l’auto sosteniment material, és una  part indissociable de la vida. El treball no ha estat sempre aquesta pesada càrrega que per a moltes persones representa cada dia la lluita per un salari. Abans de la proletarització i la despossessió de la vida a la qual hem estat sotmesos en els darrers dos segles, el treball i la vida eren un sol tot. El treball era una tasca col·lectiva i basada en l’auto sosteniment de les famílies i les comunitats, sense l’objectiu de produir beneficis sinó encarat a la satisfacció de necessitats. El treball assalariat no era la norma i quan existia el treball a canvi d’un jornal, aquest mai era la base de la qual depenia la vida de les persones, sinó més aviat un complement, ja que eren múltiples fonts les que proveïen recursos de subsistència a les col·lectivitats (les terres, familiars i comunals, els mitjans de producció i transformació, els boscos, els animals…) (1)

Amb la revolució industrial i l’adveniment del liberalisme va anar imposant-se i guanyant més terreny la importància del salari com a font prioritària per a la satisfacció de necessitats de la major part de la població. Cada cop més necessitats personals i socials es van veure mercantilitzades, és a dir, monetitzades (2). Malgrat tot, la memòria de l’autonomia comunal va acompanyar a la classe obrera de les ciutats durant molt de temps, i la vida horitzontal col·lectiva estava tenyida d’exemples d’ajuda mútua que suplien  les misèries dels malaguanyats intercanvis en el món del treball. Terra fèrtil per un anarquisme i un sindicalisme combatiu que no es podrien explicar d’altra forma a les nostres terres. A partir dels anys 50 amb el desarrollismo i amb l’obertura econòmica que va implicar la decadència de la dictadura franquista, el consumisme va passar a ser una part indestriable de la cultura de la classe obrera, que passava així a participar activament dels rèdits del capitalisme no només per passiva, com havia estat fins llavors, sinó per activa (3).

Avui en dia, el procés de mercantilització avança imparable. El salari ho és tot i la vida col·lectiva no mercantilitzada no té pràcticament importància per a la subsistència de les persones. El que les persones fan col·lectivament, allò que tenen en comú, és a la pràctica molt poques coses. La interdependència es troba trastocada i invisibilitzada pels diners  i les pantalles, que ens aïllen els uns dels altres i en aparença ens fan éssers lliures i independents. Les poques coses que compartim a nivell pràctic són alguns moments d’oci, poc transcendents en el conjunt de les nostres vides. Aquesta ficció es desemmascara clarament en alguns moments de crisi com al 2008 o de catarsis col·lectiva com el 15-M, on els llaços comunitaris i humans i les preguntes essencials semblen prendre de nou rellevància. Per altra banda, en alguns casos la família actua encara com a refugi de les dinàmiques del món hostil, però és l’últim bastió que està essent assaltat pel capitalisme i cada vegada es regeix més pels mateixos valors que aquest (4).

I ara que el salari sembla ser-ho tot, l’economia basada en el treball per un valor de canvi, fa aigües. El col·lapse del sistema actual a nivell de no poder donar resposta a les necessitats de cada vegada més persones que se’n veuen excloses resulta així més evident. Per a moltes persones sempre ha estat així. Per a les classes mitges que s’han cregut la retòrica del sistema, resulta un xoc. Per a les generacions joves, una frustració i desconnexió descomunals. La mecanització i l’augment de tecnologia, l’avarícia d’uns pocs que controlen cada vegada proporcions més ingents de recursos, així com la impossibilitat de l’economia de seguir creixent indefinidament en un planeta finit, implica canvis profunds en la vida de les persones i en el món laboral tal i com l’hem entès en els darrers segles. En la versió positiva de l’assumpte, es parla de societat del post treball. El «drop out» com a crítica al sistema ja no té sentit, doncs el sistema ens exclou cada vegada més vulguem o no (5).

Les noves condicions requereixen una nova ètica de la valoració de les capacitats i el temps de les persones, que superi el valor de canvi per posar en relleu el valor d’ús. Molts tenim el repte d’aprendre a auto-ocupar-nos i valorar-nos més enllà del valor de canvi de les activitats que fem, cosa que a nivell psicològic no és fàcil quan hem estat educats en escoles que són els precedents de la oficina i la fàbrica i quan tots els valors socials ens parlen de la importància de ser útils, de ser productives, de ser empleables, de ser rendibles en termes econòmics com a premissa bàsica per a merèixer existir. Així, ens pot arribar a costar molt recuperar la dignitat d’una pobresa decorosa, ja que el sistema ens empeny o bé a la misèria absoluta o a pujar-nos al carro de la competència i la barbàrie social i ecològica si volem tractar de subsistir. El treball productiu ha passat a ser el principal centre d’interès de gran part de la humanitat a Occident, allò que determina on viurem, quants fills tindrem (o si en tindrem o no), i  a què dedicarem el nostre temps preuat de vida. Treballar per a viure, no viure per treballar, com ha estat part de la nostra cultura en períodes no tant llunyans (6), sembla ara mateix una quimera, tant per les condicions objectives com per les condicions subjectives que hem assumit.

Tenint en ment aquest panorama, què podem fer? Vegem algunes propostes que estan sobre la taula amb ànim d’analitzar-les críticament.

Llums i ombres de la Renda Bàsica

Alguns moviments d’esquerres en l’actualitat posen sobre la taula la necessitat d’implementar una Renda Bàsica, i com en una societat del post-treball i l’escassetat de recursos materials aquesta pot esdevenir un pal·liatiu per a situacions que sinó es podrien considerar d’emergència social. Aquesta proposta té potencialitats i límits i  l’hauríem d’analitzar sortint de dicotomies barates i tenint en compte les característiques que tingui i l’ús que se’n faci. Parlant només de la seva implementació, sense entrar en si aquesta és possible o no i fins a quina extensió, li podem veure certs aspectes positius. En primer lloc, és un reconeixement de la dignitat intrínseca de la persona en tant que persona, més enllà de les seves capacitats productives. En segon lloc, es pot fer servir per a seguir alimentant la maquinaria del sistema, per seguir fent girar la roda i fondre’s els diners sense sortir de l’espiral de dependència del consum i la vida individualista, sense generar autonomia i mantenint, per tant, la necessitat de l’Estat i el mercat com a garants de la subsistència, o bé es poden utilitzar els recursos desviant-los, extraient-los de l’economia de mercat capitalista i posant-los a disposició d’una economia comunal i una vida col·lectiva i autònoma més lliure i plena, utilitzant-los per dotar-nos d’infraestructures i sabers que ens puguin ajudar a sustentar una altra forma de viure (7).

Per altra banda, la Renda Bàsica requereix molt de nosaltres a un nivell ètic, ja que és molt fàcil acomodar-nos en un benestar donat si no necessitem l’esforç d’auto generar per a nosaltres mateixes unes condicions de vida sostenibles. Una utilització adequada d’aquesta requeriria que sortim del paradigma de l’exigència dels drets i la delegació de les responsabilitats i assumim els compromisos que requereix el moment històric actual de crisi de civilització. Però, de nou, sortint de dicotomies, no es tractaria tant d’abandonar l’exigència de drets, sinó més aviat de convertir aquests drets en una excusa per generar deures que ens auto exigim i que tenen per objectiu sortir del paradigma de dispensador-receptor de benestar que ha estat prevalent en els darrers 50 anys en les societats capitalistes occidentals. Aquesta posició ens faria molt més fortes com a persones i col·lectivitats i només des d’aquesta força podrem ser i podrem tornar a lluitar.

La Renda Bàsica pot ser també una arma de doble fil que eviti revoltes per descontentament extrem, que fomenti el conformisme i la legitimitat estatal, i sobretot la dependència, al no dotar-nos de canyes sinó directament donar-nos el peix a la boca. Per pal·liar aquests vicis alguns autors (8) han proposat que una Renda Bàsica hauria de prendre la forma d’una Terra Bàsica, és a dir, de garantir els mitjans per a poder sostenir la vida (en aquest cas, en forma de terra cultivable) però deixant en cadascú de nosaltres i en les nostres col·lectivitats la iniciativa, l’esforç i el treball que subjectivament sigui necessari per a la utilització d’aquests mitjans. Es fa difícil de creure que alguna institució estatal pugui fer una cosa així i probablement la conquesta d’aquesta renda en forma de terra serà molt més àrdua del que pugui semblar a simple vista (9).

Llaurant-nos el futur, amb quins companys de viatge?

Front a les incerteses del nostre segle, no són pocs els cants de sirena del sistema apel·lant als més baixos instints de les persones, a les nostres pors i inseguretats més elementals. Amb la crisi de les cures que s’albira, en un Estat del Benestar en decadència i amb els vincles socials, familiars i comunitaris cada vegada més desgastats i precaris, podem optar per la versió suïcida i curt placista tant de moda (viu el moment, qui sap què passarà demà, la joventut és eterna) o pels més previsors, la dedicació prioritària a llaurar-se el propi destí, invertint en la pròpia carrera professional esperant generar un estalvi cada cop més difícil d’assolir, i/o sinó invertir en un pla de pensions privat. Si les nostres xarxes de suport mutu comunitàries es troben tant debilitades degut als mals de la civilització actual (la monetització extrema de la vida, el desarrelament, l’aïllament i la insociabilitat, la competència entre iguals…) i els vincles familiars es troben desacoblats degut a les descompensacions de la piràmide poblacional (10) i triturats pels valors egoistes que ho impregnen tot (11), qui ens acabarà cuidant en èpoques de vulnerabilitat? La resposta estatalista és estatitzar les cures assegurant-les amb lleis com la de dependència; la resposta mercantilista lucrar-se a través de professionals a sou, geriàtrics, el treball de dones emigrades….quina altra resposta podem donar? Tot indica que el camí de regenerar la comunitat, de refer les relacions d’amor, veïnatge i ajuda mútua entre iguals és un camí que potser haurem de reprendre i reaprendre, després de dècades de desconnexió social. Serà un procés de rehumanització que ens pot salvar literalment la vida, casi com recuperar els sabers per cultivar de nou la terra i regenerar el sòl. Ningú pot assegurar-nos una collita segura, però almenys està a les nostres mans.

L’economia solidària i cooperativa

Generalment els moviments socials tenen una vessant voluntarista i altruista que sembla entrar en contradicció amb la vessant econòmica i material de la vida. Venim d’unes generacions a les quals van convèncer que seguissin alimentant el sistema i es dediquessin a tractar de canviar-lo en el seu temps lliure. Però ara això ha canviat. Moltes tenim temps i poques perspectives o ganes d’utilitzar-lo per seguir alimentant aquesta bèstia descontrolada i depredadora en la qual estem atrapats. Llavors ens preguntem si podríem fer alguna cosa coherent amb els nostres valors, que ens sustentés i al mateix temps permetés canalitzar almenys una part de la nostra energia transformadora.

Quan això passa ens trobem amb el fet que intentar desenvolupar projectes productius en el marc de l’activisme és força tabú i genera malestar en diversos entorns. Com podem estar lluitant i rebel·lant-nos al mateix temps que tenim projectes que ens sustenten? Sembla un trencaclosques i a vegades genera esquizofrènia. Així, es posa sobre la taula que la combinació d’activisme i auto sosteniment pot portar a dinàmiques on primi l’interès individual per sobre del col·lectiu i a una perspectiva del lucre que volem evitar de totes totes. També pot implicar entrar en competència entre companys i companyes que estan en situacions precàries similars. Les subvencions poden portar al servilisme i incentivar una manera de pensar rendibilista quan es barregen la gana amb les ganes de menjar. A més ens costa molt organitzar-nos col·lectivament per generar recursos, ja que estem lluny de certs coneixements i habilitats que el món empresarial ha captat i cooptat sobradament (disciplina, organització del temps, comprensió i anàlisi de l’entorn..) perquè els considerem part del problema, sense extreure el gra de la palla.

Després ens topem també amb els dinosaures de generacions anteriors que han viscut en una època daurada de prosperitat econòmica i material i ara es poden permetre el luxe de militar, sense tenir en compte els seus privilegis i jutjant a les generacions joves molt més precàries, assumint que la vida cadascú se la busca com pot, mantenint una separació entre l’esfera econòmica i l’activisme «cultural» que pot resultar molt perjudicial pel desenvolupament de la vida personal i, al seu torn, pel desenvolupament de molts processos col·lectius que necessiten una dedicació important d’energia i capacitats que ara mateix es troben segrestades i canalitzades per les feines inútils o fins i tot pernicioses que trobem dins el mercat laboral capitalista. Així, en la majoria de moviments es privatitza i s’invisibilitza un eix central bàsic de la nostra existència com és el sostén material i l’esfera econòmica és vista com l’esfera del mal, equiparable amb el capitalisme més ferotge. Per protegir-nos de possibles dinàmiques que no ens agraden, obviem el problema i el releguem a l’esfera privada. Però, com podríem posar llum sobre aquesta qüestió i col·lectivitzar aquest problema de buscar-se la vida sense caure en l’individualisme, l’interès particular, l’afany de lucre i que cadascú es munti el seu xiringuito?

L’economia social intenta relacionar tot un seguit de projectes cooperativistes en un marc comú perquè, al menys entre ells i a un nivell empresarial, fomentin les sinergies i tractin de cooperar i no de competir. Però de cara cap enfora aquests projectes es troben amb els mateixos problemes al xocar de front amb les dinàmiques capitalistes imperants. Alguns projectes també tracten, apart de cooperativitzar la gestió, d’aconseguir infraestructures comunitàries (12) i d’arrelar al lloc on són amb un esperit comunitarista i popular amb interacció directa amb el seu entorn. Amb tot plegat es tracten de superar certes problemàtiques que ens imposa el marc actual però l’arrel del problema és més difícil d’abordar i subsanar, perquè implica un canvi de paradigma.

La comunalització de la vida

Abordar l’arrel del problema podria ser una qüestió de canviar les preguntes, per obtenir potser noves respostes. Així, enlloc de pensar en què puc treballar que m’agradi i em sostingui puc pensar on vull viure, amb qui vull viure i què volem fer per sostenir la vida? Hauríem d’anar desenvolupant un nou paradigma que reintegri l’economia i la vida, posant la vida al centre. L’objectiu ha de ser preguntar-se de nou com sostenir la vida en comú, determinar juntes quines són les nostres veritables necessitats i quines estratègies podem fer per donar-los respostes que estiguin al servei del  tot, i no només d’una de les parts. Així, potser ens adonem que les respostes poden no passar exclusivament pels euros ni per desenvolupar simplement la pròpia carrera. Podem veure quina pot ser la contribució de cada persona en el marc d’una col·lectivitat que aspira a ser-ho, no només en el marc del treball sinó en un marc territorial concret i per resoldre totes les problemàtiques vitals (13). Com sostenir la vida no com a individus sinó com a col·lectivitats localitzades i arrelades en un espai temps, amb voluntat de perdurar, de tenir cura de l’entorn i de comunalitzar recursos no només per a nosaltres mateixes sinó per a les generacions futures (14)?

El fet que puguem solucionar les nostres necessitats materials en un territori determinat ens permet arrelar i conèixer a les persones i al territori interaccionant a partir de l’àmbit econòmic que, ens agradi o no, ha passat a ésser essencial en el nostre dia a dia. També anar canviant els nostres valors, començant a pensar en termes de reciprocitat i equitat, i no tant d’intercanvi i igualtat. I potser també, a no donar tanta importància al que fem concretament sinó al servei de quines dinàmiques posem la nostra energia i recursos. Així, si volem que l’activisme deixi de ser un hobby de joventut, o encara més, una possibilitat elitista de privilegiats jubilats (amb molt d’agraïment igualment als qui dediquen el seu temps a causes socials, que molts altres simplement acaben de passar lànguidament els seus dies a base de distraccions varies tant abundants com estúpides), hem de pensar com integrar les necessitats de la vida que tots tenim: la família, l’economia, la necessitat de reconeixement i sentir-se útil, la legitimitat que dona ser part d’alguna estructura definida amb entitat pròpia…en un marc de transformació holística i integral. Fer una transició del cooperativisme al comunalisme podria ser el següent pas.

NOTES

1Vegeu per exemple «El comú català», David Algarra, on s’explica en detall el funcionament comunal de la societat catalana a l’alta edat mitjana.

2Vegeu Polanyi a «La Gran Transformación»

3Malgrat això el productivisme ja feia dècades que imbuia gran part del moviment obrer i fins i tot l’anarcosindicalisme a la Península, essent Abad de Santillán el seu màxim exponent.

4Tal i com analitza Christopher Lasch a «Refugio en un mundo despiadado»

5Fins i tot el col·lectiu auto-denominat «d’ex-treballadors» Crimethinc feia sàtira de si mateix en aquest sentit.

6Al meravellós llibre «España república de trabajadaores» Iliá Ehrenburg explica com encara als anys 30 molts artesans no tenien cap incentiu per a treballar més hores si ja havien cobert les necessitats bàsiques del dia o com costava motivar als obrers andalusos a treballar a les fàbriques, fins i tot per part del règim republicà.

7Passa el mateix amb les subvencions i amb qualsevol renda estatal. En parlem a «Esbossos per sostenir una vida comuna. Una mirada a l’economia des de l’autonomia» Grup de Reflexió per l’Autonomia, 2016.

8Per exemple Manuel Casal Lodeiro al seu llibre «La izquierda frente al colapso de la civilización industrial».

9Ruymán Rodríguez proposa en aquest sentit algunes perspectives a «Tierra bajo las uñas»

10La mitjana estatal de descendència es troba en 1’2 fills per dona actualment a Espanya.

11La justícia i les mediacions familiars estan cada vegada més a l’ordre del dia en una societat que alguns han calificat «d’infern convivencial» on s’han perdut els més elementals valors d’amor i convivència.

12Can Batlló, al barri de Sants a Barcelona, podria ser un exemple.

13Les iniciatives d’alguns sindicats de barri tracten d’anar en aquest sentit, tot i centrar-se sobretot en pal·liar les envestides del sistema actual i resistir col·lectivament la seva barbàrie.

14Alguns projectes rurals incipients com Can Tonal de Vallbona tracten de generar algunes respostes en aquest sentit a partir de l’experimentació directa i tractant d’estendre una visió més comunitària de la vida al seu entorn proper.

APUNTES SOBRE TRABAJO, ECONOMÍA Y ACTIVISMO PARA UN FUTURO POST CAPITALISTA Y POST INDUSTRIAL

El trabajo, es decir, el uso del tiempo con el objetivo del auto sostenimiento material, es una parte indisociable de la vida. El trabajo no ha sido siempre esta pesada carga que para muchas personas representa cada día la lucha por un salario. Antes de la proletarización y la desposesión de la vida a la cual hemos sido sometidos en los últimos dos siglos, el trabajo y la vida eran un todo. El trabajo era una tarea colectiva y basada en el auto sostenimiento de las familias y las comunidades, sin el objetivo de producir beneficios sino encarado a la satisfacción de necesidades. El trabajo asalariado no era la norma y cuando existía el trabajo a cambio de un jornal, este nunca era la base de la cual dependía la vida de las personas, sino más bien un complemento, puesto que eran múltiples fuentes las que proveían recursos de subsistencia a las colectividades (las tierras, familiares y comunales, los medios de producción y transformación, los bosques, los animales…) (1)

Con la revolución industrial y el advenimiento del liberalismo fue imponiéndose y ganando más terreno la importancia del salario como fuente prioritaria para la satisfacción de necesidades de la mayor parte de la población. Cada vez más necesidades personales y sociales se vieron mercantilitzadas, es decir, monetitzadas (2). A pesar de todo, la memoria de la autonomía comunal acompañó a la clase obrera de las ciudades durante mucho tiempo, y la vida horizontal colectiva estaba teñida de ejemplos de ayuda mutua que suplían las miserias de los malogrados intercambios en el mundo del trabajo. Tierra fértil para un anarquismo y un sindicalismo combativo que no se podrían explicar de otra forma en nuestras tierras. A partir de los años 50 con el desarrollismo y con la apertura económica que implicó la decadencia de la dictadura franquista, el consumismo pasó a ser una parte indestriable de la cultura de la clase obrera, que pasaba así a participar de los réditos del capitalismo no sólo por pasiva, como había sido hasta entonces, sino por activa (3).

Hoy en día, el proceso de mercantilitzación avanza imparable. El salario lo es todo y la vida colectiva no mercantilitzada no tiene prácticamente importancia para la subsistencia de las personas. Lo que las personas hacen colectivamente, aquello que tienen en común, es en la práctica muy pocas cosas. La interdependencia se encuentra trastocada y invisibilizada por el dinero y las pantallas, que nos aíslan los unos de los otros y en apariencia nos hacen seres libres e independientes. Las pocas cosas que compartimos a nivel práctico son algunos momentos de ocio, poco trascendentes en el conjunto de nuestras vidas. Esta ficción se desenmascara claramente en algunos momentos de crisis como en el 2008 o de catarsis colectiva como el 15-M, donde los lazos comunitarios y humanos y las preguntas esenciales parecen tomar de nuevo relevancia. Por otro lado, en algunos casos la familia actúa todavía como refugio de las dinámicas del mundo hostil, pero es el último bastión que está siendo asaltado por el capitalismo y cada vez se rige más por los mismos valores que este (4).

Y ahora que el salario parece serlo todo, la economía basada en el trabajo por un valor de cambio, hace aguas. El colapso del sistema actual a nivel de no poder dar respuesta a las necesidades de cada vez más personas que se ven excluidas de él resulta así más evidente. Para muchas personas siempre ha sido así. Para las clases medias que se han creído la retórica del sistema, resulta un choque. Para las generaciones jóvenes, una frustración y desconexión descomunales. La mecanización y el aumento de tecnología, la avaricia de unos pocos que controlan cada vez proporciones más ingentes de recursos, así como la imposibilidad de la economía de seguir creciendo indefinidamente en un planeta finito, implica cambios profundos en la vida de las personas y en el mundo laboral tal y como lo hemos entendido en los últimos siglos. En la versión positiva del asunto, se habla de sociedad del post-trabajo. El «drop out» como crítica al sistema ya no tiene sentido, pues el sistema nos excluye cada vez más queramos o no (5).

Las nuevas condiciones requieren una nueva ética de la valoración de las capacidades y el tiempo de las personas, que supere el valor de cambio para poner de relieve el valor de uso. Muchos tenemos el reto de aprender a auto-ocuparnos y valorarnos más allá del valor de cambio de las actividades que hacemos, cosa que a nivel psicológico no es fácil cuando hemos sido educados en escuelas que son los precedentes de la oficina y la fábrica y cuando todos los valores sociales nos hablan de la importancia de ser útiles, de ser productivas, de ser empleables, de ser rentables en términos económicos como premisa básica para merecer existir. Así, nos puede llegar a costar mucho recuperar la dignidad de una pobreza decorosa, puesto que el sistema nos empuja o bien a la miseria absoluta o a subirnos al carro de la competencia y la barbarie social y ecológica si queremos tratar de subsistir. El trabajo productivo ha pasado a ser el principal centro de interés de gran parte de la humanidad en Occidente, aquello que determina donde viviremos, cuántos hijos tendremos (o si los tendremos o no), y a que dedicaremos nuestro tiempo preciado de vida. Trabajar para vivir, no vivir para trabajar, cómo ha sido parte de nuestra cultura en periodos no tan lejanos (6), parece ahora mismo una quimera, tanto por las condiciones objetivas cómo por las condiciones subjetivas que hemos asumido.

Teniendo en mente este panorama, qué podemos hacer? Veamos algunas propuestas que están sobre la mesa con ánimo de analizarlas críticamente.

Luces y sombras de la Renta Básica

Algunos movimientos de izquierdas en la actualidad ponen sobre la mesa la necesidad de implementar una Renta Básica, y como en una sociedad del post-trabajo y la escasez de recursos materiales esta puede ser un paliativo para situaciones que sino se podrían considerar de emergencia social. Esta propuesta tiene potencialidades y límites y la tendríamos que analizar saliendo de dicotomías baratas y teniendo en cuenta las características que tenga y el uso que de ella se haga. Hablando sólo de su implementación, sin entrar en si esta es posible o no y hasta qué extensión, le podemos ver ciertos aspectos positivos. En primer lugar, es un reconocimiento de la dignidad intrínseca de la persona en cuanto que persona, más allá de sus capacidades productivas. En segundo lugar, se puede usar para seguir alimentando la maquinaria del sistema, para seguir haciendo girar la rueda y fundirse el dinero sin salir de la espiral de dependencia del consumo y la vida individualista, sin generar autonomía y manteniendo, por lo tanto, de la necesidad del Estado y el mercado como garantes de la subsistencia, o bien se pueden utilizar los recursos desviándolos, extrayéndolos de la economía de mercado capitalista y poniéndolos a disposición de una economía comunal y una vida colectiva y autónoma más libre y plena, utilizándolos para dotarnos de infraestructuras y saberes que nos puedan ayudar a sustentar otra forma de vivir (7).

Por otro lado, la Renta Básica requiere mucho de nosotros a un nivel ético, puesto que es muy fácil acomodarnos en un bienestar dado si no necesitamos el esfuerzo de auto generar para nosotras mismas unas condiciones de vida sostenibles. Una utilización adecuada de esta requeriría que saliéramos del paradigma de la exigencia de los derechos y la delegación de las responsabilidades y asumiéramos los compromisos que requiere el momento histórico actual de crisis de civilización. Pero, de nuevo, saliendo de dicotomías, no se trataría tanto de abandonar la exigencia de derechos, sino más bien de convertir estos derechos en una excusa para generar deberes que nos auto exigimos y que tienen por objetivo salir del paradigma de dispensador-receptor de bienestar que ha sido prevaleciente en los últimos 50 años en las sociedades capitalistas occidentales. Esta posición nos haría mucho más fuertes como personas y colectividades y sólo desde esta fuerza podremos ser y podremos volver a luchar.

La Renta Básica puede ser también una arma de doble hilo que evite revueltas por descontento extremo, que fomente el conformismo y la legitimidad estatal, y sobre todo la dependencia, al no dotarnos de cañas sino directamente darnos el pescado a la boca. Para paliar estos vicios algunos autores (8) han propuesto que una Renta Básica tendría que tomar la forma de una Tierra Básica, es decir, de garantizar los medios para poder sostener la vida (en este caso, en forma de tierra cultivable) pero dejando en cada quién y en nuestras colectividades la iniciativa, el esfuerzo y el trabajo que subjetivamente sea necesario para la utilización de estos medios. Se hace difícil de creer que alguna institución estatal pueda hacer una cosa así y probablemente la conquista de esta renta en forma de tierra será mucho más ardua de lo que pueda parecer a simple vista (9).

Labrándonos el futuro, con qué compañeros de viaje?

Frente a las incertidumbres de nuestro siglo, no son pocos los cantos de sirena del sistema apelando a los más bajos instintos de las personas, a nuestros miedos e inseguridades más elementales. Con la crisis de los cuidados que se divisa, con un Estado del Bienestar en decadencia y con los vínculos sociales, familiares y comunitarios cada vez más desgastados y precarios, podemos optar por la versión suicida y corto placista de moda (vive el momento, quien sabe qué pasará mañana, la juventud es eterna) o para los más previsores, la dedicación prioritaria a labrarse el propio destino, invirtiendo en la propia carrera profesional esperando generar un ahorro cada vez más difícil de lograr, y/o sino invertir en un plan de pensiones privado. Si nuestras redes de apoyo mutuo comunitarias se encuentran tan debilitadas debido de a los males de la civilización actual (la monetitzación extrema de la vida, el desarraigo, el aislamiento y la insociabilidad, la competencia entre iguales…) y los vínculos familiares se encuentran desacoplados debido a las descompensaciones de la pirámide poblacional (10) y triturados por los valores egoístas que lo impregnan todo (11), quién nos acabará cuidando en épocas de vulnerabilidad? La respuesta estatalista es estatitzar los cuidados asegurándolos con leyes como la de dependencia; la respuesta mercantilista lucrarse a través de profesionales a sueldo, geriátricos, el trabajo de mujeres emigradas….qué otra respuesta podemos dar? Todo indica que el camino de regenerar la comunidad, de rehacer las relaciones de amor, vecindad y ayuda mutua entre iguales es un camino que quizás tendremos que retomar y reaprender, después de décadas de desconexión social. Será un proceso de rehumanización que nos puede salvar literalmente la vida, casi como recuperar los saberes para cultivar de nuevo la tierra y regenerar el suelo. Nadie puede asegurarnos una cosecha segura, pero al menos está en nuestras manos.

La economía solidaria y cooperativa

Generalmente los movimientos sociales tienen una vertiente voluntarista y altruista que parece entrar en contradicción con la vertiente económica y material de la vida. Venimos de unas generaciones a las cuales convencieron de que siguieran alimentando el sistema y se dedicaran a tratar de cambiarlo en su tiempo libre. Pero ahora esto ha cambiado. Muchas tenemos tiempo y pocas perspectivas o ganas de utilizarlo para seguir alimentando esta bestia descontrolada y depredadora en la cual estamos atrapados. Entonces nos preguntamos si podríamos hacer algo coherente con nuestros valores, que nos sustentara y que al mismo tiempo permitiera canalizar al menos una parte de nuestra energía transformadora.

Cuando esto pasa nos encontramos con el hecho de que intentar desarrollar proyectos productivos en el marco del activismo es bastante tabú y genera malestar en varios entornos. Cómo podemos estar luchando y rebelándonos al mismo tiempo que tenemos proyectos que nos sustentan? Parece un rompecabezas y a veces genera esquizofrenia. Así, se pone sobre la mesa que la combinación de activismo y auto sostenimiento puede traer a dinámicas donde prime el interés individual por encima del colectivo y a una perspectiva del lucro que queremos evitar de todas todas. También puede implicar entrar en competencia entre compañeros y compañeras que están en situaciones precarias similares. Las subvenciones pueden llevarnos al servilismo e incentivar una manera de pensar rendibilista cuando se mezclan el hambre con las ganas de comer. Además nos cuesta mucho organizarnos colectivamente para generar recursos, puesto que estamos lejos de ciertos conocimientos y habilidades que el mundo empresarial ha captado y cooptado sobradamente (disciplina, organización del tiempo, comprensión y análisis del entorno..) porque los consideramos parte del problema, sin extraer el grano de la paja.

Después nos topamos también con los dinosaurios de generaciones anteriores que han vivido en una época dorada de prosperidad económica y material y ahora se pueden permitir el lujo de militar, sin tener en cuenta sus privilegios y juzgando a las generaciones jóvenes mucho más precarias, asumiendo que la vida cada cual se la busca como puede, manteniendo una separación entre la esfera económica y el activismo «cultural» que puede resultar muy perjudicial para el desarrollo de la vida personal y, a su vez, para el desarrollo de muchos procesos colectivos que necesitan una dedicación importante de energía y capacidades que ahora mismo se encuentran secuestradas y canalizadas por los trabajos inútiles o incluso perniciosos que encontramos dentro del mercado laboral capitalista. Así, en la mayoría de movimientos se privatiza y se invisibilitza un eje central básico de nuestra existencia cómo es el sustento material y la esfera económica es vista como la esfera del mal, equiparable con el capitalismo más feroz. Para protegernos de posibles dinámicas que no nos gustan, obviamos el problema y lo relegamos a la esfera privada. Pero, como podríamos poner luz sobre esta cuestión y col·lectivitzar este problema de buscarse la vida sin caer en el individualismo, el interés particular, el afán de lucro y que cada cual se monte su chiringuito?

La economía social intenta relacionar toda una serie de proyectos cooperativistas en un marco común porque, al menos entre ellos y a un nivel empresarial, fomenten las sinergias y traten de cooperar y no de competir. Pero de cara hacia afuera estos proyectos se encuentran con los mismos problemas al chocar de frente con las dinámicas capitalistas imperantes. Algunos proyectos también tratan, aparte de cooperativitzar la gestión, de conseguir infraestructuras comunitarias (12) y de arraigar en el lugar donde se encuentran con un espíritu comunitarista y popular en interacción directa con su entorno. Con todo ello se tratan de superar ciertas problemáticas que nos impone el marco actual pero la raíz del problema es más difícil de abordar y subsanar.

La comunalización de la vida

Abordar la raíz del problema podría ser una cuestión de cambiar las preguntas, para obtener quizás nuevas respuestas. Así, en lugar de pensar en que puedo trabajar que me guste y me sostenga puedo pensar donde quiero vivir, con quien quiero vivir y que queremos hacer para sostener la vida? Tendríamos que ir desarrollando un nuevo paradigma que reintegre la economía y la vida, poniendo la vida en el centro. El objetivo tiene que ser preguntarse de nuevo como sostener la vida en común, determinar juntas cuales son nuestras verdaderas necesidades y qué estrategias podemos hacer para darles respuestas que estén al servicio del todo, y no sólo de una de las partes. Así, quizás nos damos cuenta que las respuestas pueden no pasar exclusivamente por los euros ni por desarrollar simplemente la propia carrera. Podemos ver cual puede ser la contribución de cada persona en el marco de una colectividad que aspira a serlo, no sólo en el marco del trabajo sino en un marco territorial concreto y para resolver todas las problemáticas vitales (13). Como sostener la vida no como individuos sino como colectividades localizadas y arraigadas en un espacio tiempo, con voluntad de perdurar, de tener cuidado del entorno y de comunalizar recursos no sólo para nosotros mismos sino para las generaciones futuras (14)?

El hecho que podamos solucionar nuestras necesidades materiales en un territorio determinado nos permite arraigar y conocer a las personas y al territorio interaccionando a partir del ámbito económico que, nos guste o no, ha pasado a ser esencial en nuestro día a día. También ir cambiando nuestros valores, empezando a pensar en términos de reciprocidad y equidad, y no tanto de intercambio e igualdad. Y quizás también, a no dar tanta importancia a lo que hacemos concretamente sino al servicio de qué dinámicas ponemos nuestra energía y recursos. Así, si queremos que el activismo deje de ser un hobby de juventud, o todavía más, una posibilidad elitista de privilegiados jubilados (con mucho agradecimiento igualmente a los que dedican su tiempo a causas sociales, que muchos otros simplemente acaban de pasar lánguidamente sus días a base de distracciones varias tan abundantes como estúpidas), tenemos que pensar como integrar las necesidades de la vida que todos tenemos: la familia, la economía, la necesidad de reconocimiento y de sentirse útil, la legitimidad que nos da ser parte de alguna estructura definida con entidad propia…en un marco de transformación holística e integral. Hacer una transición del cooperativismo al comunalismo podría ser el siguiente paso.

NOTAS

1 Ver por ejemplo «El comú català», David Algarra, donde se explica en detalle el funcionamiento comunal de la sociedad catalana en la alta edad media.

2 Ver Polanyi en «La Gran Transformación»

3 A pesar de esto el productivismo ya hacía décadas que imbuía gran parte del movimiento obrero e incluso al anarcosindicalismo en la Península, siendo Abad de Santillán su máximo exponente.

4 Tal y cómo analiza Christopher Lasch en «Refugio en un mundo despiadado»

5 Incluso el colectivo auto-denominado de « ex-trabajadores» Crimethinc hacía sátira de sí mismo en este sentido.

6 En el maravilloso libro de «España república de trabajadaores» Iliá Ehrenburg explica como todavía en los años 30 muchos artesanos no tenían ningún incentivo para trabajar más horas si ya habían cubierto las necesidades básicas del día o como costaba motivar a los obreros andaluces a trabajar en las fábricas, incluso por parte del régimen republicano.

7 Pasa lo mismo con las subvenciones y con cualquier renta estatal. Lo exponemos en «Esbozos para sostener una vida común. Una mirada a la economía desde la autonomía» Grupo de Reflexión para la Autonomía, 2016.

8 Por ejemplo Manuel Casal Lodeiro en su libro «La izquierda frente al colapso de la civilización industrial».

9 Ruymán Rodríguez propone en este sentido algunas perspectivas en «Tierra bajo las uñas»

10 La media estatal de descendencia se encuentra en 1’2 hijos por mujer actualmente en España.

11 La justicia y las mediaciones familiares están cada vez más a la orden del día en una sociedad que algunos han calificado de «infierno convivencial» donde se han perdido los más elementales valores de amor y convivencia.

12 Can Batlló, en el barrio de Sants en Barcelona, podría ser un ejemplo.

13 Las iniciativas de algunos sindicatos de barrio tratan de ir en este sentido, a pesar de centrarse sobre todo en paliar las embestidas del sistema actual y resistir colectivamente su barbarie.

14 Algunos proyectos rurales incipientes como Can Tonal de Vallbona tratan de generar algunas respuestas en este sentido a partir de la experimentación directa y tratando de extender una visión más comunitaria de la vida a su entorno cercano.

5 respostes a «Apunts sobre treball, economia i activisme per un futur post capitalista i post industrial»

  1. No termineu mai d´explicar com penseu enviar la població al camp a alimentar-se de glans.El sistema econòmic demòtic el que acabaria generant són formes de capitalisme rudimentari per aun mercat alternatiu.Per cert,ha sortit la segona edició del meu llibre “Història de la Revolta a Catalunya” i faré alguna presentació,a la que esteu covidats.Lamento que no podré fer una valoració positiva del llibre d´en David,exemple dels que sense tenir una formació historiogràfica es dediquen a inventar-se una Arcàdia rural idil.lica,caient en errors propis de primer de carrera.Salutacions cordials de totes maneres!.

    1. Hola Joan Carles,

      felicitats per la nova edició del teu llibre. Pel que fa al llibre d’en David, surt a la bibliografia de l’informe “Béns Comunals, un sistema d’organització del passat per gestionar el present” impulsat per la Fundació del Món Rural (FMR) i l’Institut de Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA). Un dels integrants del grup que ha desenvolupat l’informe és l’historiador Josep Maria Bringué i Portella:

      http://www.fmr.cat/sites/default/files/adjunts-fons/bens_comunals_fmr_idapa_web.pdf

      Si a en Josep Maria, historiador de referència sobre el comunal català, l’hi està bé, senyal que el llibre no diu tantes bajanades.

      Tot i així el llibre segur que és millorable i que es poden afegir més coses, però es tracta de fer un llibre accessible a tothom. I això d’arcàdia rural no és veritat, ja que el llibre parla dels altres poders, dels delmes, dels censals morts, de l’espoliació del comunal feta pels senyors (eclesiàstics, laics i útils), de guerres, de l’endeutament de les universitats, etc.

      salutacions cordials,
      Laia

  2. Espero que us hagi anat bé la trobada de Santa Coloma.El dia 9 presento el meu llibre al CSO Salvadora Catà de Girona.Insisteixo en què el llibre d´en David,al qual reconec la seva h0nestedat i intensa empatia cap a les classes populars.conté una sèrie d´errors propis de principiant i d´afirmacions i de conclusions gratuïtes,a més d´acusar-nos per postres als historiadors de manipuladors.David és una persona sense una formació historiogràfica al que se li escapa la complexitat de la societat rural i que s´ha dedicat a confondre els seus desitjos amb la realitat.Els exemples del Pirineu apareixen sobredimensionats i s´empassa acriticament la història del dret de Font i Rius i Victor Ferro. A més ja us he demostrat que les posicions d´en Félix i la realitat històrica estan absolutament barallades.Historiadors als que respecteu com Amorós i Rosa Congost coincideixen amb mi en això.Espero noticies vostres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *