De béns comuns a béns comunals. El comú i la comunitat. Història i propostes de futur

Aquí podeu llegir la segona part de la ponència “De béns comuns a béns comunals: El comú i la comunitat. Història i propostes de futur” que va tenir lloc al FESC 2017 el dissabte 21 d’octubre del 2017 a les 10.30 h.

Descarrega aquí les diapositives de la ponència.

La primera part, que va fer en David Algarra, la podeu trobar aquí.

Propostes de futur

Gràcies a en David que ens ha introduït històricament la qüestió que ens ocupa, i evidentment a la FESC per donar-nos l’oportunitat per aprofundir en aquest eix de la comunitat en el marc del comú i el comunal. Com dèiem, no podem entendre els bens comuns sense comunitat, d’aquí partim. Però, com crear comunitat avui en dia, malgrat tota la degradació de les relacions humanes i la despossessió material que hem sofert com a poble? L’aposta del comunal per transformar la societat d’una manera integral pot ser una resposta. Per començar hem d’aclarir-nos i dibuixar nous imaginaris, si volem sortir del marc actual. El comú no pot ser simplement un «tercer sector» entre l’estat i el mercat, que permeti una coordinació més o menys exitosa entre projectes d’un «mercat social» més humà, sinó que ha d’implicar vincles comunals de solidaritat en la producció i reproducció de les relacions socials. No ha de ser una nova gestió d’allò public, amb més participació comunitària, sinó un projecte de nova societat.

Aquesta nova societat s’ha de basar en el treball col·lectiu, en el valor d’ús front al valor de canvi, en la reciprocitat i en la subsistència front a les relacions comercials o orientades al benefici. És un projecte que posa la sostenibilitat i plenitud de la vida al centre (com es reivindica des de determinats enfocaments feminisme), posant de relleu els valors i pràctiques que la lògica mercantil aparta del centre de l’existència (l’amor, els vincles, la criança, el temps…) i és un projecte també decreixentista (surt de la lògica de l’acumulació-creixement dels darrers dos segles per apostar per la subsistència comunitària, però fent-ne un objectiu polític i un pla de vida satisfactori, una potencialitat, i no una imposició o una tornada enrere). El comú no vol ser una gestió assistencialista de la misèria per part de xarxes socials d’ajuda mútua dels marginats del sistema, cosa que li pot interessar al mateix sistema per evitar assumir els costos d’això des d’allò públic-estatal, i al mateix temps, evitar revoltes per descontentament per falta de cobertura de necessitats bàsiques, sinó que és un projecte d’autogestió en el marc d’una vida senzilla i frugal, una proposta per a canviar les dinàmiques de tota la societat i afrontar els canvis sistèmics que ens tocarà viure en aquest segle XXI de la manera més resilient possible, organitzant-nos com a comunitat.

Per desenvolupar el comú i la comunitat avui en dia necessitem posar al centre el factor subjectiu, humà, que és el més difícil de sanar i el més necessari per poder avançar. L’individualisme, l’egocentrisme, i altres mals que la majoria hem après a potenciar des de la nostra infància i socialització, generen moltes traves a una autèntica recuperació de la comunitat. Per la qual cosa recuperar la comunitat requereix recuperar la persona, una auto-transformació interior molt important. Deixar de competir, de comparar-se, d’aïllar-se, de pensar que els problemes que tenim només són nostres, fer autocrítica, intentar sempre veure allò bó que podem aportar i veure les virtuts i no només jutjar els defectes en els altres, aprendre a estimar-nos de veritat.

També necessitem que la societat torni a ser poble. Recuperar el comú i la comunitat requereix una transformació social de grans implicacions avui en dia. Qui ha de fer-la? Pensem que l’ha de fer el poble, entès com aquelles persones que habiten un determinat territori (barri, vila…) i entès també com els de baix, els sense poder, o amb poc poder i que tampoc pretenen tenir-lo sinó autogestionar la seva vida de mantera horitzontal amb els iguals. Cal sortir de l’imaginari de la delegació de la política i la gestió de la vida en mans d’experts i representants que suposadament saben el que ens convé i ens solucionaran els problemes. Les institucions tenen unes dinàmiques de concentració de poder, jerarquies, estancament, etc. que difícilment es poden transformar sense que ens transformin elles a nosaltres. Les institucions poden estar més o menys a favor d’uns canvis des de baix, però en cap cas poden ser elles qui liderin aquests canvis. Cal tenir present que en molts moments històrics, a l’edat mitjana per exemple i en alguns moments de la modernitat, el poble era poble, i el poder era mes simbòlic que real. Ara el poble és més aviat simbòlic (nació abstracta o la noció de «classes populars») mentre que el poder és molt real. També la identificació amb el poder és molt real avui en dia, llavors el poble ha perdut els seus referents. Cal reinvertir aquesta situació.

Partint d’aquesta base personal i col·lectiva ens podem preguntar: com crear comunitat avui en dia i que aquesta pugui anar avançant cap a una societat comunal? És a dir, com construir un tipus de comunitat que no sigui només una agrupació d’individus que viuen més o menys junts, sinó que afronten la vida en comú i que intenten transformar les dinàmiques del seu entorn per tal que cada vegada més persones pugin passar a funcionar amb una lògica diferent a l’actual, compartint recursos, càrregues, privilegis, afectes…més enllà de l’estat i el mercat, demostrant així que efectivament, un nou món és possible des d’aquí i des d’ara.

Anem a compartir algunes reflexions que ens poden ajudar a avançar en aquesta direcció.

Per una banda, seria important sortir de la idea de comunitat simplement com la imatge de varies persones vivint sota un mateix sostre. Podem entendre la comunitat més com a veïnatge (en la seva versió més àmplia que inclou relacions d’ajuda mútua, reciprocitat..) i les relacions sota el mateix sostre com a famílies o llars (que no tenen perquè reproduir el model de família nuclear, model bastant estrany històricament). Així era com s’entenia abans la comunitat (la importància dels primers veïns front als familiars llunyans, la família extensa que molts cops també acollia membres que no eren de sang, un fort component intergeneracional que transmetia actituds i valors, la importància dels vincles més basats en l’amor i la proximitat i no només en l’afinitat). Algunes persones amb les qui hem reflexionat darrerament sobre totes aquestes qüestions, en relació a les seves experiències de família o llar amb un fort component comunitari, parlen de la importància de compartir sostre, compartir economia, compartir taula, compartir cures mútues en totes les etapes de la vida (criança, vellesa…). En més o menys graus i intensitats, aquests factors podrien ser claus, tot i que són discutibles, juntament amb els vincles de veïnatge que hem comentat.

Per crear comunitat, allò fonamental és tenir alguna cosa important que ens uneixi més enllà dels interessos personals, com diu l’I Ching, llibre xinès ancestral de gran saviesa: «No són les finalitats del jo, sinó les metes de la humanitat, allò que produeix comunitat duradora entre els éssers humans». Compartir recursos comuns a nivell material que ens facin dependre uns dels altres en el bon sentit de la paraula -interdependència-, i a nivell més immaterial, una ètica comunitària, una cosmovisió apropiada, de cap a on volem tendir com a persones i com a societat.

Front a l’actual societat fragmentada (els avis en residències, els infants a l’escola, els joves a les institucions educatives i els adults al treball assalariat), és fonamental recuperar vincles intergeneracionals i compartir ocasions en les que hi siguem tots. En aquest sentit tenim l’exemple de la Fia Falla de Bagà la nit de nadal, on la tradició històricament ha estat transmesa per part dels avis als infants. Com que avui en dia els avis no conviuen a la mateixa casa que els nens, l’estructura familiar està canviant i els nens reben el coneixement sobretot a través de l’escola, què han fet a Bagà? Inicialment els avis del Club de Jubilats Sant Jordi anaven a l’escola per ensenyar a fer faies als nens, però últimament és la mainada la qui va a la Llar d’Avis i marxen amb les seves fies-faies ja fetes. Així doncs, encara que sigui adaptant-nos als temps actuals, seria important la transmissió entre generacions de les tradicions, la cultura i els coneixements ancestrals. Recuperar i mantenir la història i les tradicions locals.

També és important recuperar espais de transcendència front al buit existencial: que aquest buit no sigui aprofitat pels mercaders d’una espiritualitat individualista, que ens porta només a mirar-nos el melic, sinó que sigui una excusa per trobar-nos amb els altres, amb rituals, celebracions…que siguin significatives (això es pot fer recuperant tradicions ja existents i també inventant-ne de noves). Alguns exemples de celebracions comunitàries ja existents s’han donat sobretot en els moments del naixement i la mort, els rituals de pas han estat habituals al passar de la joventut a l’edat adulta, la celebració dels canvis d’estació és una festa habitual al camp, per exemple. La vivència d’aquests moments actualment es troba molt mediatitzada per empreses (funeràries, per exemple), o per institucions mèdiques (en el cas dels naixements..) i és fonamental anar recuperant-ne el control personal i comunitari.

Partir d’una posició i actitud d’arrelament. Energia-amor-intel·ligència (fer-estimar-conèixer) posats al servei de la natura (consciència de conservació de la natura) i la comunitat (consciència de grup), del món que t’envolta, tenint en compte els ancestres (història, tradició i cultura pròpia) i les generacions futures (solidaritat amb els que estan per néixer). Amb paraules de Simone Weil: un ésser humà té una arrel en virtut de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments del futur. En moments com l’actual en què es parla molt de la identitat pròpia, del nou país, etc. penso que és fonamental pensar en termes d’arrelament, ja que és una manera d’aterrar molts sentiments i pretensions amb què ens trobem perquè tinguin unes implicacions reals, per clarificar compromisos i ampliar mires.

En un sentit més general, per avançar cap a una societat comunal, seria imprescindible anar definint i compartint poc a poc un projecte de canvi, una visió comuna (anàlisi, proposta i estratègia) que ens pugui ajudar a superar el sistema actual. Aquest projecte hauria de saber agermanar moltes lluites ara parcials i «reformistes» (entenent reformistes les que no qüestionen l’essència dels problemes sinó que pretenen trobar solucions en el mateix marc actual simplement millorant-lo) i donar-los una sortida en termes d’una estratègia en què mentre es pal·lien els mals urgents s’està avançant perquè canviïn les qüestions essencials. Entre d’altres coses aquest projecte hauria de posar sobre la taula la unió indestriable entre el capitalisme i l’estat, tenir un discurs propi i no copiar el de l’esquerra que de forma majoritària avui en dia segueix defensant com a model ideal un Estat que ens defensi del Capitalisme. També hauria de saber mantenir una coherència entre mitjans i fins, tenir clar que la lluita institucional no pot ser de cap manera la via principal, ja que representa moltes incoherències i té molts perills d’assimilació, com dèiem. Tenir present i treballar paral·lelament la unió necessària entre revolució social i revolució personal i de valors, ja que el canvi que necessitem és a tots nivells, ha de ser integral.

A nivell concret les propostes que fem no són tant noves, perquè beuen de nombrosos referents històrics i perquè avui en dia ja hi ha moltes persones que estan treballant en la direcció de la recuperació de la història i les pràctiques comunals. Per això cal que teixim aliances amb tothom que aporti el seu granet de sorra i que estigui en una línia similar.

Així, tant al camp com a la ciutat hi ha possibilitats de recuperar el valor d’ús front al valor de canvi, de tractar de desmercantilitzar en la mesura del possible els recursos bàsics, de recuperar espais per a la gestió veïnal, d’autogestió dels serveis estatals…(pensem en una nova gestió de l’aigua, en la recuperació d’edificis i fàbriques, la recuperació de l’espai públic per usos populars…a la ciutat certament hi ha molts impediments però també hi ha potencialitats (per exemple en alguns barris d’Atenes des de la crisi s’han donat exemples d’auto-organització i autogestió popular força admirables, un cas seria en l’àmbit de la salut).

A nivell legal cal que anem estudiant quina realitat legal hi ha a Catalunya sobre els béns comunals i municipals i veure com es podrien comunalitzar efectivament. A Catalunya hi ha zones amb molt de comunal històric, que si no fos per l’existència de gent que lluita per recuperar-lo, es podria perdre fàcilment (a través de privatitzacions, vendes, etc.) Un exemple és el plet del poble de Vilanova de Meià (La Noguera) contra un veí que va apropiar-se d’un terreny comunal per posar-hi un molí privat, amb la connivència de l’ajuntament. L’ajuntament vol segregar aquesta part del comunal i fer la venda al veí i per això alguns veïns han fet un recurs contra l’ajuntament. Aquí veiem com n’és d’important, per una banda, conèixer i aprofitar les possibilitats legals, al mateix temps que tenir mínima força humana i conscient a nivell local que pugui donar sentit a aquestes lluites (recordem que els béns comuns no poden ser comunals si la comunitat humana que els hi ha de donar ús no existeix).

Seria fonamental que els serveis i béns municipals passessin a mà comuna (com estan intentant per exemple alguns companys a Galícia recuperant les «Comunitats de Forests Veïnals en Mà Comuna», que és un règim de propietat veïnal reconegut a tot l’Estat espanyol, tot i que la Generalitat encara no l’ha aplicat mai. A Galícia els monts veïnals no van ser venuts durant la desamortització, precisament per ser d’aprofitament del comú dels veïns des de temps immemorial. En molts altres llocs de l’Estat els béns comunals es van “municipalitzar” amb la creació dels Ajuntaments i en altres casos s’han privatitzat a través de quotes de socis.

Així, els ajuntaments s’han erigit com a suplents del poble a nivell local, amb l’adjectiu «municipal» com a terme legitimador. Però aquests perden força amb les noves lleis d’ordenació territorial, alguns desapareixen…aquesta pot ser una bona ocasió per reivindicar que siguin les pròpies comunitats veïnals les qui, directament, gestionin els recursos comuns, i per reconstituir aquestes comunitats humanes en cas que no existeixin, per la qual cosa les reflexions anteriors poden ser útils.

En l’àmbit econòmic podríem anar avançant cap a un cooperativisme social en el qual la comunitat sigui camí i destí. Una proposta en aquest sentit serien les cooperatives demòtiques (no enfocades al mercat en general, sinó a satisfer necessitats locals, fomentant al màxim el vincle entre les persones participants i que permetin desenvolupar un treball que no estigui fragmentat de les altres facetes de la vida, com comentàvem anteriorment). El model que proposa el projecte de la Democràcia Inclusiva pot ser inspirador ja que insereix les cooperatives en el marc d’assemblees populars que són les qui decideixen els objectius que aquestes han d’assolir, basant-se en les necessitats socials locals. Així, en les cooperatives no es tracta només que la gestió sigui democràtica o que tinguem un segell de responsabilitat social corporativa, sinó que cal que sortim de la lògica mercantil per inserir-nos en una lògica pro-comunal i comunitària. Que aquestes, juntament amb altres pràctiques que satisfan necessitats més enllà de la producció, formin el braç econòmic d’un moviment que posi cada vegada més persones, béns i treball fora de les dinàmiques de l’Estat i el Capitalisme, amb una visió de transició a llarg termini cap a un nou model social. Això es pot anar fent per vies legals, reivindicatives, d’acció directa…però amb una mirada comuna de recuperar el que és nostre i prendre-hi responsabilitat.

Per acabar, totes aquestes propostes beuen d’inspiracions ben actuals que ens donen força i de les quals podem aprendre molt, des de les més properes a petita escala, com l’experiència que explicarà en Joan ara, fins a exemples europeus com la lluita per alliberar algunes zones del control estatal i corporatiu, com les ZAD’s a França o exemples més llunyans com ara el funcionament de les comunitats indígenes originàries al sud de Mèxic, o el model dels kurds al nord de Síria (Rojava)…

Una resposta a «De béns comuns a béns comunals. El comú i la comunitat. Història i propostes de futur»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *