Marges estrets per a la dissidència (CAT/CAST)

okupa08-1-300x201

(en castellano más abajo)

 

En el món en el que vivim la consciència de determinades situacions a vegades implica un ofec constant i profund. Cada cop hi ha menys marge per a la oposició, per al conflicte, aquell real, sobre allò essencial i que posa en joc al sistema (és a dir, aquell conflicte que deriva de qüestionar el paradigma vigent, per exemple, la propietat privada). Abunden, en canvi, moltes «discussions» banals entre polítics professionals per temes realment intranscendents i sobre els quals ells tenen molt poca potestat de decisió en termes efectius. El carrer es fa eco d’aquestes discussions, i d’això se’n diu «parlar de política». Discussions enlloc de conflictes, pur espectacle front a la interpel·lant realitat.

Parlant de realitats i ficcions, l’Ajuntament de Barcelona s’està posant les piles darrerament en matèria d’habitatge. Arrel de l’aprovació de la nova llei d’habitatge de desembre de 2016, es pretenen impulsar un seguit de mesures per garantir l’accés o el manteniment de l’habitatge en els propers 10 anys als habitants de la ciutat: ajudes per pagar els lloguers, subvencions per rehabilitacions, pisos de protecció oficial, promoció del co-habitatge… Encara que determinades d’aquestes mesures puguin representar una ajuda en moments puntuals, ens hem de preguntar: quina és la veritable cara d’aquestes polítiques? I sobretot, com ens «ajuden» a mig plaç o, ben al contrari, serveixen per emmascarar les causes profundes i les solucions radicals que hem d’afrontar en l’època que ens ha tocat viure? Ens agradaria fer una reflexió més amplia al respecte.

L’estratègia per part de les institucions des del 15-M és molt clara i evident. Un cop els que eren fora són dins, què més podem demanar? Un cop la balança es va inclinar des del «no ens representen» al «que ens representin millor», se suposa que només podem esperar que aquest millor vulgui dir que jugaran a favor nostre. Però el front de l’habitatge ha estat un dels més actius i persistents des del 15M, perquè en les seves diverses peculiaritats segueix essent una font de conflicte urgent per a moltes persones. Així, les mobilitzacions i accions per aquesta qüestió han continuat amb força i amb diferents estratègies, des de les que contemplen l’acció directa expropiadora fins a les més legalistes, de les quals ara l’Ajuntament fa bandera.

La vella socialdemocràcia de la nova política

La nova política que tanta tinta i saliva fa córrer a aquells que se n’omplen la boca, consisteix bàsicament en intentar fer reflotar les cendres de la vella socialdemocràcia. Aquesta, històricament, i també ara, tracta de no tocar els ciments de l’estructura de barbàrie i desigualtat en la què vivim establerts sinó simplement destinar una part minsa dels recursos que pot aconseguir arrel d’estar «al poder» a gestionar la misèria. Per molt encomiable que això pugui ser, la lluita necessària en els nostres temps no és aquesta. Portem massa anys posant pedaços i edulcorant la catàstrofe i està clar que aquesta no l’evitarem si no qüestionem de base el funcionament que la provoca (el sistema Estat-Mercat i els valors associats a ell de passivitat, competència, egocentrisme, màxim benefici..) i comencem ja a construir una nova forma de vida. Si bé és cert que en la situació de desemparament i desestructuració social a la que hem arribat, a algunes persones les polítiques socialdemòcrates les poden ajudar temporalment, hem de ser conscients que aquestes només contribueixen a mig plaç a allargar l’agonia i apuntalar el sistema. Com diu la coneguda frase: «Pan para hoy, hambre para mañana».

Pacificació i repressió

El que és veritablement important per mantenir les dinàmiques del sistema en el cas de l’habitatge, en termes generals, és promoure la pacificació del conflicte. Els intents de mediació de l’administració en aquest sentit es presenten com una solució, l’actuació del policia bó contra el policia dolent (els bancs, els fons «voltors», les immobiliàries…) en aquest joc de màscares que enterboleix les consciències populars.

Però el seu objectiu real és pacificar, com dèiem, evitar una situació massa dramàtica que pugues propiciar l’autogestió popular d’aquest àmbit de la vida tant fonamental com és la llar. Per una banda, l’estratègia passa per calmar els ànims a través de «solucionar» temporalment les necessitats materials de les persones fins que només quedin lluitant els «irreductibles» -aquells que es mobilitzen per consciència política i social més enllà de les seves necessitats concretes individuals- oposant-se a acceptar segons quin tipus de mesures que resulten contraproduents per l’autonomia i la llibertat. Aquests darrers seran reprimits, com ha passat amb el moviment d’habitatge a la ciutat de Torí)1. Per altra banda, els casos d’okupacions massives en què es posa més en tela de judici la propietat privada en desús, posen sobre la taula de manera molt clara que la principal voluntat de les institucions és auto-legitimar-se i legitimar el sistema establert, i que no primi l’autogestió popular a no ser que sigui a través i amb autorització de les seves lleis, malgrat sembli una contradicció en termes. Els desallotjaments massius de centres socials que albergaven a refugiats a Grècia són exemple d’això. La protecció de la propietat privada és la norma legal que dona cobertura a accions bàrbares com aquestes, però la norma invisible i alliçonadora és evitar a tota costa els exemples vius d’auto-organització i autogestió popular de les necessitats bàsiques. Perquè si perdem la por en això, que ens mantindrà lligades a l’obediència dels seus codis i normes inhumanes? El cas de la Comunitat «La Esperanza» de Gran Canària és un exemple paradigmàtic d’això, no exempt, és clar, de repressió2.

Burocratitzar o autogestionar?

Front a una problemàtica real que ens afecta a moltes persones, podem decidir prendre les rendes de la lluita o deixar-la a mans de les administracions «públiques» i fins i tot no fer res i esperar que la «mà invisible» del mercat segueixi el seu curs. Estem tant triturats com a persones i com a col·lectivitat que sembla que poques possibilitats ens queden més que el sofriment individual i la passivitat més absoluta, o bé demanar i reivindicar que algú faci alguna cosa per a nosaltres. Al fi i al cap, l’Estat democràtic i de dret hauria de servir per alguna cosa, no? Almenys això defensen els promotors de les institucions establertes i qui creu en elles.

Si ens deixessin «sols», després de tot el que ens han desposseït al llarg dels darrers dos segles, tindríem possibilitats reals d’autogestionar-nos? Alguns exemples actuals suggereixen que si3, malgrat nombroses dificultats, producte sobretot de limitacions humanes i relacionals. A Canàries la lluita mitjançant l’acció directa expropiadora ha recollit molts més èxits en nombre que la feina de les administracions i plataformes de caire més legalista de tot l’Estat juntes4. Però per això calen persones amb dedicació, amb iniciativa, amb voluntat i fortalesa. Amb capacitat de conviure i cuidar-se. Només assumint enfortir-nos i responsabilitzar-nos de les situacions de vida en què ens trobem, tant a nivell personal com col·lectiu, podrem avançar cap a alguna cosa substancialment millor que l’ordre establert.

Desnaturalització i cooptació

El que no fem nosaltres, algú ho haurà de fer per nosaltres. I el que fem nosaltres, també! Així, si creem oficines d’expropiació popular (OEP), les institucions promouran lleis d’expropiació forçosa i inventaran les seves oficines d’habitatge públic. Duplicant estructures, cooptant als marginats i a la dissidència -però no als més marginats ni als més dissidents, sinó a aquells recuperables, els que només necessiten un petit impuls per seguir mantenint-se a flote-, professionalitzant l’activisme, pretenen acabar amb tota iniciativa d’auto-organització popular real.

Un altre exemple recent d’aquest tipus de polítiques, més enllà de l’àmbit de l’habitatge, són les subvencions a la creació d’«ateneus cooperatius» a cop de talonari per tot Catalunya5. Promocionant des de dalt allò que només pot sorgir de la voluntat i la força dels de baix, aquest tipus de coses busquen desnaturalitzar els moviment i les pràctiques, buidant-les totalment de contingut al presentar projectes semblants en aparença però totalment oposats en funcionament i objectius (en aquest cas els «ateneus cooperatius» s’entenen com una eina per crear llocs de treball, i aquí es queda l’assumpte. El cooperativisme mercantil es converteix també una eina bonica per rentar la cara al sistema i fer passar gat per llebre, més enllà de la retòrica de continuïtat històrica gloriosa amb els ateneus obrers que es pugui fer servir)6.

Per tant, veiem amb aquests exemples que la nova tàctica del sistema per a renovar-se resulta ser molt més la cooptació que no pas la repressió oberta i explícita. La cooptació, el benestar donat, l’autogestió subvencionada, fa molt més difícil la rebel·lió, a no ser que es mantingui un nivell de consciència molt elevat i uns fins estratègics i pragmàtics molt clars que poguessin donar-li la volta (i aquest no és el cas avui en dia, malauradament).

Legitimar-se i deslegitimar

Amb aquest tipus de polítiques es fa palès que cada cop hi ha més asfixia de la dissidència i de tots aquells que apostem per una vida lliure. Si us ho donem tot, ens diuen, de què us queixeu? Amb l’entrada a les institucions oligàrquiques i les minses mesures que es poden impulsar des d’allà ens pretenen fer creure que ja està tot enllestit, aconseguint així deslegitimar les lluites populars que busquen anar més enllà, és a dir, construir una vida diferent en un marc diferent, i no vendre’s el futur a canvi de passatemps enverinats. Amb les seves polítiques no creen un nou imaginari social sinó que de fet fan més i més present i més real i més legitima la necessitat de l’Estat per protegir les persones dels mals del «sector privat», així com per gestionar la misèria social. És important tenir en compte que encara que els resultats de les polítiques institucionals siguin molt minsos, amb poca inversió i sense tocar res essencial del marc actual aconsegueixen legitimar-se, bàsicament a base de propaganda i de la seva capacitat de visualitzar-se i organitzar el treball dels qui viuran de ser gestors de les misèries dels altres. No obstant, en termes reals, quantitatius, no passarien ni tant sols la prova de la suficiència, però és altament improbable que algú es dediqui a investigar-ho i comprovar-ho.

Mantenir les aparences

Un altre resultat buscat d’aquestes mesures pal·liatives és edulcorar la realitat, mantenir la gent a les ciutats amb una situació menys decadent a costa de subvencions que amaguin el que és obvi: cada cop és més difícil viure en el sistema actual i del sistema actual. És com quan als anys 70 del segle XX l’economia semblava que no podia créixer més i les elits van decidir suprimir el patró or i accelerar el deute per generar la ficció de l’abundància, ficció que en determinats moments ens ha explotat a la cara.

El que interessa a les dinàmiques del sistema actual és que malgrat la catàstrofe en la qual estem immersos, es mantingui tant com sigui possible una aparença de normalitat. Com diu Ruymán Rodriguez, volen que passem de ser potencials revolucionaris a indigents tranquils. Volen una societat d’indigents tranquils, per això ja no es parla tant d’exclusió social sinó d’exclusió habitacional/residencial per exemple, per tal de fragmentar la opressió. Ara pots ser un exclòs total en alguns àmbits però tenir casa. Com també pots tenir una feina totalment precària però a les estadístiques contribueixes a baixar els índex d’atur. Al banc li interessa més donar-te un lloguer social de 50 euros i que deixis de queixar-te i lluitar, que no pas realment els diners que deixa de percebre. Li interessa més callar-te la boca i no perdre la legitimitat, que no pas els diners. Els factors immaterials més que els materials.

L’aparença, doncs, acaba essent més important que la realitat. Això ho saben els inversors, has de «donar confiança». També ho saben els psicòlegs: fes «com si» i acabaràs essent el que vols.

Com trencar el cèrcol?

A què ens podem oposar? El cèrcol és cada vegada més estret. Intenten fer-nos creure que vivim en el millor dels mons possibles quan de fet no parem de perdre més i més autonomia, i més capacitats.

Què podem fer?

Primer de tot, aprendre a qüestionar la normalitat, treure la pols de sota l’estora de la realitat establerta. Recuperar una forma innocent d’estar al món, que no ingènua, per no donar per descomptat el sistema actual i la seva barbàrie. Combinar l’acceptació ferma del món en el què vivim amb el qüestionament imprescindible que ens recorda el que hauria de ser, el que podria ser.

Per altra banda, contribuir a augmentar el nivell de consciència de més persones que puguin comprometre’s i arriscar-se a proposar i viure en una nova realitat, sense perdre els lligams amb qui actua més per pura necessitat perquè no li queda altra, o perquè així ho decideix (estar en segona línia). També teixir ponts amb persones de l’entorn on ens trobem que es veuen afectades en pròpia pell per les dinàmiques que denunciem i que per elles la lluita és una qüestió irrenunciable i de sentit comú més que no d’ideologia7.

Igualment resulta fonamental per les dinàmiques presents d’assimilació no deixar-se cooptar, sempre mirar en cada moment quins poden ser els punts de conflicte, els buits on pot créixer i florir la dissidència. Estar atentes a les necessitats a les quals el sistema no dona o no pot donar resposta, mutant ràpid perquè això va canviant. Estar alertes a la realitat i saber detectar els camps minats abans que siguin desactivats per la legalitat vigent. Tot i això la tàctica del conflicte constant segurament no serà suficient per evitar les dinàmiques assistencials i la possibilitat de convertir-se en simple gestora dels mals del sistema. Serà necessari mantenir viva la flama de l’esperit de dissidència i donar-li vies concretes de sortida, diversitat de tàctiques que poden anar canviant en funció del lloc i el moment, però que són part d’un mateix camí del qual hem de mirar de no perdre el nord, forjant una estratègia conjunta més enllà dels àmbits concrets d’acció com ara el front de l’habitatge.

Per qualsevol d’aquestes coses és així mateix imprescindible un canvi de valors i de prioritats, almenys entre alguns sectors de la població que poden ser els més dinàmics. Mentre la cerca d’estabilitat, de seguretat, de normalitat, etc. sigui més important que la llibertat, de consciencia sobretot, i material també, en forma d’autogestió, no hi ha res a fer. Hauríem de viure com si no poguéssim perdre res, o com si el que poguéssim perdre no tingues tant valor -perdre la por a la mort seria també important per a la revolució-. Correm el risc que la comoditat ens enterri vius8.

NOTES

1El moviment de lluita per l’habitatge a Torí ha estat desactivat d’aquesta manera, amb una tàctica de suspensió administrativa dels desnonaments. 13 persones que es resistien a acceptar aquesta «solució» han estat detingudes en els darrers temps. Podeu escoltar una xerrada on s’explica aquesta lluita aquí.

2 Aquí es poden trobar diversos articles sobre els intents de desnonament a la Comunitat i aquí sobre la repressió directa a persones com l’activista Ruymán Rodríguez.

3 El barri d’Errekaleor, a Vitoria-Gasteiz, on conviuen més de 180 persones, és una mostra de les possibilitats de l’acció directa i l’autogestió.

4 Des de 2012 més de 300 okupacions i 1.000 famílies reallotjades.

5 La convocatòria es pot veure aquí.

6 Ateneus com la Base o la Baula, que han adoptat l’adjectiu de «cooperatius» pretenen anar molt més enllà d’aquesta eina institucional i mercantilista i, encara que allotgin projectes productius, la lògica és comunitària i pro-comunal, i la visió va molt més enllà de crear llocs de treball.

7 A la ZAD de França es dona una situació de tríada en aquest sentit, entre activistes, camperols que ja habitaven els terrenys okupats i persones excloses del sistema.

8 Tot i això és important veure fins a quin punt podem tallar els amarres que ens sostenen de manera que no potenciem més el caos que impera i que estem tractant d’evitar. És important que les desercions i les lluites s’afrontin amb amor i suport comunitari. Una reflexió en aquest sentit es pot trobar aquí. També és important aprofitar els nostres «privilegis» a les «zones peatonals del capitalisme» per contribuir a la revolució i no merament per renegar d’ells i passar a engreixar les files de desarrelament i desemparament d’una majoria cada cop més gran.

—————————————

(CASTELLANO)

 MÁRGENES ESTRECHOS PARA LA DISIDENCIA

En el mundo en el que vivimos la conciencia de determinadas situaciones a veces implica un ahogo constante y profundo. Cada vez hay menos margen para la oposición, para el conflicto, aquel que es real, sobre lo esencial y que pone en juego al sistema (es decir, aquel conflicto que deriva de cuestionar el paradigma vigente, por ejemplo, la propiedad privada) . Abundan, en cambio, muchas «discusiones» banales entre políticos profesionales acerca de temas realmente intrascendentes y sobre los que ellos tienen muy poca potestad de decisión en términos efectivos. La calle se hace eco de estas discusiones, y a esto se le llama «hablar de política». Discusiones en lugar de conflictos, puro espectáculo frente a la interpelante realidad.

Hablando de realidades y ficciones, el Ayuntamiento de Barcelona se está poniendo las pilas últimamente en materia de vivienda. A raíz de la aprobación de la nueva ley de vivienda de diciembre de 2016, se pretenden impulsar una serie de medidas para garantizar el acceso o el mantenimiento de la vivienda en los próximos 10 años a los habitantes de la ciudad: ayudas para pagar los alquileres, subvenciones para rehabilitaciones, pisos de protección oficial, promoción de la co-vivienda … Así, aunque determinadas de estas medidas puedan representar una ayuda en momentos puntuales, cabe preguntarse: ¿cuál es la verdadera cara de estas políticas? Y sobre todo, ¿cómo nos «ayudan» a medio plazo o, por el contrario, sirven para enmascarar las causas profundas y las soluciones radicales que tenemos que afrontar en la época que nos ha tocado vivir? Nos gustaría hacer una reflexión más amplia al respecto.

La estrategia por parte de las instituciones desde el 15-M es muy clara y evidente. Una vez los que estaban fuera están dentro, ¿qué más podemos pedir? Cuando la balanza se inclinó desde el “no nos representan” al “que nos representen mejor», se supone que sólo podemos esperar que este mejor quiera decir que jugarán a nuestro favor. Pero el frente de la vivienda ha sido uno de los más activos y persistentes desde el 15M, porque en sus diversas peculiaridades sigue siendo una fuente de conflicto urgente para muchas personas. Así, las movilizaciones y acciones por esta cuestión han continuado con fuerza y con diferentes estrategias, desde las que contemplan la acción directa expropiadora hasta las más legalistas, de las que ahora el Ayuntamiento hace bandera.

La vieja socialdemocracia de la nueva política

La nueva política que tanta tinta y saliva hace correr a aquellos que se llenan la boca con ella, consiste básicamente en intentar hacer reflotar las cenizas de la vieja socialdemocracia. Esta, históricamente, y también ahora, trata de no tocar los cimientos de la estructura de barbarie y desigualdad en la que vivimos establecidos sino simplemente destinar una parte exigua de los recursos que puede conseguir a raíz de estar “en el poder” a gestionar la miseria. Por muy encomiable que esto pueda ser, la lucha necesaria en nuestros tiempos no es esta. Llevamos demasiados años poniendo parches y edulcorando la catástrofe y está claro que esta no la evitaremos si no cuestionamos de base el funcionamiento que la provoca (el sistema Estado-Mercado y los valores asociados a él de pasividad, competencia, egocentrismo, máximo beneficio. .) y empezamos ya a construir una nueva forma de vida. Si bien es cierto que en la situación de desamparo y desestructuración social a la que hemos llegado, a algunas personas las políticas socialdemócratas las pueden ayudar temporalmente, debemos ser conscientes de que éstas sólo contribuyen a medio plazo a alargar la agonía y apuntalar el sistema . Como dice la conocida frase: “Pan para hoy, hambre para mañana».

Pacificación y represión

Lo que es verdaderamente importante para mantener las dinámicas del sistema en el caso de la vivienda, en términos generales, es promover la pacificación del conflicto. Los intentos de mediación de la administración en este sentido se presentan como una solución, la actuación del policía bueno contra el policía malo (los bancos, los fondos «buitres», las inmobiliarias …) en este juego de máscaras que enturbia las conciencias populares.

Pero su objetivo real es pacificar, como decíamos, evitar una situación demasiado dramática que pueda propiciar la autogestión popular de este ámbito de la vida tan fundamental como es el hogar. Por un lado, la estrategia pasa por calmar los ánimos a través de «solucionar» temporalmente las necesidades materiales de las personas hasta que sólo queden luchando los «irreductibles» -aquellos que se movilizan por conciencia política y social más allá de sus necesidades concretas individuales- oponiéndose a aceptar según qué tipo de medidas que resultan contraproducentes para la autonomía y la libertad. Estos últimos serán reprimidos, como ha ocurrido con el movimiento de vivienda en la ciudad de Turín) (1). Por otra parte, los casos de okupaciones masivas en que se pone más en tela de juicio la propiedad privada en desuso, ponen sobre la mesa de manera muy clara que la principal voluntad de las instituciones es auto-legitimarse y legitimar el sistema establecido, y que no prime la autogestión popular a menos que sea a través y con autorización de sus leyes, aunque parezca una contradicción en términos. Los desalojos masivos de centros sociales que albergaban a refugiados en Grecia son ejemplo de ello. La protección de la propiedad privada es la norma legal que da cobertura a acciones bárbaras como estas, pero la norma invisible y aleccionadora es evitar a toda costa los ejemplos vivos de auto-organización y autogestión popular de las necesidades básicas. Porque si perdemos el miedo en esto, que nos mantendrá ligadas a la obediencia de sus códigos y normas inhumanas? El caso de la Comunidad «La Esperanza» de Gran Canaria es un ejemplo paradigmático de ello, no exento, claro, de repressión (2).

Burocratizar o autogestionar?

Frente a una problemática real que nos afecta a muchas personas, podemos decidir tomar las riendas de la lucha o dejarla en manos de las administraciones «públicas» e incluso no hacer nada y esperar que la «mano invisible» del mercado siga su curso. Estamos tan triturados como personas y como colectividad que parece que pocas posibilidades nos quedan más que el sufrimiento individual y la pasividad más absoluta, o bien pedir y reivindicar que alguien haga algo para nosotros. Al fin y al cabo, el Estado democrático y de derecho debería servir para algo, no? Al menos eso defienden los promotores de las instituciones establecidas y los que cree en ellas.

Si nos dejaran «solos», después de todo lo que nos han despojado a lo largo de los últimos dos siglos, tendríamos posibilidades reales de autogestionarnos? Algunos ejemplos actuales sugieren que si (3), a pesar de numerosas dificultades, producto sobre todo de limitaciones humanas y relacionales. En Canarias la lucha mediante la acción directa expropiadora ha recogido muchos más éxitos en número que el trabajo de las administraciones y plataformas de tipo más legalista de todo el Estado juntas (4). Pero para ello se necesitan personas con dedicación, con iniciativa, con voluntad y fortaleza. Con capacidad de convivir y cuidarse. Sólo asumiendo fortalecernos y responsabilizarnos de las situaciones de vida en que nos encontramos, tanto a nivel personal como colectivo, podremos avanzar hacia algo sustancialmente mejor que el orden establecido.

Desnaturalización y cooptación

Lo que no hagamos nosotros, alguien tendrá que hacerlo por nosotros. Y lo que hacemos nosotros, también! Así, si creamos oficinas de expropiación popular (OEP), las instituciones promoverán leyes de expropiación forzosa e inventarán sus oficinas de vivienda pública. Duplicando estructuras, cooptando a los marginados y a la disidencia -pero no a los más marginados ni los más disidentes, sino a aquellos recuperables, los que sólo necesitan un pequeño impulso para seguir manteniéndose a flote-, profesionalizando el activismo, pretenden acabar con toda iniciativa de auto-organización popular real.

Otro ejemplo reciente de este tipo de políticas, más allá del ámbito de la vivienda, son las subvenciones a la creación de “ateneos cooperativos» a golpe de talonario por toda Cataluña (5). Promocionando desde arriba lo que sólo puede surgir de la voluntad y la fuerza de los de abajo, este tipo de cosas buscan desnaturalizar los movimientos y las prácticas, vaciándolas totalmente de contenido al presentar proyectos similares en apariencia pero totalmente opuestos en funcionamiento y objetivos (en este caso los «ateneos cooperativos» se entienden como una herramienta para crear puestos de trabajo, y aquí se queda el asunto. El cooperativismo mercantil se acaba convirtiendo también en una herramienta hermosa para lavar la cara al sistema y hacer pasar gato por liebre, más allá de la retórica de continuidad histórica gloriosa con los ateneos obreros que se pueda utilizar) (6).

Por lo tanto, vemos con estos ejemplos que la nueva táctica del sistema para renovarse resulta ser mucho más la cooptación que la represión abierta y explícita. La cooptación, el bienestar dado, la autogestión subvencionada, hace mucho más difícil la rebelión, a no ser que se mantenga un nivel de conciencia muy elevado y unos fines estratégicos y pragmáticos muy claros que pudieran darle la vuelta (y este no es el caso hoy en día, desgraciadamente).

Legitimarse y deslegitimar

Con este tipo de políticas se hace patente que cada vez hay más asfixia de la disidencia y de todos aquellos que apostamos por una vida libre. Si os lo damos todo, nos dicen, de que os quejais? Con la entrada en las instituciones oligárquicas y las escasas medidas que se pueden impulsar desde allí nos pretenden hacer creer que ya está todo listo, consiguiendo así deslegitimar las luchas populares que buscan ir más allá, es decir, construir una vida diferente en un marco diferente, y no venderse el futuro a cambio de pasatiempos envenenados. Con sus políticas no crean un nuevo imaginario social sino que de hecho hacen más y más presente y más real y más legitima la necesidad del Estado para proteger a las personas de los males del “sector privado”, así como para gestionar la miseria social . Es importante tener en cuenta que aunque los resultados de las políticas institucionales sean muy escasos, con poca inversión y sin tocar nada esencial del marco actual consiguen legitimarse, básicamente a base de propaganda y de su capacidad de visualizar y organizar el trabajo de quienes vivirán de ser gestores de las miserias de los demás. No obstante, en términos reales, cuantitativos, no pasarían ni siquiera la prueba de la suficiencia, pero es altamente improbable que alguien se dedique a investigarlo y comprobarlo.

Mantener las apariencias

Otro resultado buscado de estas medidas paliativas es edulcorar la realidad, mantener a la gente en las ciudades con una situación menos decadente a costa de subvenciones que escondan lo obvio: cada vez es más difícil vivir en el sistema actual y del sistema actual. Es como cuando en los años 70 del siglo XX la economía parecía que no podía crecer más y las élites decidieron suprimir el patrón oro y acelerar la deuda para generar la ficción de la abundancia, ficción que en determinados momentos nos ha explotado en la cara.

Lo que interesa a las dinámicas del sistema actual es que a pesar de la catástrofe en la que estamos inmersos, se mantenga en lo posible una apariencia de normalidad. Como dice Ruymán Rodriguez, quieren que pasemos de ser potenciales revolucionarios a indigentes tranquilos. Quieren una sociedad de indigentes tranquilos, por eso ya no se habla tanto de exclusión social sino de exclusión habitacional / residencial por ejemplo, para fragmentar la opresión. Ahora puedes ser un excluido total en algunos ámbitos pero tener casa. Como también puedes tener un trabajo totalmente precario pero en las estadísticas contribuyes a bajar los índices de desempleo. Al banco le interesa más darte un alquiler social de 50 euros y que dejes de quejarte y luchar, que no realmente el dinero que deja de percibir. Le interesa más hacerte callar y no perder legitimidad, que no el dinero. Los factores inmateriales más que los materiales.

La apariencia, pues, acaba siendo más importante que la realidad. Esto lo saben los inversores, debes «dar confianza». También lo saben los psicólogos: haz «como si» y acabarás siendo lo que quieres.

Cómo romper el cerco?

¿A qué nos podemos oponer? El aro es cada vez más estrecho. Intentan hacernos creer que vivimos en el mejor de los mundos posibles cuando de hecho no paramos de perder más y más autonomía, y más capacidades.

¿Qué podemos hacer?

Primero de todo, aprender a cuestionar la normalidad, quitar el polvo de debajo de la alfombra de la realidad establecida. Recuperar una forma inocente de estar en el mundo, que no ingenua, para no dar por supuesto el sistema actual y su barbarie. Combinar la aceptación firme del mundo en el que vivimos con el cuestionamiento imprescindible que nos recuerda lo que debería ser, lo que podría ser.

Por otra parte, contribuir a aumentar el nivel de conciencia de más personas que puedan comprometerse y arriesgarse a proponer y vivir en una nueva realidad, sin perder los vínculos con quien actúa más por pura necesidad porque no le queda otra, o porque así lo decide (estar en segunda línea). También tejer puentes con personas del entorno donde nos encontramos que se ven afectadas en su propia piel por las dinámicas que denunciamos y que para ellas la lucha es una cuestión irrenunciable y de sentido común más que de ideología (7).

Igualmente resulta fundamental para las dinámicas presentes de asimilación no dejarse cooptar, siempre mirar en cada momento cuáles pueden ser los puntos de conflicto, los huecos donde puede crecer y florecer la disidencia. Estar atentos a las necesidades a las que el sistema no da o no puede dar respuesta, mutando rápido porque esto va cambiando. Estar alerta a la realidad y saber detectar los campos minados antes de que sean desactivados por la legalidad vigente. Sin embargo, la táctica del conflicto constante seguramente no será suficiente para evitar las dinámicas asistenciales y la posibilidad de convertirse en simple gestora de los males del sistema. Será necesario mantener viva la llama del espíritu de disidencia y darle vías concretas de salida, diversidad de tácticas que pueden ir cambiando en función del lugar y el momento, pero que son parte de un mismo camino del que debemos intentar no perder el norte, forjando una estrategia conjunta más allá de los ámbitos concretos de acción tales como el frente de la vivienda.

Para cualquiera de estas cosas es asimismo imprescindible un cambio de valores y de prioridades, al menos entre algunos sectores de la población que pueden ser los más dinámicos. Mientras la búsqueda de estabilidad, de seguridad, de normalidad, etc. sea más importante que la libertad, de conciencia sobre todo, y material también, en forma de autogestión, no hay nada que hacer. Deberíamos vivir como si no pudiéramos perder nada, o como si lo que pudiéramos perder no tuviera tanto valor -perder el miedo a la muerte sería también importante para la revolución-. Corremos el riesgo de que la comodidad nos entierre vivos (8).

NOTAS

1 El movimiento de lucha por la vivienda en Turín ha sido desactivado de esta manera, con una táctica de suspensión administrativa de los desahucios. 13 personas que se resistían a aceptar esta «solución» han sido detenidas en los últimos tiempos. Aquí se puede escuchar una charla donde se explica esta lucha.

2 Aquí se pueden encontrar varios artículos sobre los intentos de desahucio en la Comunidad y aqui sobre la represión directa a personas como el activista Ruymán Rodríguez.

3 El barrio de Errekaleor, en Vitoria-Gasteiz, donde conviven más de 180 personas, es una muestra de las posibilidades de la acción directa y la autogestión.

4 Desde 2012 más de 300 okupaciones y 1.000 familias realojadas.

5 La convocatoria se puede encontrar aquí.

6 Ateneos como La Base o La Baula, que han adoptado el adjetivo de «cooperativos» pretenden ir mucho más allá de esta herramienta institucional y mercantilista y, aunque alojen proyectos productivos, la lógica es comunitaria y pro-comunal, y la visión va mucho más allá de crear puestos de trabajo.

7 En la ZAD de Francia se da una situación de tríada en este sentido, entre activistas, campesinos que ya habitaban los terrenos okupados y personas excluidas del sistema.

8 Sin embargo es importante ver hasta qué punto podemos cortar los amarres que nos sostienen de manera que no potenciemos más el caos que impera y que estamos tratando de evitar. Es importante que las deserciones y las luchas se afronten con amor y apoyo comunitario. Una reflexión en este sentido se puede encontrar aquí. También es importante aprovechar nuestros «privilegios» en las «zonas peatonales del capitalismo» para contribuir a la revolución y no meramente para renegar de ellos y pasar a engrosar las filas de desarraigo y desamparo de una mayoría cada vez mayor.

5 respostes a «Marges estrets per a la dissidència (CAT/CAST)»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *