La trampa de la diversidad (Daniel Bernabé)

diversidad

Un breu resum del llibre “La trampa de la diversidad” de Daniel Bernabé (Akal, 2018). El llibre està generant força polèmica a les xarxes socials, per apuntar la inoperància i els excessos de les polítiques identitàries dins l’activisme i la claudicació de l’esquerra d’un projecte comú que remogui profundament els ciments de la civilització, més enllà d’acontentar petits sectors de la societat amb demandes més simbòliques que materials.

En termes generals em sembla una aportació molt interessant en el moment present i en recomano la lectura acurada. El text següent és només un resum, no una ressenya crítica, i evidentment no estic d’acord amb tot el que diu l’autor però em sembla que pot aportar idees i suggeriments per sortir dels atzucacs en els quals estem immersos.

Bona reflexió!!

El llibre parteix de la oposició modernitat-postmodernitat. La postmodernitat destrueix l’universalisme. El postmodernisme va ser positiu per posar sobre la taula pluralitat de veus i qüestionar els diversos mecanismes del poder que no sempre eren tant evidents; això podia millorar els processos emancipadors, però per altres motius va resultar força destructiu de les tendències de l’esquerra.

Buscant una identitat més precisa es trencava la identitat primaria amb la qual era possible construir projectes grupals. Si tots som una suma inacabable d’especificitats, llavors no pot haver-hi un nosaltres. Recomana el documental «El siglo del Yo» d’Adam Curtis.

Critica la idea individualista que canviar-se a un mateix és suficient per canviar el món. Explica com la dreta de finals del segle XX agafa les ànsies de diferència, de sentir-se especials, d’individualitat, etc. per apuntalar el sistema i posar-se la classe obrera i sobretot les classes mitjanes de la seva part.

La dreta neoliberal desacreditava el socialisme com si tot fos homogeneïtzació, despilfarro, burocratització…

Parla dels nous «consumidors aspiracionals i identitaris». Els antics socialdemòcrates van abandonar els seus programes de resoldre necessitats «reals» (de la classe obrera) a resoldre necessitats aspiracionals (de la classe mitjana), la única important en termes de mantenir la legitimitat democràtica. La política es va convertir en un producte de consum.

El mercat de la diversistat

Ens situem a les primeres dècades del segle XXI però sobretot a partir de la crisi de 2008 de les societats occidentals.

«El empresario ahora tiene el nombre de emprendedor, el cual no posee una empresa sino que gestiona un proyecto, cuya intención no es vender sino ofrecer un servicio, no para que un cliente lo compre sino para que un usuario lo disfrute creativamente».

Els individus es fonamenten en les seves activitats laborals per «desenvolupar-se professionalment», no per «treballar». La paraula de moda és «autorealització».

«Nuestro yo construido socialmente anhela la diversidad pero detesta la colectividad, huye del conflicto general pero se regodea en el específico».

S’exploten les identitats fràgils per apuntalar-les a través del consum de singularitats, com a forma d’accentuar la nostra diferència.

Es passa de l’acció col·lectiva a l’individualisme i d’allò material a allò simbòlic. Els béns representen valors que fan que tothom sigui desigualment important i específic, divers.

La classe mitjana s’ha estès a tota la societat però no a través de la producció, d’una forma material, sinó d’una manera auto-percebuda i aspiracional. La tecnologia és un exemple d’això.

Existeix una individualització de les pors i les ansietats, auto-culpabilització. Temes importants com l’escalfament global i la indústria alimentaria, s’intenten afrontar no des d’un canvi que impliqui l’esforç grupal o la crítica sistèmica, sinó des de la nostra individualitat, com una manera de diferenciar-nos del del costat «comprant» una o altra identitat.

Exigència d’una competitivitat brutal venuda com a auto-realització. A través de l’entreteniment (Operación Triunfo…) s’ens venen els valors de la competitivitat i l’auto-realització.

Mentrestant la burgesia segueix estant unida i coopera en allò essencial.

Trampa de la diversitat: «como un concepto en principio bueno es usado para fomentar el individualismo, romper la acción colectiva y fomentar el neoliberalismo.

L’esforç i l’excel·lència també colonitzen les nostres vides més enllà de la carrera, per exemple amb el «running». El gimnàs s’ha convertit en una nova religió.

Els valors del sistema «integren» la diversitat, la visibilitzen, sense tocar res d’estructural, com una forma de legitimar-se. És més important la representació que la redistribució (Nancy Fraser).

El mercat de la diversitat és la competència per ser representat dins del sistema, competència per obtenir més visibiliat, recursos, etc. que altres «minories».

Les nostres identitats basades en allò específic, no en allò grupal, semblen representar-nos però en realitat només ens fan trencar el grup al que realment pertanyem.

La classe treballadora tot i ser la majoritària de la societat ha desaparegut totalment del mapa de la representació.

El treballador ha desaparegut i l’ha substituït l’individu com a unitat de producció independent competint amb els altres auto-explotant-se.

La trampa de la diversitat

El mercat de la diversitat ha afectat especialment la política d’esquerres, tant la institucional com l’activista.

La classe treballadora tradicionalment votant d’esquerres ja no vota, llavors l’esquerra busca com apel·lar a les classes mitjanes «indecises». L’esquerra i la dreta cada cop tenen menys diferències.

Les qüestions simbòliques-identitàries (matrimoni homosexual, memòria històrica, gènere…) permeten a un govern semblar progressista i en realitat fer polítiques econòmiques de dretes. L’esquerra té poca capacitat de canviar les coses a nivell material, en canvi l’únic en què pot influir és a través d’allò simbòlic.

La utilització de la diversitat com a riquesa, enlloc de com a desigualtat, és percebuda per la població com una discriminació positiva (tornant-se contra els grups minoritaris).

La sobreexplotació de la diversitat genera una reacció en aquells que no són «grups discriminats», que més que qüestionar que la representació maquilla una redistribució inexistent, es posen en contra dels grups que monopolitzen aquestes qüestions.

Les activistes es preocupen perquè en un acte hi hagi més dones, més negres, més trans, més immigrants…però no tant perquè hi hagi diversitat d’ideologies, de classes socials….Importa més la forma que el contingut.

La URSS, amb tots els seus errors, era una alternativa al capitalisme, almenys en el camp simbòlic. Amb la seva caiguda i l’auge del postmodernisme, l’esquerra trontollava.

Moviment antiglobalització: importància de l’heterogeneïtat i de tot allò contra el que s’estava en contra, no tant del que es volia, no hi havia projecte comú.

«La diversidad puede implicar desigualdad e individualismo, coartada para hacer acceptable un injusto sistema de oportunidades. La desigualdad material se transforma en heterogeneidad cultural; la igualdad material del socialismo se suponen que es uniformidad forzosa».

El reconeixement de la diversitat és de més fàcil assimilació per part del neoliberalisme, desviant-la cap a l’individualisme i el consum identitari. Les qüestions simbòliques són un blanc fàcil per la dreta, mentre que les materials li són molt més desfavorables.

Mentre la realitat està cada cop més polaritzada entre rics i pobres, ningú representa els exclosos sinó que es vol minimitzar l’exclusió.

L’activisme espanyol cada cop és més semblant a l’americà: incapaç d’alterar les causes dels conflictes però il·lusionat per creure que pot canviar els consensos entorn a ells.

«Allò important és qui diu alguna cosa, no què diu».

L’atomització entre tantes identitats nega representativitat a les identitats que ja estaven poc representades, que enlloc d’enfortir-se es fragmenten. Els grups, cada cop més atomitzats, entren cada vegada més en conflicte entre ells.

L’activisme de la diversitat algunes vegades acaba concretant-se en un negoci.

Antiespecistes, antinatalistes…projecten la seva cerca d’identitat de cara a protegir a tercers (no nats, animals…).

Feminisme: s’ha d’anar en compte que el sistema no el desactivi i aprofiti el seu potencial competitiu en el mercat de la diversitat. És important que no es converteixi en un producte, que lliuri una batalla ideològica.

«La sociedad capitalista relega a sectores enteros de su ciudadanía al vertedero pero muestra una delicadeza exquisita para no ofender sus convicciones».

Ultradreta

Com que no té projecte emancipador, intenta unir a través de la suposada garantia de la «nació interclassista».

Els homes blancs de classe treballadora queden fora de les lluites de representació perquè aquestes prioritzen gènere sobre classe, això provoca que les expressions ofensives i classistes mai acabin situades al centre del debat. La sensació de desprotecció provoca un auge del feixisme.

La posició neoliberal front a l’extrema dreta és equiparar-la a l’extrema esquerra. L’anàlisi es situa fora de context, com si totes les violències fossin iguals.

Augment de la ultradreta des de 2008: entre molts altres motius, per la deriva postmoderna que ha fet que els moviments crítics contemporanis siguin una eina inútil pels problemes quotidians de la gent (la trampa de la diversitat).

«Cada fragment de la trampa de la diversitat que l’esquerra consumeix és un espai que deixa lliure en la freda estepa quotidiana per ser ocupat per l’ultradreta».

Són moviments molt diversos però els uneix la xenofòbia i la crítica anti-esquerranosa.

La ultradreta si que apel·la a la classe treballadora com a perdedors de la globalització.

La indignació front a la crisi de 2008 va obrir una porta que l’esquerra no va saber aprofitar, deixant via lliure a l’ultradreta.

La ultradreta assenyala als funcionaris, no als capitalistes. Té de caps de turc als immigrants. Quan es crea el fantasma d’una invasió, d’un odi a la civilització occidental, impera la por i ja no s’escolten arguments.

Es fomenta l’odi del penúltim contra l’últim. S’enfronta al treballador, home, blanc, nacional, contra tots els altres treballadors, s’ataca el feminisme per voler acabar amb la família, etc. Les pors de la descomposició social en curs són canalitzades pels ultres.

L’esquerra porta anys tractant de seduir i acontentar grups separats, enlloc de buscar què tenen en comú per fer un projecte comú.

Evidentment hi ha alguns grups que tenen certs desavantatges, però l’esquerra ha abusat de la seva representació per simular acció institucional o bé com a guia única de l’activisme a l’haver desaparegut la classe treballadora. La societat en general veu com a hipòcrites i excloents les seves mesures.

La ultradreta es basa molt en les teories de la conspiració, el masclisme i el tradicionalisme (l’Europa tradicional front a l’islam), aquestes serien tres grans «bases» del seu discurs.

També parla molt de llibertat d’expressió, però sovint aquesta és entesa com a llibertat d’agressió (mitjançant ironies subtils, etc.).

Escoltar als perdedors de la globalització i del mercat de la diversitat és el que fa la ultradreta.

L’esquerra no ha sabut articular un discurs que conjugui la seva defensa del multiculturalisme amb aquests conflictes (agressions perpetrades per immigrants, augment de la sensació d’inseguretat, diversitat cultural…).

Atenea destronada

Multiculturalisme: l’esquerra va manejar durant anys la idea de multiculturalisme amb massa lleugeresa (…) però quan la precarietat entra per la porta, això que es diu integració, solidaritat o comprensió mútua, salta per la finestra.

L’autor posa en dubte que l’esquerra no critiqui la obligatorietat de vestir yihab per part de moltes dones, assumint que són lliures de fer-ho o no, inclús defensant-ho com alguna cosa que forma part del seu empoderament, de la seva identitat, de la seva cultura….

Negar la superioritat moral de certes idees occidentals passa per negar els grans relats universals. Abús del relativisme cultural per part de l’esquerra, per por de caure en el racisme.

L’autor defensa «el laicisme, l’universalisme i la radicalitat republicana».

Jóvenes papas, viejos comunistas

Proposta: les lluites simbòliques no poden substituir les materials/econòmiques. Allò material/econòmic és transversal, no només un grup més del que preocupar-se (els treballadors). En el moment actual, el conflicte material encara que sigui reconegut es situa en la mateixa dimensió, a la mateixa alçada, que els problemes de la diversitat.

La classe social, segons l’autor, és allò transversal a tots els trets identitaris.

L’activisme del segle XX busca què uneix als grups, mentre que el del segle XXI exagera les diferències entre individus.

Ara la societat es divideix entre oprimits i privilegiats, i l’única cosa que es pot fer és revisar-nos els privilegis si els tenim i deixar d’utilitzar-los (visió individualista no sistèmica). Ara es parla molt més de discriminació que d’explotació ( i segons ell una cosa no treu l’altra). Parlar d’avantatges és diferent a parlar de privilegis. Els avantatges són alguna cosa estructural, mentre que els privilegis es refereixen més a alguns trets individuals.

El llibre es pregunta com treure les lluites per la diversitat de la seva tendència a l’atomització, el fraccionament o l’individualisme.

L’esquerra no pot competir en el tauler de joc del neoliberalisme. Ha d’expulsar el mercat de si mateixa, ha d’oferir un altra forma de ser i una altra filosofia per encarar el present.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *