Ciència i Consciència

ciencia-i-consciencia

Tot seguit comparteixo el text que vaig presentar per la primera sessió de formació del curs 2015-2016 del Grup de Reflexió per l’Autonomia (GRA) del qual sóc membre. Podeu trobar més informació del grup a www.grupreflexioautonomia.org

La separació entre ciència i espiritualitat ha segrestat la veritat
i ha convertit la ciència en un desert.
Aquest és el major escàndol de la vida moderna.

(SIMONE WEIL)

Coplas hechas sobre un éxtasis de harta contemplación

Entréme donde no supe,
y quedéme no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.

1. Yo no supe dónde estaba,
pero, cuando allí me vi,
sin saber dónde me estaba,
grandes cosas entendí;
no diré lo que sentí,
que me quedé no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.

2. De paz y de piedad
era la ciencia perfecta,
en profunda soledad
entendida, vía recta;
era cosa tan secreta,
que me quedé balbuciendo,
toda ciencia trascendiendo.

3. Estaba tan embebido,
tan absorto y ajenado,
que se quedó mi sentido
de todo sentir privado,
y el espíritu dotado
de un entender no entendiendo.
toda ciencia trascendiendo.

4. El que allí llega de vero,
de sí mismo desfallece;
cuanto sabía primero
mucho bajo le parece,
y su ciencia tanto crece,
que se queda no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.

5. Cuanto más alto se sube,
tanto menos se entendía
que es la tenebrosa nube
que a la noche esclarecía:
por eso quien la sabía
queda siempre no sabiendo,
toda ciencia trascendiendo.

6. Este saber no sabiendo
es de tan alto poder
que los sabios arguyendo
jamás le pueden vencer;
que no llega su saber
a no entender entendiendo,
toda ciencia trascendiendo.

7. Y es de tan alta excelencia
este sumo saber,
que no hay facultad ni ciencia
que la puedan emprender;
quien se supiere vencer
con un no saber sabiendo,
irá siempre trascendiendo.

8. Y si lo queréis oír,
consiste esta suma ciencia
en un subido sentir
de la divinal Esencia;
es obra de su clemencia
hacer quedar no entendiendo,
toda ciencia trascendiendo.

(SAN JUAN DE LA CRUZ)

 INTRODUCCIÓ

El breu recull de fragments i comentaris que s’exposa en aquestes pàgines ha sorgit de les reflexions personals, els comentaris col·lectius i la lectura d’alguns textos amb la motivació de començar a suggerir respostes a diverses qüestions que s’han posat sobre la taula i que tant des d’una perspectiva personal com social crec interessants d’analitzar i exposar.

El tema del qual faré algunes pinzellades a la llum del meu entendre actual és la qüestió de la relació entre la Ciència i la Consciència. La motivació d’aquest escrit emergeix, d’una banda, per l’interès personal dels darrers temps en immergir-se i explorar alguna cosa més profunda que l’estat de consciència ordinari i la forma de veure i de viure que comporta en el nostre dia a dia quotidià. D’alguna manera, les preguntes que subjauen en mi des de fa un temps són les següents: “Hi ha alguna cosa més?” “Té tot això, la Vida, una motivació més sublim que l’esdevenir diari?”. “Què és això que tantes persones al llarg de la història han recercat, en soledat o comunitat, mitjançant hàbits espirituals, exercicis, experiments i meditacions, arreu del món i mitjançant diverses formules? “ i també, és clar, “Les respostes que donem a aquestes preguntes i investigacions ens poden ajudar d’alguna manera a transformar la realitat, la societat, el món i a nosaltres mateixes en un sentit alliberador i potenciador de la Vida, tal i com venim propulsant des d’àmbits més enfocats en l’activisme polític des de fa anys?” “Pot ser que allò que de manera sovint barroera anomenem “espiritualitat” “consciència” “visió”, etc. aporti algunes claus necessàries per catalitzar una transformació planetària com la que requereix la situació catastròfica que hem d’afrontar en aquest segle XXI?”

Seria molt ambiciós pensar que amb el present escrit es resoldran totes aquestes complexes qüestions. Simplement, ara, es tracta de començar a compartir inquietuds i realitzar una certa indagació i investigació en tot plegat, essent conscients que es tracta d’unes idees molt generals i unes línies sobre les quals caldrà reflexionar i experimentar més en els pròxims temps i probablement tota la vida. També vull remarcar que les temàtiques aquí tractades no són noves, encara que per a molts de nosaltres puguin ser-ho, sinó que són moltes les persones i grups que al llarg de la història i fins a l’actualitat han experimentat i compartit visions sobre espiritualitat, mística, consciència, nous enfocaments de la ciència etc. mentre que la meva aproximació actual és pràcticament amateur en aquests àmbits. Així doncs, amb una certa inseguretat per tractar unes qüestions noves i que normalment han quedat lluny del meu àmbit d’exploració, i al mateix temps amb emoció d’atrevir-me a fer-ho, conscient dels límits de la meva comprensió actual i de les possibilitats de caure en errors i equivocacions, em disposo a obrir una porta…una porta que es va començar a entreveure al desenvolupar-se en mi algunes percepcions que semblen requerir “proves” i “demostracions” per a ser considerades vàlides o tant sols per a ser tingudes en compte. En aquest sentit una motivació important dels textos que presentem és posar de manifest que Ciència i Consciència són qüestions al mateix temps diferents i complementàries. Una altra motivació s’inscriu en la voluntat d’aportar materials per a la reflexió de cara a diàlegs i debats que compartim més o menys informalment amb diverses persones i col·lectius de transformació social,  diàlegs que giren sobretot entorn al fet d’apostar i proposar una determinada Cosmovisió en el marc d’un paradigma holístic de transformació social, a la rellevància o no de fer-ho, o a la compatibilitat d’això amb el principi d’Autonomia, entre d’altres.

Pel que fa als fragments que presentem, en primer lloc hem extret algunes reflexions del doctor en psicologia Claudio Naranjo, referent de la teràpia Gestalt i un dels principals difusors de l’Eneagrama, tractant sobre la importància de la intuïció com a principi vàlid per a posar en marxa l’acció. La intuïció, majoritàriament vilipendiada per considerar-se “irracional”, juga un paper rellevant en molts descobriments científics, en el desenvolupament de noves idees i  en l’empresa de sentides accions de vida. És sabut que, sovint, ni tota la concentració intel·lectual del món pot donar-nos les respostes que necessitem mentre que, d’altra banda, pot ser que les millors idees ens vinguin mentre treballem o passegem,  després d’hores d’intentar concentrar-nos en alguna cosa la resposta ens pot arribar en el moment menys pensat.

També em sembla interessant destacar, a través de la lectura dels diversos textos que exposem, la descoberta i validació de diverses vies de coneixement i comprensió, d’intents d’assoliment de la Veritat que no s’exclouen mútuament sinó que són simplement diferents en la metodologia emprada i en l’exposició de resultats, essent sorprenent, no obstant, que sovint arribin a les mateixes conclusions o condueixin a experiències similars.

Quan parlem de Ciència més o menys podem entendre a què ens estem referint, però al parlar de Consciència immediatament es fa necessari intentar explicar a què estem apuntant. Tal i com es desprèn dels fragments següents, penso que per una banda podem considerar “Consciència” el que ens fa humans, en el sentit que com a  éssers humans tenim la capacitat d’abstraure’ns de nosaltres mateixos i del nostre context i veure la globalitat, mirar cap endins i cap enfora i intentar comprendre la relació de nosaltres mateixos amb el Tot més gran del qual formem part. Així, com ja assenyalava Eliseu Reclús i com coincideixen amb ell altres autors més contemporanis, l’ésser humà podria concebre’s sobretot com una peça clau en l’evolució de la Vida en el sentit de ser “la Natura prenent consciència de si mateixa”. Per altra banda, des d’un punt de vista més psíquic es pot parlar de “Consciència” com un estat de vigilia, d’estar desperts, una forma d’aproximació a la realitat, al Ser, més enllà de les formes aparents, dels continguts que pugui comprendre la intel·ligència de la ment, més enllà del coneixement ordinari, dels conceptes i la informació recopilada, la cultura i l’educació rebuda. Per últim, i en el sentit més sinèrgic que és l’objectiu principal que s’intenta plasmar en aquestes pàgines, penso que podem parlar de la “Consciència” com el pont que pot unir Espiritualitat i Ciència. És allò que ens fa divins, al connectar-nos amb el Tot, i és al mateix temps allò que ens fa humans, al comprendre’ns a nosaltres mateixos i la nostra funció dins l’entramat de la vida i la realitat natural. És allò que integra comprensió i coneixement, seguint la diferenciació que posa de manifest Huxley. Així, la consciència seria el resultat d’una “espiritualitat” pràctica que pot prendre moltes formes, i es trobaria a mig camí entre allò més genuïnament “humà”, caracteritzat primordialment per la saviesa i la moral (ciència, filosofia, voluntat, pensament…) i allò “diví” , que com veurem té més a veure amb l’experiència mística.

“Explicam-ho! Demostra’m-ho! Si no pots fer-ho és que no existeix”, m’he sentit dir en algunes ocasions. El que percebo algunes vegades ve a ser que tot allò que no és transmissible, que no és pensable per la nostra ment racional, no és real, no existeix. M’he adonat que aquesta idea em fereix profundament. També penso, per què tanta necessitat de justificació? A lo millor l’error està en pretendre fer-ho transmissible…El mètode científic és perfectament vàlid i necessari, però una altra cosa és caure en el cientificisme, com denuncia Naranjo, que no és altra cosa que una arrogància que ens porta a pensar que si no podem comprendre alguna cosa amb la nostra ment analítica i racional és que aquesta cosa no és vàlida o que no existeix. La ciència, amb totes les seves bondats, sovint es resisteix a acceptar que “hi ha coses que no sabem explicar però que son així”. Aquesta actitud de resistència no és més que una transposició de l’orgull humà que trobem en tants camps i àmbits, aplicat a una disciplina particular. També el contrari és problemàtic i ens pot fer caure en una ingenuïtat excessiva o en una posició dogmàtica que ens porta al mateix lloc: no acceptar que hi ha coses que “sabem” que simplement són “pseudo-coneixement”, com exposa Huxley en el segon dels textos que presentem, i que per tant, no ens hem d’aferrar a elles com a certeses absolutes i demostrables, sinó acceptar que el fet que no siguin demostrables no invalida els sabers en qüestió i no té res a veure amb el fet de determinar si aquests són “veritat” o no. Així les coses probablement una actitud més humil per part d’uns i altres facilitaria enormement el traçat del pont entre Ciència i Consciència que estem buscant aquí..no hi ha una metodologia ni una disciplina omniexplicativa, la integració de les diverses vies de coneixement i percepció ens pot acostar més a la “Veritat” o a allò que s’aproxima més a la realitat,  almenys a una realitat més plena, més completa.

El mètode científic altera la “realitat” per inferir conclusions, per tant, un altre tipus de coneixement també s’ha d’assolir alterant la “realitat”; així, es fa difícil creure que es pugui arribar a res significatiu a partir d’una explicació purament “objectiva” dels fenòmens, fisiològicament asèptica, sense eines determinades i sense pressupòsits ideològics…la subjectivitat, la cultura, la fisiologia, el nostre estat psíquic, tot influeix en la percepció de la realitat i en les conclusions que podem extreure de cada experiència que portem a terme i de cada idea i intuïció que sorgeix en nosaltres. L’emergència de la consciència posa de manifest que el Jo és part activa i indestriable de l’entramat de la Vida amb la qual interactua, transformant-la i transformant-se, i que, alhora, mitjançant algunes pràctiques, es pot situar en una esfera més distant com a observador introspectiu i interpretatiu de la immensa realitat que l’envolta i de la qual forma part; aquesta és la gran màgia de la vida, de la Vida Conscient, vida en què la Ciència es posa al servei de l’evolució de la Consciència i la Consciència s’entrellaça amb tot un amalgama de noves discilplines científiques que tenen en compte la complexitat de la realitat i l’existència.

Al llarg d’aquestes pàgines busquem ampliar el nostre coneixement sobre una comprensió més amplia de la realitat, encara que des de nosaltres ara per ara no assolim la comprensió directa en si mateixa de la que parla Huxley. Al ser un text la forma en què presentem aquestes idees, té com a objectiu simplement tractar d’ampliar el nostre coneixement sobre aquestes possibilitats de comprensió, presentar teòricament la plenitud amb què podem ampliar les nostres percepcions de la “realitat” i facilitar que les aparences i els nostres prejudicis no facin que les invalidem d’entrada sinó que les tinguem en compte amb humilitat perquè potser puguin aportar-nos alguna cosa en relació a la transformació social i personal que molts anhelem i que l’evolució de la vida necessita.

Finalment, respecte a la qüestió de l’Autonomia que hem apuntat en un inici, i com es relacionen les idees que exposem aquí amb aquest principi tant fonamental de la Vida, i més d’una vida lliure i veritablement democràtica com la que propugnem moltes persones i moviments transformadors per aquest segle XXI. D’entrada, si propugnem que existeix alguna cosa superior a l’ésser humà, o que el transcendeix, o fins i tot una trama en la qual ens trobem inscrits i per tant, d’alguna manera constrenyits, pot semblar que diguem que hi ha límits a la voluntat humana i que, per tant, inferim que no som lliures. I és que, d’alguna manera, ho som i no ho som, depèn del nivell en el qual ens situem. En molts nivells, si que  som lliures. Què preval doncs, la Voluntat o l’Essència?

Diu Huxley que allò que coneixem depèn d’allò que com a éssers morals escollim ésser. A partir d’aquí podem començar a trobar una clau integradora en el sentit que, per una banda, podem dir que hi ha d’haver elecció, hi ha d’haver voluntat, ha d’existir l’autonomia per possibilitar l’obertura i el fer-se preguntes sobre les qüestions més profundes i transcendents de l’existència, i, al mateix temps, en aquest camí, arriba un moment en què potser hem de reconèixer la nostra ignorància o els nostres límits de coneixement i no podem fer més que deixar-nos guiar per la nostra comprensió del moment, per la consciència que hàgim assolit del nostre paper en el món en un moment determinat. En aquest moment d’acceptació podem dir que actuem, de nou, d’acord amb la nostra voluntat. Així, allò “diví”, la consciència d’allò espiritual i potser inexplicable, pot actuar com a guia de l’acció. L’acció en si mateixa però, requereix de voluntat, una voluntat conscient que només l’ésser humà pot assumir i posar en marxa,  cosa que pot fer més fort i profund el nostre actuar amb un horitzó de sentit. Una altra manera d’explicar-ho seria explicitar que, en el millor dels casos, seria bó que la guia “divina” i la voluntat humana coincidissin en la majoria de situacions, és a dir, que el que la Vida requereix de nosaltres, nosaltres puguem escoltar-ho i posar-ho en acció mitjançant la nostra voluntat. Això requereix una consciència oberta i atenta que es pot desenvolupar mitjançant tècniques espirituals variades (meditació, ús d’enteògens, lectures reflexionades, rituals comunitaris, ascetisme, etc).

Llavors, si un adopta el camí de la consciència, des de l’autonomia, està per tant obert també a l’espiritualitat. Tot i això, cal discernir quan, com i per què fem servir cada via de coneixement, els seus límits i les seves virtuts. Diu per exemple André Compte, el darrer dels nostres autors d’aquest recull, que la política no hauria de substituir mai a l’espiritualitat, ni l’espiritualitat a la política. La funció de la política, la moral, etc. és precisament la de discernir, jutjar, comparar…en definitiva, emetre judicis de valor. Aquests judicis de valor sempre seran relatius i conjunturals, i recauran per tant en l’àmbit del coneixement, segons la classificació de Huxley. Aquesta capacitat de jutjar i discernir, de fer crítica amb criteri, ens fa humans, en utilitzar la nostra capacitat de pensament i raonament. La mística, per altra banda, és un àmbit en el qual precisament la funció humana és la percepció i la comprehensió de la Unió, de que allò real és Un i Absolut, un estat en el qual no hi ha judici, no hi ha comparació.

Aquestes dues potencialitats humanes tant diferents no s’exclouen mútuament, aquí ve l’error en el qual caiem sovint. Simplement, tenen diferents funcions, complementaries. L’error ve precisament de negar-ne una o negar l’altra, de sobredimensionar-ne una o l’altra, de convertir una o l’altra en una forma omniexplicativa de la realitat.

Així doncs, per una banda, la moral, la política etc. són dimensions clarament humanes. En aquest àmbit la voluntat conscient i democràtica, encarnada en el principi d’Autonomia, brilla amb tota la seva força, s’expressa en tot el seu esplendor i és menester que així sigui si volem ser plenament humans, lliures i no dogmàtics, si volem que les nostres societats es regeixin pel diàleg i el debat obert i seré a partir dels coneixements adquirits i la cultura auto-creada.  La mística, per altra banda, és la relació amb el misteri que ens transcendeix o que no podem explicar, al mateix temps també que la consciència d’allò que està en nosaltres però que és més que nosaltres (consciència de la immanència). És més aviat la consciència del que ÉS i la consciència del que SOM, alguna cosa que ens ve donada, que no escollim. Només escollim obrir els ulls, percebre-ho. Això ens hauria de portar a ser humils, i al mateix temps a ser valents. Aquí el principi de Comunió brilla amb tota la seva força i esplendor i és menester que així sigui si volem ser plenament humans i estar en harmonia i viure amb plenitud amb la totalitat del Cosmos.

Veiem, per tant, a través de les diverses reflexions que emergeixen en aquestes ratlles, que l’assoliment de la Veritat, o un acostament més complet i comprehensiu a ella, sempre parcial i en evolució, talment com en evolució està la Vida, hauria d’integrar dos principis fonamentals i complementaris com són l’Autonomia i la Comunió. Veritat, Autonomia i Comunió, per tant, són principis claus que caldrà que tinguem en compte en les nostres indagacions actuals i posteriors sobre Ciència i Consciència, per les quals s’espera que les pàgines que segueixen siguin senzillament una pedra en un llarg camí.

Extractes de “La revolución que esperábamos”
(Claudio Naranjo. Ediciones La Llave, 2013)

“La pregunta de com d’important és la meditació per a la ciència fa que em pregunti quina lliçó podria aprendre la ciència d’un acostament a la meditació: l’actitud científica o forma de la ciència és acostar-se a la veritat.

I em sembla que allò principal és que, així com tenim la facultat de la raó, estem també dotats d’intuïció; i així com tenim la possibilitat d’estudiar la consciència a través de la ciència, és a dir a través de la intel·ligència, tenim també la possibilitat d’estudiar la consciència amb la consciència -és a dir, recórrer al mètode fenomenològic, que és també el mètode experiencial.

Per a la ciència en general no ha comptat molt l’experiència, que es considera purament subjectiva, ni la intuïció, excepte com una font d’inspiració per a les grans induccions. La deducció és molt fàcil, la inducció és més difícil, i per ella és necessària la intuïció.

Em va cridar molt l’atenció fa un temps un gruixut llibre d’Steven Pinker sobre la ment. Després de comprovar que contenia informacions molt valuoses, em va interessar buscar en l’índex el que deia en relació a la consciència, i em vaig trobar amb què contenia només dues o tres pàgines sobre la qüestió en un llibre de psicologia tant gruixut i important. Malgrat tot, vaig trobar en les seves pàgines una idea molt encertada: una observació sobre que les àguiles tenen un ull molt fi, que els permet veure a gran distància el que ocorre a ras de terra i així localitzar la seva presa, fins i tot insectes. Però en algun altre sentit, les àguiles són molt patoses: són bastant sordes. I Pinker fa la següent analogia: “Els humans tenim molt bon ull intel·lectual, però no tenim l’òrgan apropiat per entendre la consciència”. I em va agradar aquesta observació, que reconeix humilment una limitació de la ciència.

Només que succeïx sovint que la gent en el bàndol científic sent que no es perd molt amb descartar allò sobre el qual la raó no sap pronunciar-se. I els del món de la intuïció senten que els científics es perden molt, perquè una persona que té despert aquest altre sentit intuïtiu de la vida, o aquest sentit de la interioritat, estant obert al camí de l’experiència, es pot anar acostant a aquesta maduració que porta a la saviesa i a una vida plena.

Els científics no tenen assegurades vides plenes. Fins i tot quan els científics volen formular pensaments sobre assumptes ètics, estètics o religiosos, sempre sonen a pensadors de segona mà, emetent opinions que podrien ser així o no…Un llegeix el que diu Kant sobre estètica i ens sembla una mica ridícul. O Hegel. Els més grans filòsofs diuen coses trivials. En canvi, el que diuen els sants o el que diuen les persones les vides de les quals són inspirades per l’amor, o els genis creadors, això sí que ho valorem com de primera mà. El que diu Beethoven sobre estètica si que és una opinió que considerem autoritzada, perquè ve de l’òrgan apropiat: l’òrgan que pot generar aquesta música entén de música.

Per això, em sembla que el que li queda per aprendre a la ciència en el seu afany de veritat és despullar-se del cientificisme. I anomeno “cientificisme” a una arrogància que històricament es desenvolupà en la ciència quan es va produir aquest famós enfrontament contra la fe que associem al Segle de les Llums, que va ser el segle de Kant i de Voltaire. Quan amb la lucidesa de tots ells es van destronar els reis i es va qüestionar els límits de l’autoritat eclesiàstica com mai abans, el pensament racional es va veure alliberat. Però la única forma que va tenir de triomfar la raó front als arguments de la fe (que eren arguments recoberts amb l’autoritarisme eclesiàstic) va ser la de desenvolupar un autoritarisme corresponent de signe contrari; i així el dogmatisme religiós va ser combatut amb un dogmatisme de la raó; dels que només creuen en la raó.

Al fons dels dogmatismes trobem el poder d’aquest autoritarisme que denomino el poder patriarcal. I sembla que el món sencer es trobi pres d’una actitud hegemònica que és un vici al qual no escapen ni individus ni cultures; “Aquesta és la veritat”, diuen uns. I els altres responen “No, la veritat és aquesta”. “Jo tinc la raó”. “No, la raó la tinc jo”. Hi ha poca capacitat de síntesis i poca consideració que potser sigui sa, a més d’evident, que així com tenim un hemisferi esquerra i un hemisferi dret, tenim raó i tenim intuïció, i no hauríem de contraposar-los pensant que un és el camí de la veritat i l’altre no. No seria més provisori pensar que els nostres hemisferis cerebrals processen de diversa manera les dades de la nostra vida i de l’entorn d’una manera anàloga a com els nostres ulls, mirant els objectes des de diverses direccions, ens permeten la visió en profunditat? Són molts, segurament, els que han viscut així. Els millors científics: Schrödinger, William James…

William James creia en les coses aparentment més bojes, perquè era pragmatista. No li rendia tant tribut a la veritat científica, en el sentit d’una concordança entre tal afirmació i tal estat de coses: més important per a ell que allò veritable era allò que funcionava. I el seu pragmatisme consistí precisament en això: si funciona creure que hi ha un món superior que embolcalla aquest, bé, ens convé adoptar aquesta posició per a créixer, per desenvolupar-nos.

Però, encara que els grans científics hagin estat habitualment persones obertes, de gran curiositat i desig de saber no entorpit pel dogma científic, va sorgir en la cultura científica -atès el seu prestigi en la nostra cultura- una espècie d’excreença, que és una arrogància de la raó sorgida com a oposició a allò suposadament irracional, que s’entenia com a contaminat pel poder. I així, en la nostra cultura secular no es poden fer servir paraules com esperit o com amor, que en el món acadèmic no són de bon to. I quan no caben en el llenguatge coses molt importants per a la vida, acaba la vida empetitint-se i el llenguatge es converteix en un element repressiu.

Crec que va servir de molt l’exaltació de la ciència per defensar-se de l’opressió de l’Església en un altre temps i per promoure la llibertat de pensament, però en aquest moment hi ha alguna cosa anacrònica en aquest dogma implícit de que només allò científic és vàlid, o que només allò científic compta.

Cap al final dels meus estudis de medicina vaig voler fer la meva memòria de doctorat sobre les vies d’innervació de la glàndula pineal, i volent elucidar quines manifestacions fisiològiques podrien correspondre a les connexions anatòmiques, vaig acudir a un científic amb renom d’aquella època per tal que em deixés el seu equip i em permetés treballar al seu laboratori. Malgrat tot, va voler convèncer-me que em dediqués més aviat a l’estudi de la fibra nerviosa aïllada en un gangli d’escarabat. Em podria haver passat desenis en això i, com ell, podria haver fet grans descobriments en el gangli de l’escarabat, però no em penedeixo d’haver seguit un camí diferent.

En la ciència hi ha aquesta tendència de “no aspirem a coses massa difícils”, “no busquem la clau allà on està fosc; busquem millor a la llum de les làmpades”, és a dir, a la llum de l’intel·lecte.

Em sembla que avui en dia estem vivint un apogeu tardà però obsolet de la mentalitat  de l’Il·luminisme. Aquesta mentalitat voltairiana, del Segle de les Llums, que va ser important en el seu temps però que han qüestionat des de llavors els romàntics, els existencialistes, els estructuralistes i els post-estructuralistes, ha triomfat en el món de la política i l’economia, que posen les seves majors esperances en la ciència i la tecnologia, amb el resultat que es van destruint cultures, pobles sencers, valors…per què no dir-ho: alguna cosa va malament amb aquesta unilateralitat de la perspectiva científica-tecnològica.

Segurament, la nostra època de cometes i terratrèmols és una en què els vells profetes d’Israel instarien al poble per a que considerés la coherència dels seus actes amb la voluntat divina. Però ara que vivim en una època en què no es creu ni en profetes ni en Déu (en cursiva, perquè aquesta paraula s’ha fet servir tant en va que ja ha perdut el seu valor), potser no s’hauria d’invocar més a Déu sinó a alguna cosa que ens faci pensar més, com el Tao.

Tao és un terme xinés que té dos traduccions: “Naturalesa” i “Camí” i està entrant darrerament en la psicoteràpia la noció de Tao a través del concepte d’autoregulació organísmica. Jesús deia: “Sóc el Camí, la Veritat i la Vida”, però crec que davant un auditori xinés hauria dit “Sóc el Tao”- perquè el que entra en el Tao ja no té existència individual, sinó que el Tao viu a través d’ell.

En la nostra perspectiva habitual s’ens oblida que som agents de la vida, que som part d’una existència més gran, comparables a pseudòpodes d’una existència còsmica. Potser ho vam saber durant la nostra condició embrionària, però en la nostra condició acostumada som més aviat com la famosa mosca del proverbi que va dir “Arem!” quan tot just s’havia posat a la banya del bou. I així com creia la mosca, també nosaltres creiem que som els propietaris i agents de les nostres vides, quan la vida succeeix independentment dels nostres propòsits i som molt més automàtics del que ens pensem. El Tao és el no jo. És la vida. O és el cor de la vida, l’essència de la vida.

Però així com es diu que el món procedeix del Tao, que es divideix entre Ying i Yang, dels quals procedeixen les deu mil coses, i que el món s’encamina al Tao i mai està separat d’ell, també en el nostre món modern està començant a quallar la noció de la budeitat, que és l’energia del despertar, i es comença a considerar la possibilitat que la realitat fonamental sigui la consciència mateixa. Doncs ni en la física es separen els fenòmens materials de l’observador, en l’absència del qual la realitat es torna un gran misteri. “Probabilitats” es diu. Però aquestes ones de probabilitat no són ones d’un medi material. I així, molts científics que s’han interessat en la meditació s’han familiaritzat a través d’ella amb el budisme. A una persona que s’acosta a la cultura budista se li comença a enganxar la idea de que la budeitat sigui el fi suprem de la vida. I això podria llimar una espècie d’esperit fanàtic bàrbar que li va quedant a la ciència com a residu d’una cultura patriarcal passada.

Aquesta influència sí que tindria conseqüències per a la cultura, i no només per la vida dels científics (les ments dels quals podrien enriquir-se si arribessin a interessar-se no només en el coneixement sinó també en la saviesa). Doncs la nostra cultura segueix dividida en aquests dos bàndols, i s’ens educa en un pressupòsit que, així com hem d’escollir entre el pare i la mare, hem d’escollir també entre la raó i la intuïció, o entre el racionalisme i l’experiencialisme.

En la psicologia l’experiencialisme va en augment: els grans descobriments psicològics han sorgit d’una arrel experiencial; per exemple, els de Freud, que van sorgir del divan i no del pensament abstracte.

En àmbits com aquests estan entrant la fe en l’experiència i la intuïció i seríem éssers humans més complets si assolíssim la plena dignitat de la nostra naturalesa sencera, si no haguéssim d’escollir entre la intuïció i la ciència, que és escollir entre el nostre cervell esquerra i dret -segons una dicotomia ja obsoleta i empobridora.”

******************************************************************
Extractes i comentaris de “Sobre la divinidad”
(Aldous Huxley. Kairós, 2000)

Capítol 5 “La Filosofia dels sants”

Huxley contraposa d’alguna manera el coneixement conceptual i sistemàtic que experimenta l’ésser humà en educar-se i fer-se gran amb un considerable deteriorament de la qualitat de l’aprehensió immediata, una pèrdua del poder intuïtiu.

Realitza una analogia molt potent prenent com a base el fet de mirar el cel. Si mirem el cel a pèl, sense anar equipats amb telescopis i altres artefactes, tot el que podrem veure serà una massa fosca i alguns punts de llum. Així, si mirem el cel amb els nostres ulls merament humans, sense modificar, tindrem una percepció real però molt limitada del que són les estrelles.

“Sense determinats instruments d’ajuda, l’ull pot percebre la presència d’algunes dèbils taques en el cel, i no hi ha dubte que una teoria cosmològica impressionant podria construir-se sobre l’observació d’aquestes taques. No obstant, per copiosa i enginyosa que fos aquesta teoria, mai podria explicar-nos gran cosa sobre les nebuloses en espiral, sens dubte les seves explicacions no es podrien comparar a les traçades a partir d’una observació realitzada amb un bon telescopi, càmeres i estetoscopis. De manera anàloga cap teoria construïda sobre l’experiència ordinària i no regenerada de la diversitat del món podria dir-nos gran cosa sobre la realitat divina i el que ens digués no podria ser comparable a allò que es pot aprendre mitjançant una ment en estat de total desaferrament, caritat i humilitat”.

Les ciències naturals són empíriques però no es circumscriuen a l’estat de l’ésser humà no modificat per instruments. A partir del material que han decidit considerar, cap ment, per dotada i brillant que sigui, podrà inferir més que un conjunt de possibilitats o probabilitats enganyoses. La certesa que es dona validesa a si mateixa, pròpia de la consciència directa, no pot assolir-se en la naturalesa mateixa de les coses excepte per aquells que es trobin equipats amb “l’astrolabi dels misteris de Déu”.

Si no som savis o sants, el millor que podem fer, en el terreny de la metafísica, és estudiar les obres d’aquells que sí ho han estat i d’aquells que, degut a la modificació de la pròpia manera de ser que han operat en si mateixos van ser capaços d’alguna cosa més que del simple coneixement obert als éssers humans.

Els canvis en l’ésser fisiològic o intel·lectual no són els únics que afecten al nostre coneixement. Allò que coneixem depèn d’allò que com a éssers morals escollim ésser. La pràctica ens pot fer arribar a nivells insospitats. “Benaventurats els purs de cor, perquè ells veuran a Déu”. “L’astrolabi dels misteris de Déu és l’Amor”.

La filosofia perenne s’ocupa primordialment de la única, divina realitat que és consubstancial al món múltiple de les coses, les vides i les ments. Però la naturalesa d’aquesta realitat és tal que no pot ser directament ni immediatament apresa, excepte per aquells que han decidit complir determinades condicions, una vegada assolits l’Amor, la puresa de cor i la pobresa d’esperit.

“Res, en la nostra experiència quotidiana ens fa pensar que l’aigua està composta d’hidrogen i oxigen, però si sotmetem l’aigua a certs tractaments dràstics la naturalesa dels seus components constitutius resulta manifesta. Res ens fa pensar tampoc que la ment de l’ésser humà mitjà tingui res de diví però quan la ment és sotmesa a certs tractaments dràstics l’element diví del a qual està composada almenys en part esdevé manifest no només per la pròpia ment sinó també, per la seva reflexió en el comportament extern, per altres ments. Només mitjançant la realització d’experiments físics podem descobrir la naturalesa definitiva de la matèria i els seus diversos potencials. I només mitjançant la realització d’experiments psicològics i morals podem descobrir la naturalesa de la ment i els seus diversos potencials. En les circumstàncies normals de la vida sensible mitjana aquests potencials de la ment romanen en estat latent, sense manifestar-se. Per posar-los en pràctica s’han de complir determinades condicions i obeir certes regles la validesa de les quals ens ha demostrat empíricament la pròpia experiència”.

Capítol 20 “Coneixement i comprensió”

“No podeu obtenir-ho pensant.
No podeu cercar-ho sense pensar.”

(Poema zen)

El nombre que puede ser nombrado no es el verdadero nombre
El Tao que puede ser expresado no es el verdadero Tao.

(Tao Te King)

“El coneixement s’adquireix quan aconseguim encaixar una nova experiència dins del sistema de conceptes que es basa en les nostres experiències prèvies. La comprensió es produeix quan ens alliberem d’allò previ i així fem que sigui possible un contacte directe i sense mediacions amb allò nou, amb el misteri que pas a pas i a cada moment constitueix la nostra existència.

Allò nou es dóna en tots els nivells de l’experiència: les percepcions, les emocions i pensaments, els estats de consciència sense obstrucció, les relacions amb les coses i amb les persones. Allò vell és el nostre sistema fet a casa, fet a la nostra mida, composat d’idees i patrons verbals. És el magatzem d’articles ja acabats, fabricats a partir del misteri donat, per intervenció de la memòria i el raonament analític, per l’hàbit i per les associacions automàtiques de les nocions ja acceptades. El coneixement és primordialment un coneixement d’aquests articles ja acabats. La comprensió és primordialment una consciència directa de les matèries primes.

El coneixement es dóna sempre en termes conceptuals, per la qual cosa pot ser transmès per mitjà de la paraula o d’altres símbols. La comprensió no és conceptual i no pot ser per tant transmesa. Es tracta d’una experiència immediata i l’experiència immediata és alguna cosa de la qual només es pot parlar (sens dubte que de manera molt inadequada), però no compartir.

Per descomptat, pot existir coneixement de tal comprensió i aquest coneixement si que pot ser transmès per mitjà escrit o oral (…) però també hem de tenir sempre en compte que el coneixement de la comprensió no és igual a la comprensió mateixa, ja que aquesta és la matèria prima d’aquest coneixement. El coneixement és tant diferent de la comprensió com la recepta que un metge prescriu, penicil·lina per exemple, és diferent de la penicil·lina mateixa.

La comprensió no és hereditària, i tampoc pot ésser laboriosament adquirida. És alguna cosa que, quan les circumstàncies són favorables, ens arriba, per dir-ho d’alguna manera, per compte pròpia.

Coneixement i comprensió són doncs, diferents. De tots els coneixements que tenim alguns són correctes i altres incorrectes, i una part són coneixements sense sentit. El que dóna sentit a una proposició és la possibilitat de la seva verificació. Per donar sentit a una proposició no és suficient la presència d’imatges, ni tant sols és necessària aquesta presència. No tenim una imatge d’un camp electromagnètic, ni tampoc d’un camp gravitatori, i no obstant les proposicions que els físics afirmen respecte aquests camps tenen un perfecte sentit perquè existeix una serie de proposicions perceptives que es poden deduir d’elles. Les proposicions metafísiques són proposicions que no poden verificar-se en termes operatius, almenys en el pla de l’experiència ordinària. La informació que transmeten només és pseudo-coneixement.

Hi ha en la vida dels éssers humans múltiples situacions en què només el coneixement conceptualitzat, acumulat i transmès per mitjà de les paraules, té alguna utilitat pràctica. Per exemple, si jo desitjo fabricar àcid sulfúric o portar els comptes d’un banquer, no començaria pels principis de la química o la comptabilitat. Vaig a una escola on s’imparteixin els coneixements rellevants,llegeixo llibres on es reculli l’experiència passada d’aquests camps en particular. (..) El que per a mi és important com a professional és que he d’estar familiaritzat amb tot el coneixement conceptual del meu propi terreny.

Les coses que ens fan ésser humans són precisament aquelles que interfereixen amb la realització personal, aquelles que impedeixen la comprensió. Ens humanitzem en imitar als altres, en aprendre la seva forma de parlar, en adquirir el coneixement acumulat que la llengua posa a la nostra disposició. Però només comprenem quan, alliberant-nos de la tirania de les paraules, els reflexos condicionats i les convencions socials, establim un contacte directe, sense mediació alguna, amb l’experiència. La més gran paradoxa de la nostra existència consisteix en el següent: amb objecte de comprendre, primer hem de carregar-nos tot el bagatge intel·lectual i emocional, que és un impediment a l’hora d’assolir la comprensió.

L’aprenentatge és tant necessari com el seu oposat (la des-educació). Sempre que sigui necessària la destresa tècnica, l’aprenentatge és indispensable. De la joventut a la vellesa, i de generació en generació hem de seguir incrementant el nostre fons de coneixements útils i rellevants. Només així podrem fer front amb eficàcia a l’entorn purament físic i a les idees abstractes que fan possible que els homes avancin a través de les complexitats de la civilització i la tecnologia. No obstant, aquesta no és una manera adequada de fer front a les nostres reaccions humanes, front a nosaltres mateixos i front als altres. En aquestes ocasions ha d’existir el contrari dels nostres conceptes acumulats; hem de respondre a cada nou repte no fent servir els nostres vells condicionaments, no a la llum d’un coneixement conceptual basat en la memòria del passat i dels diferents successos viscuts, sinó amb una consciència desproveïda i despullada, com si fóssim recent nascuts.

Així doncs, el nostre condicionament desenvolupa la nostra consciència però amb objecte de fer ple ús d’aquesta consciència desenvolupada cal que ens alliberem del condicionament que l’ha desenvolupat.

En el nivell de la comprensió, en el nivell de la caritat i fins a cert punt en el nivell de l’expressió artística, un individu té a la seva mà la via de transcendir la seva situació social, de passar per sobre de les limitacions de la cultura en la qual s’ha criat. En el nivell del coneixement, les bones maneres i els costums, mai podrà arribar molt lluny respecte la persona que li hagi estat creada per la seva família i la seva societat.  La cultura en la que viu és una presó, encara que sigui una presó que possibiliti que tot presoner que ho desitgi assoleixi la llibertat; una presó amb la qual, per un cúmul de raons, els reclusos tenen contret un immens deute de gratitud i lleialtat. Hem d’honrar aquesta vida socialment condicionada que tots donem per descomptat. Encara que és necessari augmentar el nostre patrimoni cultural dia rere dia, també és necessari sostreure-se’n a diari. Existeix una necessitat d’arrels, com deia Simone Weil, però també una necessitat de la completa absència d’arrels.

La veritat es pot definir de moltes maneres però si es defineix en tant que comprensió (i així és com l’han definit els mestres de la vida espiritual) llavors està clar que la veritat ha de ser viscuda i res es pot argumentar en relació al seu ensenyament. Tota argumentació amb seguretat serà contraria a la veritat mateixa. La veritat derivada de la comprensió només pot ser coneguda en la seva pròpia existència i en la manifestació que tingui en vosaltres. Tota pretensió de coneixement d’ella més enllà de la sensibilitat del seu coneixement dins vostre, que és evident per si sola, només és coneixement com el que té el cec de la llum que mai ha entrat en ell.

Això no significa, evidentment, que la raó discursiva i l’argumentació no tinguin cap valor. Per tot allò que es refereix al coneixement, no només són valuoses sinó també indispensables. Però el coneixement no és el mateix que la comprensió. Si aspirem a comprendre és precís desarrelar-nos de la nostra cultura, salvar les barreres del llenguatge, desfer-nos dels records emocionalment polaritzats, sostreure poc a poc tot el que sigui necessari, fins a reduir al mínim el nostre bagatge conceptual. Una realitat sempre nova només pot ser compresa “en una novetat d’esperit”.

Parla d’una “religió espiritual” que haurà d’ignorar els problemes del llenguatge i de la filosofia especulativa i concentrar tota la seva atenció en els mitjans pràctics pels quals l’avenç del coneixement a la comprensió pugui portar-se a terme en les millors condicions.

El buidatge de la memòria el classifica San Juan de la Cruz com un bé importantíssim, només menys apetitós que la mateixa unió amb Déu. La paraula “Buda” pot ser traduïda com “el que desperta”. Els que només tenen coneixement de la realitat són com somnàmbuls que es basen en els records polaritzats emocionalment del passat o les experiències plaents. Els que viuen amb records desagradables esdevenen neuròtics i els que viuen amb records plaents esdevenen somnàmbuls. L’anticipació del futur i els records polaritzats del passat són un obstacle per la nostra comprensió.

No podem dirigir-nos cap a la comprensió, tot el que podem fer és fomentar un estat anímic en el qual potser la comprensió ens arribi.

Si la realitat ha de ser compresa en la seva plenitud, tal i com es dóna en tot moment i pas a pas, ha d’existir una consciència que no estigui limitada, ni deliberadament per mitjà de la pietat o la concentració, ni involuntàriament per mitjà del descuit i la força del  costum. La comprensió sobrevé quan estem totalment desperts, en vigília, al màxim de les nostres potències físiques i mentals”.

******************************************************************

Extractes i comentaris de “El alma del Ateismo.
Introducción a una espiritualidad sin Dios”
André Compte-Sponville (Paidós Iberica, 2006)

Sobre si Déu existeix o no existeix

Un aspecte interessant d’aquest text és que parla de la diferència que fa I. Kant entre opinió, coneixement i certesa…La pregunta que s’intenta respondre és “Déu existeix o no existeix”?

“Kant parla de la diferència entre convicció i saber, en el seu llibre “Crítica a la razón pura”. Distingeix tres graus de creença o asserció: la opinió, que té consciència de ser insuficient, tant subjectiva com objectivament, la fe, que només és suficient subjectiva però no objectivament i finalment el saber, que és suficient tant objectiva com subjectivament.

Així, sobre l’existència de Déu, qui podria dir que disposa d’un saber, és a dir d’una creença subjectiva i objectivament suficient? Si tal fos el cas ens hauria de poder convèncer (és allò propi del saber, que pot ser transmès a tot individu normalment intel·ligent i cultivat) i l’ateisme hauria desaparegut ja fa molt temps.

Si qualsevol religió tingués la menor prova que exposar, no hauria tingut necessitat d’exterminar als altres. Fer rostir un home viu, deia Montainge, és fer pagar un preu molt alt per les pròpies conjectures.

Però tot això tampoc és una raó per no pronunciar-se. La tolerància no exclou la reflexió. La incertesa no impedeix l’elecció (al contrari, només hi ha elecció, rigorosament parlant, allà on es dóna incertesa). L’agnòstic defensa una espècie de neutralitat, d’escepticisme o d’indiferència en matèria de religió.  Una altra cosa és reconèixer la ignorància però no renunciar a pronunciar-se, a apostar. Pots reconèixer que no tens proves però això no impedeix tenir conviccions o creences.

Quan un creu estar en possessió de la veritat, deia Lequier, ha de saber que ho creu, i no creure que ho sap. Podem dir que no ho sabem però després posicionar-nos en si creiem o no creiem en una o altra “veritat”.

Sobre la diferència entre espiritualitat i mística

Les explicacions d’André Compte tenen molt a veure amb la posició de Huxley respecte que l’espiritualitat reposa més en l’àmbit del “coneixement” mentre que la mística més aviat reposa en l’àmbit de la “comprensió”.

Per André Compte l’espiritualitat s’acosta més a la ètica o a la saviesa (fidelitat a uns valors més que fe, acció més que esperança, i sobretot, Amor), i té menys a veure amb la nostra relació amb allò absolut, l’infinit o l’eternitat que amb allò humà, la finitud i el temps. L’espiritualitat seria més una pràctica que afecta a la nostra relació amb allò quotidià o terrenal i que, a diferència de la psicologia, més que un replegament cap a sí mateix seria una obertura, contràriament a la introspecció es tractaria de mirar cap enfora, cap a allò transcendent que al mateix temps és immanent. En canvi allò místic és allò inexpressable, una experiència, una sensació, un silenci, un estat alterat de consciència que ens fa experimentar la unitat amb el tot, un sentiment oceànic, més enllà de paraules i explicacions… Així, la mística a diferència de la religió no es basa en creure sinó en experimentar.

******************************************************************
EPÍLEG

Espero que les reflexions aportades pels diversos autors exposats siguin d’utilitat per a totes aquelles persones que busquem un sentit, que pensem que el canvi que necessitem en aquest segle XXI ha de comprendre les qüestions profundes i existencials de l’ésser humà, que ha de soscavar d’arrel determinades tendències que ens allunyen de la plenitud i la consciència i proposar noves maneres de veure i viure la vida més d’acord amb l’evolució que necessita el planeta i la humanitat.

Penso que des de diferents fronts i amb diverses perspectives, cal anar desenvolupant i recuperant una espiritualitat autònoma, que no tingui perquè estar vinculada a la religió, així com profunditzant individualment en les preguntes, intuïcions i cerca personal de sentit i transcendència en la nostra vida. Ens cal una indagació mística auto-creada, amb obertura de mires, no dogmàtica. Ens cal valorar-nos i valorar la persona integral que som, i en aquest sentit desenvolupar no només el nostre coneixement intel·lectual sinó també la nostra sensibilitat estètica, la nostra empatia humana, el nostre instint, la nostra intuïció…adonar-nos que som persones amb diversos pols energètics des dels quals ens interconnectem amb el nostre entorn, per transformar-lo i transformar-nos. Necessitem, també, una ciència per l’autonomia, una ciència al servei de la Vida i de l’evolució de la consciència. Una nova ciència que no només pretengui buscar una veritat asèptica sinó que travessi el món amb una nova mirada, entenent-se com a part d’aquest món i no com a espectadora externa i merament analítica de fenòmens mecànics.

El grau en què una determinada cosmovisió o proposició espiritual o mística és opinió, fe o saber, s’ha de valorar en cada cas. Sovint quan intuïm, quan ens posicionem o expressem respecte qüestions transcendents, difícilment n’estem mai segurs del tot, i per tant sempre deixem que cadascú valori i reflexioni el grau de validesa que li dóna al que diem. Sovint ni tant sols tenim clar que puguem transmetre el que sentim o pensem. Però en qualsevol cas no renunciem a posicionar-nos, no ens quedem en una suposada “neutralitat” respecte a aquestes qüestions, que de fet, fa el joc al sistema, que es pretén neutral, merament “racional” i sense cosmovisió. Sempre respectant l’autonomia del nostre entorn, doncs  volem que el nostre sigui un caminar des de la proposició i no des de la imposició, però podem proposar una cosmovisió, podem indagar amb respecte i sense por en noves formes de coneixement i comprensió, i volem mullar-nos en aquest sentit perquè pensem que és millor oposar a unes determinades creences i cosmovisió com l’actual (que diguin el que diguin existeix, més o menys implícitament, i travessa totes les disciplines i formes de fer de la nostra vida i societat, amb unes conseqüències determinants per l’esdevenir planetari) una (es) nova(es) cosmovisió(ons) que ens pugui(n) portar a noves accions. Com deia Einstein, no podrem resoldre els nostres problemes amb les mateixes formes de pensar que els han creat. Si allò que pensem i creiem marca una diferència en com percebem i actuem sobre “la realitat”, és fonamental que revisem amb cura (i mai d’una vegada per totes sinó deixant sempre la porta oberta al canvi de perspectiva) els nostres supòsits, espirituals, científics, i en qualsevol altra dimensió humana.

Així, penso que és preferible mullar-se en aquestes qüestions “transcendents” encara que no l’encertem del tot o que no tinguem la seguretat absoluta sobre les nostres intuïcions i proposicions, que no pas deixar-nos caure en l’escepticisme o la “neutralitat” habituals en la societat actual. El no posicionar-nos en aquest àmbit prové normalment de vàries lacres que hem de superar, com ara el fet que comentàvem de pensar que proposar és imposar o que creure és el mateix que seguir una religió (sense tenir en compte per exemple que creure en alguna cosa és una part fonamental per a posar en marxa la voluntat i l’acció).

No creiem que l’autonomia i el respecte a la llibertat de consciència hagi de ser igual a “silenci”. L’actitud pot ser posicionar-se i no intentar convèncer però si posar sobre la taula les possibilitats que veiem en cada moment més afins a la Vitalització de la vida. En totes les dimensions de l’existència serà així de fet, de manera que aquesta serà una actitud i forma de fer transversal a qualsevol àmbit que abordem. Es tracta d’exposar unes possibilitats i valorar-les, sense que això impliqui que allò pel qual apostem ha de ser cert si o si, o ser una veritat absoluta. Respectem l’elecció que facin les persones a partir de les possibilitats que posem sobre la taula. Es tracta d’una forma de fer que es basa en “la possibilitat de veure possibilitats”.

Així doncs….

Que visquin les possibilitats!

I les possibilitats d’expressar-les!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *