Reflexions sobre el 25N: Drets, mercat i violència estructural. Canviem de paradigma? (CAT/CAST)

25n

(en castellano más abajo)

Ens trobem un any més davant el 25N, data marcada oficialment per la ONU com a «Dia internacional contra la violència cap a les dones».

Respecte la data hi ha algunes importants qüestions a remarcar. Per una banda, la manipulació sobre l’origen de l’elecció d’aquest dia –d’acte de terrorisme d’Estat a símbol de la violència contra la dona– i per l’altra, la falsificació de la història, presentant els fets que ocorregueren en tal data sota la dictadura del general Trujillo com un assassinat a dones pel fet de ser dones -obviant, en canvi, que el que va tenir lloc va ser un assassinat a la dissidència política de la República Dominicana, i que entre les persones que es van assassinar també hi havia un home, que pel que sembla s’ha esborrat de la història.

També cal conèixer que l’elecció d’aquest dia és una recuperació per part del sistema d’una data escollida en el primer encontre feminista llatinoamericà de l’any 1981. Com ens diu Cristina Suaza, una de les impulsores d’aquest encontre: « Los socialistas y también los otros hablaban de una expresión que es “la recuperación”. Es que tu tienes una actitud frente a tus derechos y ¿qué hace el sistema? Absorve tu queja y tu ganancia y la coge como propia. Por ejemplo, el día de la no violencia contra las mujeres, que salió del primer encuentro (feminista), ahora es de Naciones Unidas, entonces ya perdió el carácter revolucionario, subversivo de lo que fue inicialmente; se vuelve una cosa que está en la cultura, peso sin mayor profundidad y la juventud muchas veces no sabe esto».

Drets

Les reivindicacions feministes de les darreries del segle XIX i la primera meitat del segle XX es basaven sobretot en l’exigència de la igualtat de drets en l’arena política i també laboral. Amb l’auge de l’estatisme i el mercantilisme, producte de la revolució liberal, les dones van haver de «reconquerir» un espai de «poder» que sempre havien tingut en la societat popular1. Les noves condicions de vida, tant a nivell polític-estatal com laboral, les excloïen i les marginaven profundament, de manera que solament restaven dues opcions: una fèrria oposició al progressisme liberal, que va tenir lloc durant la major part del segle XIX -que per alguna cosa va ser un segle de revoltes camperoles constants i sagnants- o bé apuntar-se al carro del progrés i reivindicar un lloc «igualitari» en el marc estatal-capitalista emergent. Les dues opcions van tenir defensores i promotores però la història generalment només conta entre les seves files a les lluitadores per la igualtat en el nou model social, igual que passa amb les lluites de la nova classe social que va ser el proletariat. Des d’aquest punt de vista, els resistents i les resistents camperoles són titllades normalment de conservadores i retrògrades reaccionaries i s’esborren de la història, oficial o alternativa.

Mercat

Una altra data que totes coneixem en relació als feminismes és el 8 de març, que s’ha acabat erigint, almenys a Occident, com a «Dia de la dona treballadora». En aquest cas es tracta d’aixecar-se reivindicant la posició de la dona com a treballadora i, per tant, de la demanda d’igualtat de condicions en l’accés i la subsistència a través del mercat. Encara que en aquesta data sovint s’acaba ampliant la lluita feminista a molts més àmbits de la vida i l’existència, en l’imaginari popular es relaciona directament amb les lluites de les dones obreres, les vagues, i la participació de la dona en l’àmbit laboral en general, la lluita per millors condicions de treball i millor salari.

Violència

A partir de mitjans del segle XX, els feminismes com a tal s’expandeixen. Per una banda, en les seves tendències més radicals, es comença a posar l’accent en l’arena social com a reproductora de desigualtats, i per l’altra, en les seves tendències institucionals, que cada cop van prenent més força fins arribar als nostres dies, la pedra angular del discurs gira entorn de la violència «endèmica» dels homes contra les dones. Especialment des dels anys 90 aquestes dues tendències es comencen a sentir molt properes, sobretot a nivell discursiu, des del moment en què la ONU, l’any 1995, defineix en la conferència de Beijing la problemàtica de les relacions entre gèneres com a producte de la «violència estructural» d’homes cap a dones. Així, en aquest discurs que s’ha anat fent cada vegada més homogeni, les institucions i els moviments socials s’han anat apropant i sembla no haver-hi qüestionament possible.

Avui en dia pràcticament no podem distingir el discurs del sistema dels discursos alternatius dels moviments socials en aquest àmbit. Tots accepten el paradigma de la violència estructural, el binomi home perpetrador i dona víctima submisa, i l’exploten fins a les darreres conseqüències sota l’etiqueta de «violència de gènere» que cada vegada es vol més amplia i es torna més confusa. S’ha parlat de violència domèstica, de violència contra les dones, violència masclista…i ara, de «violència transistèmica» i «guerra masclista»

El 25N és, en aquest context, una mostra d’aquesta fusió. En aquesta diada el focus principal és la violència, però no aquella producte del sistema actual, estructuralment violent, sinó producte de les relacions socials entre homes i dones. La violència «masclista». L’home com a agressor i la dona com a víctima. Cada vegada més problemàtiques s’etiqueten com a violència de gènere, inclús el maltracte infantil es llegeix en aquest sentit (es considera maltracte del pare a la mare i de retruc als fills) però en canvi no es pot considerar violència de gènere la mateixa actitud per part de les mares abusadores, malgrat la seva existència és una trista realitat).

Sense negar que existeixi la violència i el maltracte, quin interès pot tenir el sistema actual en vincular de manera tant concreta i sistemàtica la violència, tota violència, amb una qüestió de gènere? El discurs de la violència de gènere no qüestiona l’arrel del sistema, és més, el reforça. El nou paradigma hobbesià dels nostres temps, amb la màxima que «l’home és un llop per a la dona» aconsegueix un clima social de divisió, odi i enfrontament entre iguals molt productiu en termes econòmics, legislatius i de control social. Més diners, més lleis, més policia..

En canvi, mentre nosaltres apuntem amb dit acusador a l’home de a peu, al nostre igual, percebent-lo cada vegada més com al nostre botxí, la violència sistèmica queda impune. Quina violència psicològica i econòmica és no poder ser mares perquè ens han inculcat que hem de prioritzar per sobre de tot la nostra carrera professional i el treball assalariat si volem ser mereixedores de reconeixement i ser «independents»? Quina violència és haver de dependre de la casta mèdica per la congelació dels nostres òvuls fins a l’edat de 40 anys?…Quina violència és aquesta, que no podem nombrar com a violència de gènere, perpetrada tant per homes com per dones de les elits econòmiques, polítiques i mèdiques? Obrim els ulls, si us plau. Mentre tot això està passant davant nostre, mentre s’està atacant la nostra vida en les seves condicions més íntimes i sublims, nosaltres restem encegades mirant cap a un altre costat, assenyalant «als homes» com a producte de tots els mals del món.

Feminització de la pobresa o empobriment del sexe femení?

ONU Mujeres, que s’ha erigit com a principal impulsora del 25N després d’apropiar-se d’aquesta data fa uns anys, és també una de les plataformes des d’on es difonen els 17 nous objectius de «desenvolupament sostenible» que les Nacions Unides han aprovat per d’aquí al 2030. Un d’aquests objectius prioritaris és la igualtat de gènere i empoderar a totes les dones i nenes del món. Una part important dins aquest objectiu és acabar amb el que, a judici seu, és la feminització de la pobresa als països subdesenvolupats. Això es pretén fer i es fa amb una mirada totalment «occidentalocèntrica» cap a diverses societats tradicionals en les quals, després de trencar amb la interdependència comunitària i de gènere que les regia, s’ha instal·lat una cada vegada més forta dependència econòmica del sistema, generalment posant recursos materials primerament en mans dels homes i deixant per tant en situació de dependència a les dones respecte aquests. Seguidament, ONU mujeres i altres organismes internacionals pro-desenvolupament, com l’FMI amb els seus microcrèdits, aterren per equilibrar les desigualtats -que ells mateixos han produït- pretenent ajudar a les dones a ser «independents». Un procés semblant al que s’ha dut a terme a Occident i que es vol projectar també als països «subdesenvolupats». A aquest procés se’l podria descriure, en primer lloc, com una conversió de la pobresa en misèria, i després, com a empobriment del sexe femení més que no pas feminització de la pobresa. La feminització de la pobresa no és tant una causa d’un model de vida erroni, com pretén indicar la ONU, sinó més aviat una conseqüència d’un tipus de polítiques associades a un model de desenvolupament i creixement que es considera el just i el correcte per aplicar arreu del món i que la ONU vol seguir desenvolupant sosteniblement.

Estat del benestar o soledat existencial?

Als països més «avançats» l’alliberament i la independència de la dona està agafant una altra cara, en el marc d’una societat cada cop més individualista. Un exemple d’això és Suècia, on un documental recent explica la «Teoria sueca del amor», que no és altra que la solitud subvencionada i l’atomització extrema, així com la degradació de l’amor i els vincles de tota relació social d’igual a igual. En el món actual la mediatització està a l’ordre del dia, l’individu front al mercat alliberador o a l’estat benefactor, però mai en relació a una comunitat d’iguals, com ha estat la història humana des de temps immemorials. En relació a això no han trigat a aparèixer algunes crítiques a la terrible veritat que desvetlla aquest film, cosa que posa de manifest la visió majoritària d’un tipus de feminisme que potser tocaria començar a qüestionar.

Canvi de paradigma, canvi de discurs

El sistema actual és profundament sexista, per això la lluita feminista i la lluita social en general així com l’anàlisi de cada situació que ens trobem, cal que vagi a l’arrel dels problemes, sinó estem reforçant el sistema i equivocant el blanc. Encara que ens adonem d’aquesta superficialitat de la lluita i l’anàlisi i la denunciem, això no vol dir que neguem que existeix el sexisme i particularment el masclisme. Igual que passa amb el racisme, és evident que existeix el racisme en una societat basada en unes desigualtats i injustícies que li són consubstancials, que juga al joc dels privilegiats i els marginats, però oi que no assenyalem als blancs com a racistes culpables d’aquesta situació, oi que tenim una mirada molt més amplia dels factors en joc? Doncs amb el masclisme hauria de ser igual.

Avui en dia la majoria d’enfocaments feministes occidentals no són anti-sistèmics, hi ha una profunda decadència dels paradigmes revolucionaris en les nostres societats. Es detecta un problema i s’aposta per unes mesures que són simples reformes per resoldre’l, i així ens anem enfonsant en la misèria a la qual ens aboca el marc actual. És tanta la catàstrofe, i es reprodueix en tants àmbits, que ens costa fer-hi front des de la base, cada vegada hem de córrer més a apagar focs i no arribem a extingir les brases.

Si els feminismes s’han d’erigir com un veritable baluard de crítica al sistema imperant, més enllà dels discursos i els grups fortament subvencionats per l’Estat que avui en dia copen generalment la visibilitat en aquest àmbit, caldrà soscavar certes creences i qüestionar determinats postulats d’arrel, més en la línia del que proposen les recents teories d’economia feminista i potser també les visions dels feminismes decolonials.

Canviar de paradigma, canviar de discurs, podria venir a ser alguna cosa així:

Diner- Institucions-  Progrés- Lleis- Violència- Drets

vs

Ajuda mútua- Convivència horitzontal – Amor- Responsabilitat i deures- «Antidesenvolupament».

Tornar a assenyalar aquest sistema biocida, sustentat i imposat per tots i totes les poderoses del món, no només homes!

Per un veritable feminisme antisistema, que en properes dates assenyalades se sentin altres veus!

1 Ivan Illich a «El género vernáculo» explica que és en el pas de la societat rural a la societat industrial i de mercat on es produeix inevitablement la discriminació femenina. David Algarra en el seu llibre «El comú català» ens parla del paper preponderant de la dona en l’Alta Edat mitjana a Catalunya (p.91).


(CASTELLANO)

Nos encontramos un año más ante el 25N, fecha marcada oficialmente por la ONU como “Día internacional contra la violencia hacia las mujeres».

Respecto la fecha hay algunas importantes cuestiones a señalar. Por un lado, la manipulación sobre el origen de la elección de este día –de acto de terrorismo de Estado a símbolo de la violencia contra la mujer– y por la otra, la falsificación de la historia, presentando los hechos que ocurrieron en tal fecha bajo la dictadura del general Trujillo como un asesinato a mujeres por el hecho de ser mujeres -obviando, en cambio, que lo que tuvo lugar fue un asesinato a la disidencia política de la República Dominicana, y que entre las personas que se asesinaron también había un hombre, que al parecer se ha borrado de la historia.

También hay que conocer que la elección de este día es una recuperación por parte del sistema de una fecha escogida en el primer encuentro feminista latinoamericano de 1981. Como nos dice Cristina Suaza, una de las impulsoras de este encuentro:« Los socialistas y también los otros hablaban de una expresión que es “la recuperación”. Es que tu tienes una actitud frente a tus derechos y ¿qué hace el sistema? Absorve tu queja y tu ganancia y la coge como propia. Por ejemplo, el día de la no violencia contra las mujeres, que salió del primer encuentro (feminista), ahora es de Naciones Unidas, entonces ya perdió el carácter revolucionario, subversivo de lo que fue inicialmente; se vuelve una cosa que está en la cultura, peso sin mayor profundidad y la juventud muchas veces no sabe esto».

Derechos

Las reivindicaciones feministas de finales del siglo XIX y la primera mitad del siglo XX se basaban sobre todo en la exigencia de la igualdad de derechos en la arena política y también laboral. Con el auge del estatismo y el mercantilismo, producto de la revolución liberal, las mujeres tuvieron que «reconquistar» un espacio de «poder» que siempre habían tenido en la sociedad popular1. Las nuevas condiciones de vida, tanto a nivel político-estatal como laboral, las excluían y marginaban profundamente, de modo que sólo quedaban dos opciones: una férrea oposición al progresismo liberal, que tuvo lugar durante la mayor parte del siglo XIX -que por algo fue un siglo de revueltas campesinas constantes y sangrientas- o bien apuntarse al carro del progreso y reivindicar un lugar «igualitario» en el marco estatal-capitalista emergente. Las dos opciones tuvieron defensoras y promotoras pero la historia generalmente sólo cuenta entre sus filas a las luchadoras por la igualdad en el nuevo modelo social, al igual que ocurre con las luchas de la nueva clase social que fue el proletariado. Desde este punto de vista, los resistentes y las resistentes campesinas son tachadas normalmente de conservadoras y retrógradas reaccionarias y se borran de la historia, oficial o alternativa.

Mercado

Otra fecha que todas conocemos en relación a los feminismos es el 8 de marzo, que ha acabado erigiéndose, al menos en Occidente, como «Día de la mujer trabajadora». En este caso se trata de levantarse reivindicando la posición de la mujer como trabajadora y, por tanto, de la demanda de igualdad de condiciones en el acceso y la subsistencia a través del mercado. Aunque en esta fecha a menudo termina ampliandose la lucha feminista a muchos más ámbitos de la vida y la existencia, en el imaginario popular se relaciona directamente con las luchas de las mujeres obreras, las huelgas, y la participación de la mujer en el ámbito laboral en general, la lucha por mejores condiciones de trabajo y mejor salario.

Violencia

A partir de mediados del siglo XX, los feminismos como tal se expanden. Por un lado, en sus tendencias más radicales, se empieza a poner el acento en la arena social como reproductora de desigualdades, y por la otra, en sus tendencias institucionales, que cada vez van tomando más fuerza hasta llegar a nuestros días, la piedra angular del discurso gira en torno a la violencia «endémica» de los hombres contra las mujeres. Especialmente desde los años 90 estas dos tendencias se empiezan a sentir muy cercanas, sobre todo a nivel discursivo, desde el momento en que la ONU, en 1995, define en la conferencia de Beijing la problemática de las relaciones entre géneros como producto de la «violencia estructural» de hombres hacia mujeres. Así, en este discurso que se ha ido haciendo cada vez más homogéneo, las instituciones y los movimientos sociales se han ido acercando y parece no haber cuestionamiento posible.

Hoy en día prácticamente no podemos distinguir el discurso del sistema de los discursos alternativos de los movimientos sociales en este ámbito. Todos aceptan el paradigma de la violencia estructural, el binomio hombre perpetrador y mujer víctima sumisa, y lo explotan hasta las últimas consecuencias bajo la etiqueta de «violencia de género» que cada vez se quiere más amplia y se vuelve más confusa. Se ha hablado de violencia doméstica, de violencia contra las mujeres, violencia machista … y ahora, de «violencia transistemica» y «guerra machista».

El 25N es, en este contexto, una muestra de esta fusión. En este día el foco principal es la violencia, pero no aquella producto del sistema actual, estructuralmente violento, sino producto de las relaciones sociales entre hombres y mujeres. La violencia «machista». El hombre como agresor y la mujer como víctima. Cada vez más problemáticas se etiquetan como violencia de género, incluso el maltrato infantil se lee en este sentido (se considera maltrato del padre a la madre y de rebote a los hijos) pero en cambio no se puede considerar violencia de género la misma actitud por parte de las madres abusadoras, a pesar de que su existencia es una triste realidad).

Sin negar que exista la violencia y el maltrato, qué interés puede tener el sistema actual en vincular de manera tan concreta y sistemática la violencia, toda violencia, con una cuestión de género? El discurso de la violencia de género no cuestiona la raíz del sistema, es más, lo refuerza. El nuevo paradigma hobbesiano de nuestros tiempos, con la máxima de que «el hombre es un lobo para la mujer» consigue un clima social de división, odio y enfrentamiento entre iguales muy productivo en términos económicos, legislativos y de control social. Más dinero, más leyes, más policía ..

En cambio, mientras nosotras apuntamos con dedo acusador al hombre de a pie, a nuestro igual, percibiéndolo cada vez más como nuestro verdugo, la violencia sistémica queda impune. Qué violencia psicológica y económica es no poder ser madres porque nos han inculcado que debemos priorizar por encima de todo nuestra carrera profesional y el trabajo asalariado si queremos ser merecedoras de reconocimiento y ser “independientes”? Qué violencia es tener que depender de la casta médica para la congelación de nuestros óvulos hasta la edad de 40 años? … Qué violencia es esta, que no podemos nombrar como violencia de género, perpetrada tanto por hombres como por mujeres de las élites económicas, políticas y médicas? Abramos los ojos, por favor. Mientras todo esto está pasando ante nosotros, mientras se está atacando nuestra vida en sus condiciones más íntimas y sublimes, nosotras estamos cegadas mirando hacia otro lado, señalando a «los hombres» como producto de todos los males del mundo.

Feminización de la pobreza o empobrecimiento del sexo femenino?

ONU Mujeres, que se ha erigido como principal impulsora del 25N después de apropiarse de esta fecha hace unos años, es también una de las plataformas desde donde se difunden los 17 nuevos objetivos de «desarrollo sostenible» que las Naciones Unidas han aprobado de aquí al 2030. Uno de estos objetivos prioritarios es la igualdad de género y empoderar a todas las mujeres y niñas del mundo. Una parte importante dentro de este objetivo es acabar con lo que, a su juicio, es la feminización de la pobreza en los países subdesarrollados. Esto se pretende hacer y se hace con una mirada totalmente «occidentalocéntrica» hacia varias sociedades tradicionales en las que, tras romper con la interdependencia comunitaria y de género que las regía, se ha instalado una cada vez más fuerte dependencia económica del sistema, generalmente poniendo recursos materiales primeramente en manos de los hombres y dejando por tanto en situación de dependencia a las mujeres respecto a estos. Seguidamente, ONU mujeres y otros organismos internacionales pro-desarrollo, como el FMI con sus microcréditos, aterrizan para equilibrar las desigualdades -que ellos mismos han producido- pretendiendo ayudar a las mujeres a ser «independientes». Un proceso similar al que se ha llevado a cabo en Occidente y que se quiere proyectar también a los países «subdesarrollados». A este proceso se le podría describir, en primer lugar, como una conversión de la pobreza en miseria, y luego, como empobrecimiento del sexo femenino más que feminización de la pobreza. La feminización de la pobreza no es tanto una causa de un modelo de vida erróneo, como pretende indicar la ONU, sino más bien una consecuencia de un tipo de políticas asociadas a un modelo de desarrollo y crecimiento que se considera el justo y el correcto para aplicar a todo el mundo y que la ONU quiere seguir desarrollando sosteniblemente.

Estado del bienestar o soledad existencial?

En los países más «avanzados» la liberación y la independencia de la mujer está tomando otra cara, en el marco de una sociedad cada vez más individualista. Un ejemplo de esto es Suecia, donde un documental reciente explica la «Teoría sueca del amor», que no es otra que la soledad subvencionada y la atomización extrema, así como la degradación del amor y los vínculos de toda relación social de igual a igual. En el mundo actual la mediatización está a la orden del día, el individuo frente al mercado liberador o al estado benefactor, pero nunca en relación a una comunidad de iguales, como ha sido la historia humana desde tiempos inmemoriales. En relación a esto no han tardado en aparecer algunas críticas a la terrible verdad que desvela este film, lo que pone de manifiesto la visión mayoritaria de un tipo de feminismo que quizá tocaría empezar a cuestionar.

Cambio de paradigma, cambio de discurso?

El sistema actual es profundamente sexista, por eso la lucha feminista y la lucha social en general así como el análisis de cada situación que nos encontramos, es necesario que vaya a la raíz de los problemas, sino estamos reforzando el sistema y equivocando el blanco. Aunque nos damos cuenta de esta superficialidad de la lucha y el análisis y la denunciamos, esto no quiere decir que neguemos que existe el sexismo y particularmente el machismo. Al igual que ocurre con el racismo, es evidente que existe el racismo en una sociedad basada en unas desigualdades e injusticias que le son consustanciales, que juega al juego de los privilegiados y los marginados, pero ¿verdad que no señalamos a los blancos como racistas culpables de esta situación, ¿verdad que tenemos una mirada mucho más amplia de los factores en juego? Pues con el machismo debería ser igual.

Hoy en día la mayoría de enfoques feministas occidentales no son anti-sistémicos, hay una profunda decadencia de los paradigmas revolucionarios en nuestras sociedades. Se detecta un problema y se apuesta por unas medidas que son simples reformas para resolverlo, y así nos vamos hundiendo en la miseria a la que nos aboca el marco actual. Es tanta la catástrofe, y se reproduce en tantos ámbitos, que nos cuesta hacerle frente desde la base, cada vez tenemos que correr más a apagar fuegos y no llegamos a extinguir las brasas.

Si los feminismos han de erigirse como un verdadero baluarte de crítica al sistema imperante, más allá de los discursos y los grupos fuertemente subvencionados por el Estado que hoy en día copan generalmente la visibilidad en este ámbito, habrá que socavar ciertas creencias y cuestionar determinados postulados de raíz, más en la línea de lo que proponen las recientes teorías de economía feminista y quizá también las visiones de los feminismos decoloniales.

Cambiar de paradigma, cambiar de discurso, podría venir a ser algo así:

Dinero-Instituciones- Progreso-Leyes-Violencia-Derechos

vs

Ayuda mutua, Convivencia horizontal, Amor, Responsabilidad y deberes, «Antidesarrollismo».

Volver a señalar este sistema biocida, sustentado e impuesto por todos y todas las poderosas del mundo, no sólo hombres!

Por un verdadero feminismo antisistema, que en próximas fechas señaladas se oigan otras voces!

1Ivan Illich en «El género vernáculo» explica que es en el paso de la sociedad rural a la sociedad industrial y de mercado donde se produce inevitablemente la discriminación femenina. David Algarra en su libro «El comú catalá» nos habla del papel preponderante de la mujer en la Alta Edad media en Cataluña (p.91).

 

4 respostes a «Reflexions sobre el 25N: Drets, mercat i violència estructural. Canviem de paradigma? (CAT/CAST)»

  1. Bones!

    És molt necessari alçar la veu i aportar llum en referència a les qüestions que aixequen tanta polseguera dins dels àmbits sistèmics i part dels moviments socials “alternatius”, com ara el 25-N. Felicitats per això.

    Però crec que en l’article t’oblides de comentar i reflexionar sobre qüestions importantíssimes en relació a al tema que tractes. T’oblides de comentar que la violència passional o domèstica contra el sexe masculí també existeix i que, a diferència de la que sofreix el sexe femení, està essent ignorada sistemàticament, ja que només a través d’aquesta ocultació constant es pot mantenir en peu el dogma del feminisme dominant que, com bé dius, és la idea de que, per regla general, [home=perpetrador i privilegiat que ha de ser reprimit per l’Estat] i [dona=víctima i desfavorida que ha de ser protegida per l’Estat]. Aquest esquema mental tan arrelat en el feminisme dominant és errat, i això s’ha de mostrar i transformar, ja que només així hi podrà haver-hi una solució realment efectiva i justa als problemes de la nostra societat relacionats amb la sexualitat.

    En aquest sentit, per exemple, a Austràlia han fet una campanya per a denunciar que 1 de cada 3 víctimes de violència passional són homes, i que, en canvi, per a ells no hi ha lleis de protecció ni institucions de suport. (http://www.oneinthree.com.au/). I a espanya, de tant en tant surt alguna notícia que revela parts de la veritat, entre tanta allau de propaganda i ocultació:

    Nadie habla de los 30 hombres que murieron a manos de sus mujeres
    http://www.elconfidencial.com/sociedad/2010-04-24/nadie-habla-de-los-30-hombres-que-murieron-a-manos-de-sus-mujeres-el-ano-pasado_395936/?utm_source=dlvr.it&utm_medium=facebook

    Crec que t’oblides de denunciar coses importants que saps, com ara que a Espanya, des del 2006, l’Estat ha donat la ordre de no registrar les víctimes masculines de violència passional, en una maniobra de ocultació sistemàtica de la veritat a l’estil 1984 d’Orwell.

    Crec que el feminisme i el masculinisme han de fusionar-se i transcendir-se per a construir un plantejament realment revolucionari en relació a la sexualitat al segle XXI. El feminsime i el masculinisme, per molt “antisistèmics” que siguin, si van separats, són parcials, insuficients i sovint esbiaixats. Units, i transcendits, poden contribuir molt a sanar la nostra emmalaltida civilització.

    Seguim!

    Blai

  2. Hola Blai,

    gràcies per l’aportació. L’objectiu de l’article no era parlar de comparacions i estadístiques de violència, ja que és un tema molt controvertit del qual ara mateix no tinc prou informació i a més penso que es fa molt difícil tractar el tema amb equanimitat ja que normalment es polaritza en dos sectors i això impedeix un debat seré.

    He estat mirant el que diu la wikipedia sobre violència domèstica cap a l’home i m’ha semblat força equànime: https://es.wikipedia.org/wiki/Violencia_dom%C3%A9stica_contra_el_var%C3%B3n

    Crec que tot depén de com es miren les estadístiques, si es mira com a violència en l’àmbit de la parella, o en l’àmbit de la llar, si es parla de tot tipus de violències o només d’una forma determinada, els factors subjectius de cada situació…està clar que és molt complex i que la visió actual és reduccionista.

    Fa uns dies va sortir aquesta notícia a vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticies/homes-maltractats-un-tema-tabu/

    Jo en aquest article volia senyalar diverses qüestions relacionades, però cada tema que he tocat podria ser molt més profunditzat.

    Anirem investigant,

    salut,
    Laia

    1. No es tracta d’entrar a parlar de comparacions ni estadístiques; no et suggereixo pas això, Laia. Et suggereixo que, si et poses a reflexionar sobre el 25N i sobre la violència passional, crec que has de DIR que la violència domèstica no és exclusivament cap a les dones, i que, malauradament, tot el paradigma feminista provoca la ocultació i menysvaloració sistemàtica de la violència que sofreixen els homes i, al mateix temps, la super-amplificació de la violència que sofreixen les dones. Si no dius això, crec la crítica que fas és superficial, i que les reflexions que fas són massa covardes i submises a la ortodòxia feminista. Així que et suggereixo: endavant amb la crítica, però que sigui ben feta! Ja en tenim prou de pseudo-crítiques que no van a l’arrel dels problemes i que s’agenollen davant dels dogmes establerts. I en el cas que ens ocupa, el problema fonamental és que el feminisme està enclaustrat en un paradigma fals: el paradigma de que les dones sempre són víctimes i els homes sempre dominadors.

  3. Merci per l’article Laia!

    Em sembla un recull molt útil per tenir a ma quan surt el tema del feminisme institucional, per tenir una veu alternativa. Molt interessant la contextualització inicial de com les institucions han escollit dates que tergiversen el sentit original de les reivindicacions: aporta una perspectiva molt entenedora que emmarca la resta de l’article.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *