Recuperar la vida, recuperar la mort

vida-muerte

Las nubes protestaban anoche,
el cielo lloraba,
hoy el atardecer se desdibuja,
se derrite como garra en sangre
y se apaga.

Pero tu no nos dejaras sin decir nada
Cuando caiga la noche tu ausencia nos visitará.

Tu muerte es nuestra muerte también,
la muerte de todas.
Buscaremos abrazarnos, apoyarnos,
dándonos esta mano que quizás te negamos.

Y seguiremos luchando:
Con tu mirada inquieta
Con tu corazón valiente
Con la utopía en vilo que sentimos vibrante,
que vamos trazando.

(A l’incansable entusiasta revolucionari Pablo Molano, en el capvespre de la notícia de la seva mort – 14-02-2016-).

-«Crease o no -dijo Will- yo nunca he visto el nacimiento de un chico

-¿Nunca? Mary Sarojini se mostró asombrada. Ni siquiera cuando estaba en la escuela?

-Ni en la escuela- dijo en voz alta

Nunca vio a nadie morir y nunca vio a nadie que estuviese dando a luz. ¿Y cómo llegó a conocer esas cosas?

-En la escuela a la que yo asistía -respondió- jamás conocíamos cosa alguna; sólo conocíamos palabras.

(Aldous Huxley, La Isla)

L’amor, la mort, el poder, el diner….són forces materials i espirituals que mouen el món. Els rudiments de la nostra civilització estan basats en idees i arquetips al voltant de tot allò que és important, i aquests tenen una influència subreptícia en la realitat de les coses. Moltes d’aquestes idees subjacents, o mites fundacionals, influeixen poderosament en el nostre rumb com a espècie així com en la nostra evolució com a persones humanes conscients.

L’expropiació de la mort, en els nostres dies, és una gran ferida en la nostra psique personal i col·lectiva. Expropiant-nos la mort, també ens expropien la vida. El naixement i la mort són dos grans processos, dos grans misteris capaços de remoure fins l’infinit les nostres emocions i preguntes sobre la vida. Així, si girem l’esquena a aquests processos vitals, si els deixem en mans d’experts i d’empreses, girem també l’esquena a la humanització que comportaria fer-nos aquestes preguntes a nivell personal i donar respostes col·lectives, respostes que impliquin no només un coneixement teòric d’aquests fets únics sinó una presència pràctica en el seu esdevenir.

La humanització està molt relacionada amb el fet d’enterrar els propis morts, havia sentit sempre. Ho sabia però no ho havia comprés. Fins que s’ha mort un company i la vetlla i l’acompanyament en aquest procés així com la celebració de la seva vida m’han fet sentir i comprendre a fons la significació i la necessitat d’aquest procés de dol, un procés personal, una intencionalitat col·lectiva, un cicle, una ferida que s’obre i va cicatritzant amb un bàlsam acollidor que reconeix la vida, que li dona un sentit, que l’acota més enllà d’un fluir constant cap al no res. La consciència dels cicles de vida i mort és sanadora.

No puc imaginar ferida més gran que la desaparició inerme d’una vida, l’agonia ignorada d’una presència que s’apaga, la crueltat màxima de tractar un cos humà com a ferralla, jugant amb la mort de la mateixa manera que es juga amb la vida: amb menyspreu, indiferència, crueltat i ignorància.La memòria, personal i col·lectiva, és una necessitat humana de primer ordre. L’oblit i la trepitjada d’aquesta és una arma de destrucció massiva que trenca cors i bloqueja processos, que repudia i escup sobre la trama de la vida.

L’expropiació de la mort, tant en un sentit material com espiritual, és clau per entendre l’ordre de coses vigent. En un sentit material, avui en dia majoritàriament la mort és un negoci en mans de les empreses funeràries i la seva gestió un entremat burocràtic allunyat de la possibilitat d’intervenir-hi per part de les persones properes. La gestió material de la mort del company Pablo Molano ha posat de relleu tot això i ha estat un exemple lúcid i creatiu entorn al fet que es poden fer les coses d’una altra manera, assumint de manera comunitària les despeses i els procediments legals i recreant col·lectivament un nosaltres que acompanyi, celebri i ajudi a cicatritzar un dol personal en una memòria col·lectiva (1). Com sempre s’havia fet. Com en condicions humanes normals es faria. Només l’aïllament, la por, la misèria humana i la desestructuració social han convertit la mort en aquest terreny pantanós que és ara.

Al mateix temps, el materialisme imperant nega o renega dels espais immaterials o improductius que genera el dol, el temps no es pot aturar, la lluita de tots contra tots ha de continuar. Però els dols i els records són processos lents i una societat que només mira el futur passa de puntetes per les emocions del present i oblida ràpid el passat. Diu Ken Wilber (2) que témer la mort és negar-se a viure sense futur. Volem tenir en compte el demà, progressar, avançar…Com que reclamem un futur, vivim cada moment a l’espera, insatisfets. Vivim cada moment «de passada», no estem en el moment sinó que fluïm amb ell i s’ens escola fugitiu, passatger, entre els dits, com si fos sorra fina de platja. Esperem que cada moment passi a continuar-se en un moment futur. El nostre present empobrit fuig, precisament perquè li exigim que s’acabi.

També temem la mort perquè vivim en una societat que entrona l’ego personal, una societat que concep l’individu com un ésser separat; no ens podem creure que si morim la vida continua i segueix el seu curs, ens considerem massa importants. I no n’hi ha prou amb ser conscients que «no som res», la versió materialista de la qüestió, que ens deixa desesperats i buits. Hem de ser conscients que de fet som tot, som part d’un tot. Tots som encenalls de vida cremant en un mateix foc. El que ens allibera és ser part d’aquest foc, i certament és un foc que no s’apaga per molt que una flama es redueixi a cendres. L’expropiació de la transcendència no és res més que el fet de concebre’ns separats d’alguna cosa major, que ens supera i al mateix temps ens constitueix. Som únics, i som universals (3). Qui, avui en dia, dona la vida per alguna cosa més enllà d’ell mateix? Si no hi ha més persones que ho facin és precisament per això: perquè pensem que la nostra vida s’acaba on acaba la nostra pell. Quina frontera més estreta! Si temem tant la mort, defensarem la vida encara que aquesta es converteixi en mera supervivència, ens aferrarem a ella vagarejant per una existència anodina i sense riscos i per tant, sense possibilitats (4).

Hem de re apropiar-nos de la mort no només en el seu aspecte comunitari material sinó, també, en el seu aspecte comunitari ritual i vivencial. En aquest sentit, algunes persones fa uns anys hem començat a celebrar, en la diada de Tots Sants, unes trobades per parlar de la mort, per recordar éssers estimats i reconèixer vides excel·lents de persones que han fet contribucions inequívoques en el camí de construir un món millor. Aquesta memòria ens connecta amb la història dels nostres ancestres directes i amb les trajectòries vitals de tots aquells i aquelles que han lluitat i per tant, estimat la vida, i ens fa sentir part d’una llarga trama col·lectiva. També parlem de la mort a nivell ètic, filosòfic, personal i transcendent, donant així espai a les nostres vides per tornar a preguntar-nos i posar en comú les qüestions i misteris fonamentals de l’existència.

Si volem entendre i estimar la vida, hem d’entendre i estimar la mort. Si volem posar en comú la vida, hem de posar en comú també la mort.

NOTES

(1) Comunicat de l’Ateneu La Base: «Continuarem construint poder popular»: http://www.labase.info/continuarem-construint-poder-popular/

(2) Ken Wilber a «Conciencia sin fronteras»

(3) «Som únics, som universals» http://www.blaidalmau.net/2014/11/som-unics-som-universals.html

(4) Byung Chul Han a «La Agonía del Eros» exposa que qui té por a la mort es converteix en esclau i en comptes de primar el seu desig de llibertat, sobirania i reconeixement el que prima és la mera vida. El que determina el desenllaç d’una lluita és sobretot la capacitat de morir, quina capacitat de morir hi ha avui en dia? I per tant, quina capacitat de lluita? «Qui no té la capacitat de mort no arrisca la seva vida». Enlloc d’anar a la mort amb si mateix es manté a si mateix dins de la mort. No s’entrega a la mort. Avui en dia l’aposta per la mera vida es veu clarament amb l’obsessió per la «salut» que passa per sobre de la volició de la sobirania o la llibertat».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *