Vipassana: l’art de viure amb equanimitat i consciència universal (CAT/CAST)

vipassana3

(En castellano más abajo)

Aquest setembre he realitzat un retir de meditació Vipassana de 10 dies al centre Dhamma Neru, a Santa Maria de Palautordera (Baix Montseny). Escric per explicar allò més bàsic d’aquesta tècnica així com per reflexionar sobre la meva experiència, per si pot ser d’utilitat per altres persones que vulguin iniciar-se en aquesta via d’aprofundiment psicològic i auto-coneixement al mateix temps que camí espiritual de gran valor.

Els cursos que es fan a Dhamma Neru així com a altres centres de meditació Vipassana de la península són finançats mitjançant donacions de totes les persones que practiquen i creuen que val la pena compartir els beneficis de la tècnica amb altres. Les persones que serveixen als cursos (2 professors, 2 mànagers i el personal de cuina) són també totes voluntàries. D’aquesta manera es preserva la tècnica de la mercantilització, es treballa amb esperit de servei desinteressat i s’intenta lluitar contra l’ego. Per això, es diu que de fet tot el servei que hi ha al voltant del Dhamma (la via pràctica i espiritual que s’ensenya a través de la Vipassana), forma part intrínseca dels mateixos aprenentatges que es posen de manifest al fer el curs de 10 dies assegut en meditació, com a receptor de la tècnica. El que mou a les persones relacionades amb aquest entorn és una motivació d’amor i servei per acompanyar a d’altres a desenvolupar-se psicològica i espiritualment, tractant de transcendir el sofriment i la misèria que patim l’espècie humana.

Al inscriure’s a un curs, una es compromet a un codi de disciplina que forma ja part de l’ensenyament que es pretén transmetre. En un nivell logístic, ens comprometem a seguir l’horari, (llevar-nos a les 4 del matí i anar a dormir a les 9 de la nit, dedicant a la meditació unes 10 hores al dia) i ens comprometem també al Noble Silenci (doncs es tracta d’una meditació silenciosa, sense comunicació de cap tipus amb les persones amb qui es practica ni tampoc amb l’exterior, excepte el darrer dia en el qual podem compartir experiències). En un nivell més general ens comprometem a respectar els 5 principis bàsics que formen «Sïla» o la moral del Dhamma (no robar, no matar cap ésser viu, abstenir-se d’una conducta sexual inadequada, abstenir-se de substàncies intoxicants, no mentir.) L’acceptació i la pràctica d’aquest codi moral és el primer pas del curs de meditació, abstenir-se de qualsevol acte físic o verbal que pugui perjudicar i pertorbar la pau i l’harmonia dels altres.

El segon pas del curs és «Samhadi», aprendre a controlar i concentrar la ment. Això ho aprenem observant la respiració com entra i com surt de manera natural pels nostres narius i focalitzant-nos després en observar les sensacions corporals en la petita àrea triangular entre el nostre nas i els llavis. Fent això, aconseguim afilar la nostra ment, com si aquesta fos una eina que calgués esmolar per fer-la més i més penetrant, més i més aguda. També l’asserenem, tractant d’evitar que es deixi emportar per records del passat o per pensaments del futur, o que es deixi arrastrar per negativitats de qualsevol tipus. Intentem mantenir la consciència en el present, a través de la simple observació de la respiració natural i la focalització en les sensacions d’una molt petita àrea del nostre cos.

No és fins a la tercera etapa del curs que aprenem pròpiament el que és la Vipassana: veure les coses tal i com són, no tal i com ens agradaria que fossin. Penetrar en la veritat última, més enllà d’allò aparent, comprendre el funcionament veritable de la nostra estructura mental i física. Aquesta tercera etapa s’anomena «Pañña» o saviesa. Treballem a través de l’experiència, una experiència que ens ajuda a purificar la nostra ment i entendre en la nostra pròpia pell algunes lleis naturals que no podem arribar a comprendre només intel·lectualment. Observem el procés que es dona a nivell mental i físic a través de totes les nostres sensacions corporals, realitzant un escàner continuu per tot el nostre cos sense deixar-nos emportar per aquestes sensacions, tant si són agradables com desagradables. Aquí entra en joc una de les ensenyances més fonamentals del budisme, i particularment de la Vipassana: la superació del patiment a partir del desenvolupament de l’equanimitat front als plaers/avidesa i als dolors/aversions. Aquesta pauta i pràctica no és només un ensenyament que podem trobar en el budisme, és clar, sinó també en altres tendències, com per exemple en l’estoïcisme grec. Això passa perquè és un principi universal, i allò universal sobrepassa qualsevol tècnica concreta, escola o tendència de pensament.

Amb el desenvolupament d’aquesta equanimitat anem comprenent a través del propi cos «Anicc, el canvi constant, la impermanència. Qualsevol cosa, qualsevol sensació, per bona o dolenta que sigui, és impermanent, neix i desapareix, neix i desapareix. La vida està en constant canvi i el nostre sofriment arriba quan no acceptem aquest fluir i sentim avidesa per allò que ens agrada, volent posseir-ho i fer-ho permanent i constant i aversió per allò que odiem, que no suportem, i que no volem a les nostres vides. Moure’ns per aquests dos pols ens fa viure en tensió i crea tensió al nostre entorn. L’experiència canvia, les situacions canvien (per la llei de la impermanència) però el que sempre es manté és l’equanimitat, que és el gran tresor del Dhamma. Així, canvia en tot cas l’acció que fem en cada experiència/situació, però no l’ànim. Com amb l’equanimitat, la llei de la impermanència va ésser també remarcada per alguns filòsofs grecs, com ara Heràclit.

Finalment, els darrers dies del curs ens expliquen que a través de la pràctica constant i profunda de la Vipassana podem arribar a «Bhanga» o «Bhanga Nana», la dissolució total de l’ego i del cos, adonant-nos que en última instància no som més que un conjunt de minúscules partícules subatòmiques. També comencem a posar en pràctica alguna cosa molt valuosa per aportar més gratitud i compassió a la nostra vida: la pràctica de Metta, una meditació específica amb l’objectiu de compartir totes les nostres ones vibratòries d’amor, pau i bona voluntat amb la resta d’éssers vius del món, tant amics com enemics. Intento enfocar tota l’energia d’amor i serenitat que puc sentir en pròpia pell gràcies a la pràctica i expandir-la més i més enllà, perquè totes les persones siguin felices, perquè tothom trobi la pau. Demano perdó per tot allò que pugui haver perjudicat als altres en el meu fer, i perdono a totes les persones que em puguin haver perjudicat amb intenció o sense. Així desenvolupo la compassió a un nivell cada vegada més elevat.

Bé, una vegada descrit breument el funcionament bàsic del curs i les etapes de la pràctica que s’hi aprèn, em permeto afegir també algunes reflexions respecte als aprenentatges d’aquests dies.

Asseure’s amb ferma determinació

Durant 3 de les hores diàries en les que practiquem aquesta tècnica d’auto-observació asseguts en meditació, ens comprometem a «seure amb ferma determinació». Això significa que decidim no moure la postura corporal, ni la posició de les mans, ni obrir els ulls. Per molta incomoditat que ens generi, per molts dolors corporals o tensions mentals que apareguin, aguantem immòbils. Això ens ajuda a enfortir-nos i a tornar-nos més determinades, al mateix temps que estabilitza encara més la nostra ment. La resta d’hores de meditació també hem de mirar de mantenir la postura el màxim d’estable, però ens podem moure i inclús fer alguns descansos si sentim incomoditat o necessitat d’algun tipus.

Experimentar a través d’una «metàfora viscuda»

La forma que pren la pràctica de la Vipassana la podríem anomenar com de «metàfora viscuda» per il·lustrar i comprendre realment les coses, no només intel·lectualment. La diferència entre coneixement i comprensió es mostra clarament a través de l’exemple viscut. Nosaltres podem entendre que ens anirà bé ser equànimes, també podem entendre la llei de la impermanència, etc. Com dèiem, no són conceptes desconeguts en la nostra tradició greco-romana. La novetat ve en aquest cas de la forma de comprendre aquests conceptes: només els comprendrem veritablement i els integrarem quan els visquem a través de la pròpia experiència, quan els sentim en pròpia pell.. Per això utilitzem les sensacions del cos per assajar el fet de no reaccionar davant el plaer o el dolor quan ens enfrontem a les diverses vicissituds de la vida. Però aquesta explicació només és una part de la veritat. La resta és ciència i psicologia profunda, com veurem al proper apartat.

Aprendre el llenguatge de la ment inconscient

No entrarem en detalls sobre el funcionament de la ment i la matèria que s’estudia a través del Dhamma, però a un nivell molt bàsic podem dir que la Vipassana és una tècnica per entrar en contacte amb la nostra ment inconscient i sanar-la. Com dèiem, és diferent conèixer o entendre intel·lectualment, a través de la nostra ment racional, que comprendre i integrar en profunditat certes experiències. Per poder fer això hem de contactar amb la nostra ment inconscient, aquella que no entén el català, ni l’anglès, ni el xinés, sinó el llenguatge de les sensacions. Segons expliquen en la tradició budista antiga, les sensacions ens arriben a través de 6 sentits (tots els que ja coneixem i que capten i transmeten els estímuls sensorials, més un sisè sentit que seria la ment). Els sentits ens porten a percebre determinades sensacions, i seguidament normalment apareix un judici, una catalogació: «sensació agradable» o «sensació desagradable». La sensació agradable fa que la nostra ment inconscient desenvolupi avidesa o desig i la sensació desagradable fa que la nostra ment inconscient desenvolupi aversió. Així, reaccionem cap a l’exterior amb passió, odi i tot un seguit d’emocions que ens desestabilitzen i trenquen l’harmonia pròpia i la de l’entorn, amb un efecte acumulatiu, generant nusos de negativitat o tensió. Podem tenir acumulades moltes d’aquestes sensacions corporals provinents d’aversions i avideses passades que no han sortit a la llum i que s’han enquistat -se’ls anomena sankaras-, i que aniran sorgint progressivament amb la pràctica, portant-nos a una purificació cada vegada més gran.

La Vipassana ens ensenya a tractar amb aquest procés inconscient de sensacions de desig i aversió tot hi comprenent-lo. La idea no és reprimir-lo ni donar-li sortida sense control, sinó comprendre’l a través de l’observació serena basada en l’experiència directa. Vipassana és un entrenament que li diu al cos/sensació: quan sentis una sensació agradable o desagradable no reaccionis automàticament sinó conscient i equànimement. Tenim l’experiència d’això i tractem a partir d’aquí de desenvolupar un nou hàbit amb la pràctica. Observem la llei de la impermanència per entendre que tot passarà. No multipliquem la sensació física dolorosa o agradable fent nusos i més nusos amb la ment. Desenvolupem la consciència i l’equanimitat que és l’arrel de la Vipassana.

Sentir la connexió amb la vibració còsmica, el veritable batec de l’univers sencer.

He comentat en algun lloc que la Vipassana és també un camí espiritual. Ho és per molts motius, per la pràctica del silenci i la introspecció que comporta, per la moral que ajuda a desenvolupar, per la compassió i amor que genera, per l’esperit de servei que es respira als retirs…ho és també perquè, en darrer terme, després de Sïla, Shamadi i Pañña, podem arribar a Bhanga o Bhanga Nana. En aquesta part, tot i que jo no ho vaig assolir plenament de moment, experimentem una dissolució total del cos-ment en el cosmos, ens adonem que som només una massa de partícules subatòmiques, com la resta de ment-matèria del cosmos. Som com bombolletes que neixen i exploten, neixen i exploten constantment…el que jo personalment vaig sentir van ser certes sensacions a vegades molt plaents i oceàniques (micro-vibracions per tot el cos, en alguns casos lleugeresa total del cos i només el focus de consciència observant amb una presència desbordant…) Imagino que la sensació portada a l’extrem deu ser una mica com una «mort conscient»i suposo que hi ha altres formes d’albirar aquesta realitat última, a través de tècniques variades, determinades substàncies, etc. Però aquí més que la sensació en si mateixa el que ens interessa és on ens pot portar, com ens pot fer millorar, aquesta consciència d’impermanència, aquesta comprensió que simplement som pols d’estrelles. En aquest sentit, què és doncs tant important a la vida com per merèixer el nostre odi, la nostra preocupació, perquè treballem per acumular riqueses, per posseir, pel reconeixement d’un jo que no perdurarà…? Tinc esperança en què si totes les persones integréssim aquesta realitat última,a través de la Vipassana o per altres mitjans, probablement en la realitat mundana es podrien fer grans progressos, destronant l’ego humà i totes les misèries que genera.

Fermesa: l’art de reaccionar per actuar amb serenitat i des de l’amor

Una altra cosa important que aprenem amb la pràctica de la Vipassana és la fermesa i la determinació. Practicar Vipassana no vol dir fer-se tous, no reaccionar, i no és el mateix que tornar-se impassible o indiferent. Quan cal ser ferms i actuar així es fa, però mai des de l’odi, la ira, la inconsciència… sinó des d’el profund amor i compassió cap a l’altre. Un exemple d’aquesta manera de fer podria ser l’actitud que prenem amb un infant que està apunt de caure en un precipici. Evidentment evitarem que caigui, reaccionant ràpidament, però no de forma agitada ni enfadada, simplement actuarem amb diligència, comprenent la seva ignorància i prevenint el mal que es podria ocasionar.

El 100% del problema està en el nostre interior?

Una de les qüestions que no comparteixo de l’anàlisi que fa la Vipassana del remei a la situació miserable i infeliç de la humanitat és l’excessiu èmfasi en la responsabilitat individual i personal front a com ens afecten les situacions externes. Si bé és cert que en última instància almenys el 50% del que ens passa pot ser diferent depenent de la nostra actitud i resposta, cosa que ens fa adonar de tota la força i autonomia personal de què disposem, no és menys cert que hi ha moltes circumstàncies no volgudes a la vida, que no depenen de nosaltres i que ens posen molt difícil assolir l’altre 50% de «felicitat». Parlo per exemple de situacions com les que assolen la humanitat actualment, guerres, presó, pobresa miserable, tortures, ecocidi i destrucció ambiental etc. És clar que ens podem fer molt fortes davant aquestes circumstàncies, i treballar aquesta fortalesa és un gran regal d’aquesta pràctica de Vipassana, però no és menys cert que per molt que ens alliberem de la presó interior d’ego, avidesa, aversió, etc. seguirem, ara per ara, trobant-nos amb una presó exterior i caldrà lluitar per trencar els barrots que no sols m’empresonen a mi sinó a tota la humanitat i que destrueixen la Vida a gran escala. Jo no podré ser lliure si només un altre ésser és esclau. I això no és només una metàfora espiritual, sinó alguna cosa molt real.

Malgrat tot, ens diuen que de fet Pañña vol dir veure la realitat tal i com és, d’una forma més integral i completa, des de diversos angles i punts de vista (almenys ser conscients de l’interioritat i no només de l’exterior, com és habitual). Així mateix Ken Wilber, principal promotor del Paradigma Integral, també ens parla de veure el món a través d’un mapa que tingui en compte l’interior i l’exterior, allò individual i allò col·lectiu.

A parer meu treballar la interioritat sense qüestionar l’ordre existent esdevé inútil i fins i tot, cínic. El mateix passa al revés, treballar només enfocats cap als mals del món (capitalisme, estatisme, concentració de poder, crisi financera, crisi ecològica…) sense mirar els nostres mals interns tampoc porta enlloc. Arrel d’aquesta reflexió penso en com trobar ponts entre el canvi personal i polític. Dues senzilles possibilitats que se m’acudeixen en aquest sentit són, per exemple, les següents:

Utilitzar les accions socials com a formes de millora personal. Això és, quan fem qualsevol acció social, d’intervenció externa en el món, aprofitar també per treballar-nos qualitats internes (disciplina, organització, relació amb els demés, autoexigència, responsabilitat, compromís, empatia…). Fer-ho d’una forma conscient i avaluant els nostres avenços interns i no només les fites externes assolides. Aprofitar cada ocasió, cada servei al món i a la comunitat per desenvolupar el nostre potencial humà. Així les nostres contribucions al canvi social podran esdevenir també una «teràpia» constant de millora personal.

Veure cada experiència interior de millora personal com alguna cosa a compartir que no és només una evolució individual sinó que pot ajudar a la humanitat a resoldre certs problemes que totes compartim. Entendre’ns a cadascú de nosaltres com a part d’un puzzle humà, amb les nostres potencialitats i limitacions, que de fet mostren les possibilitats i les limitacions de tota l’espècie. Cada vegada que resolem algun problema universal dins nostre, és el nostre deure compartir aquesta evolució amb la resta de persones, per si pot ser d’ajuda en un camí que, malgrat tot, cadascú ha de fer per si mateix ineludiblement. Veure que potser els nostres «problemes» poden ser les nostres comeses, els nostres compromisos, i treballar seriosament en la seva resolució d’una manera no només personal sinó també transcendent.

Racionalitat i dogma

Una de les pors que se’m despertaven al realitzar el curs de meditació era el possible nivell de dogmatisme que pogués incorporar la filosofia que acompanya la pràctica de la Vipassana. La veritat és que aquesta «filosofia» no és tal, sinó que és més aviat una manera teòrica d’explicar el significat de la pràctica, i aquesta es transmet als cursos a través d’un discurs d’una hora al dia aproximadament, en àudio, per part del mestre Goenka, el principal introductor de la Vipassana a la India des de Birmània, on s’havia conservat des dels temps de Buda. Els discursos se centren en clarificar certs aspectes de la pràctica, contextualitzar-los, també s’expliquen anècdotes i històries que serveixen d’exemples divertits i il·lustratius..la veritat és que vaig gaudir molt dels discursos diaris que, en general, van suposar per mi una font d’aprenentatge i motivació. Goenka defensa la Vipassana com una pràctica lògica, racional, científica, pragmàtica, lluny de sectarismes i particularismes. També prevé contra els «gurús» i l’ego de certs mestres espirituals, i contra la devoció cega i sense qüestionament dels seus seguidors. Parla d’una fe necessària en qualsevol activitat que un practiqui, però d’una fe basada en la pròpia reflexió i experiència, sense perdre en cap cas l’autonomia individual, sinó precisament enfortint-la.

Alguns conceptes que es fan servir per il·lustrar certs processos (es parla de Sankaras del passat que cal desfer, de Kalapas de què està compost el nostre cos (que serien aquestes partícules subatòmiques corporals), del Karma… no són d’obligada acceptació per tirar endavant amb la pràctica i tinc la impressió que més aviat són maneres pròpies d’identificar certs processos que científicament s’han anomenat d’una altra manera, però que en essència són compartits en gran mesura per la ciència i l’espiritualitat, arribant al mateix port per dues rutes diferents.

En tot cas, insisteix el mestre Goenka, agafeu de la pràctica i la teoria que ensenya la Vipassana allò que trobeu útil i racional, i, mantenint l’essència intocable de l’aprenentatge (sense barrejar-ho amb altres doctrines, creences o pràctiques, per no distorsionar l’experiència) destrieu allò que us sigui beneficiós i descarteu allò que no us faci servei.

Pessimisme, optimisme o realisme?

Hi ha moments que, al parlar tant del sofriment humà i que la vida humana és sofriment des del naixement a la mort, que la llei de la impermanència ens explica la no solidesa del món material de les formes… una pot pensar que el Dhamma és molt pessimista, i caure en la desesperació o la tristesa. Però Goenka ens assenyala que el Dhamma no és pessimista, encara que tampoc optimista. De fet, és més optimista que pessimista, però no d’un optimisme inconscient i il·lús sinó d’un optimisme realista. Per il·lustrar això s’ens explica a través d’una metàfora: una mare li diu al seu fill que vagi a comprar oli, i pel camí de retorn a casa l’ampolla d’oli cau i la meitat de l’oli es perd. En aquest cas el fill pot reaccionar de tres maneres: amb desesperació veient l’ampolla mig buida, amb emoció positiva veient l’ampolla mig plena, o veient l’ampolla mig plena amb equanimitat però també amb el realisme que hi ha la meitat de l’oli que s’ha perdut, i que cal treballar dur per aconseguir el que ens falta. Aquesta darrera opció, que ens porta a veure la situació amb optimisme però també a actuar amb realisme, és la via del Dhamma.

L’empatia, la compassió i la sensibilitat amb el territori, la cultura i la llengua

Per acabar aquesta ressenya de valoració i reflexió, voldria dir també que em va sorprendre la impossibilitat d’escoltar les xerrades de Goenka i els diversos àudios del mateix que s’escolten durant el curs, en la meva llengua materna, el català. És clar que el curs oficialment és en anglès i castellà, però els discursos de la tarda estan traduïts a nombroses llengües, entre les quals per sorpresa meva no està present cap de les llengües del territori en el que vivim, excepte és clar el castellà. Tot i la insistència i la recomanació per part dels organitzadors en què és important escoltar els discursos en la pròpia llengua materna, les possibilitats reals de fer-ho no són iguals per a tothom. Això em sorprèn i em decepciona, sobretot perquè com he comentat el centre Dhamma Neru es troba a Catalunya, on hi ha almenys dues llengües que es parlen habitualment i que són oficials. El segon centre de meditació Vipassana de recent construcció es troba a Àvila, al centre de la península, en un «país» on es parlen moltes altres llengües apart del castellà (euskera, gallec…). Crec que seria coherent amb el Dhamma que, més enllà de deixar-se emportar per la politització general d’aquest aspecte de la vida que és la llengua, simplement per respecte i sensibilitat humana, es tingués en compte la realitat del territori immediat on es troben els centres de meditació, a nivell cultural, territorial, humà…crec que l’universalisme del Dhamma no ha d’estar renyit amb la comprensió i l’apropament a les realitats locals, si no es vol convertir en un camí d’homogeneïtzació cultural que negui la diversitat i s’allunyi de les realitats socials immediates que afecten als propis practicants.

(CASTELLANO)

VIPASSANA: EL ARTE DE VIVIR CON ECUANIMIDAD Y CONSCIENCIA UNIVERSAL

Este septiembre he realizado un retiro de meditación Vipassana de 10 días en el centro Dhamma Neru, en Santa Maria de Palautordera (Baix Montseny). Escribo para contar lo más básico de esta técnica así como para reflexionar sobre mi experiencia, por si puede ser de utilidad para otras personas que quieran iniciarse en esta vía de profundización psicológica y auto-conocimiento a la vez que camino espiritual de gran valor.

Los cursos que se hacen en Dhamma Neru así como en otros centros de meditación Vipassana de la península son financiados mediante donaciones de todas las personas que practican y creen que vale la pena compartir los beneficios de la técnica con otros. Las personas que sirven en los cursos (2 profesores, 2 managers y el personal de cocina) son también todas voluntarias. De este modo se preserva la técnica de la mercantilización, se trabaja con espíritu de servicio desinteresado y se intenta luchar contra el ego. Por ello, se dice que de hecho todo el servicio que hay alrededor del Dhamma (la vía práctica y espiritual que se enseña a través de la Vipassana), forma parte intrínseca de los mismos aprendizajes que se ponen de manifiesto al hacer el curso de 10 días sentado en meditación, como receptor de la técnica. Lo que mueve a las personas relacionadas con este entorno es una motivación de amor y servicio para acompañar a otros a desarrollarse psicológica y espiritualmente, tratando de trascender el sufrimiento y la miseria arrasa la especie humana.

Al inscribirse en un curso, una se compromete a un código de disciplina que forma ya parte de la enseñanza que se pretende transmitir. En un nivel logístico, nos comprometemos a seguir el horario, (levantarse a las 4 de la mañana y acostarse a las 9 de la noche, dedicando a la meditación unas 10 horas al día) y nos comprometemos también al Noble Silencio (pues se trata de una meditación silenciosa, sin comunicación de ningún tipo con las personas con las que se practica ni tampoco con el exterior, excepto el último día en el que podemos compartir experiencias). En un nivel más general nos comprometemos a respetar los 5 principios básicos que forman «Sila» o la moral del Dhamma (no robar, no matar ningún ser vivo, abstenerse de una conducta sexual inadecuada, abstenerse de sustancias intoxicantes, no mentir.) La aceptación y la práctica de este código moral es el primer paso del curso de meditación, abstenerse de cualquier acto físico o verbal que pueda perjudicar y perturbar la paz y la armonía de los demás.

El segundo paso del curso es «Samhadi», aprender a controlar y concentrar la mente. Esto lo aprendemos observando la respiración como entra y como sale de manera natural por nuestra nariz y focalizándonos después en observar las sensaciones corporales en la pequeña área triangular entre nuestra nariz y los labios. Haciendo esto, conseguimos afilar nuestra mente, como si ésta fuera una herramienta que precisase afilarse para hacerla más y más penetrante, más y más aguda. También la serenamos, tratando de evitar que se deje llevar por recuerdos del pasado o por pensamientos del futuro, o que se deje arrastrar por negatividades de cualquier tipo. Intentamos mantener la conciencia en el presente, a través de la simple observación de la respiración natural y la focalización en las sensaciones de una muy pequeña área de nuestro cuerpo.

No es hasta la tercera etapa del curso que aprendemos propiamente lo que es la Vipassana: ver las cosas tal y como son, no tal como nos gustaría que fueran. Penetrar en la verdad última, más allá de lo aparente, comprender el funcionamiento verdadero de nuestra estructura mental y física. Esta tercera etapa se denomina «Panna» o sabiduría. Trabajamos a través de la experiencia, una experiencia que nos ayuda a purificar nuestra mente y entender en nuestra propia piel algunas leyes naturales que no podemos llegar a comprender sólo intelectualmente. Observemos el proceso que se da a nivel mental y físico a través de todas nuestras sensaciones corporales, realizando un escáner continuo por todo nuestro cuerpo sin dejarnos llevar por estas sensaciones, ya sean agradableso desagradables. Aquí entra en juego una de las enseñanzas más fundamentales del budismo, y particularmente de la Vipassana: la superación del sufrimiento a partir del desarrollo de la ecuanimidad frente a los placeres / avidez y los dolores / aversiones. Esta pauta y práctica no es sólo una enseñanza que podemos encontrar en el budismo, claro, sino también en otras tendencias, como por ejemplo en el estoicismo griego. Esto sucede porque es un principio universal, y lo universal sobrepasa cualquier técnica concreta, escuela o tendencia de pensamiento.

Con el desarrollo de esta ecuanimidad vamos comprendiendo a través del propio cuerpo «anicca», el cambio constante, la impermanencia. Cualquier cosa, cualquier sensación, por buena o mala que sea, es impermanente, nace y desaparece, nace y desaparece. La vida está en constante cambio y nuestro sufrimiento llega cuando no aceptamos este fluir y sentimos avidez por lo que nos gusta, queriendo poseerlo y hacerlo permanente y constante y aversión por lo que odiamos, que no soportamos, y que no queremos en nuestras vidas. Movernos por estos dos polos nos hace vivir en tensión y crea tensión en nuestro entorno. La experiencia cambia, las situaciones cambian (por la ley de la impermanencia) pero lo que siempre se mantiene es la ecuanimidad, que es el gran tesoro del Dhamma. Así, cambia en todo caso la acción que hacemos en cada experiencia / situación, pero no el ánimo. Como con la ecuanimidad, la ley de la impermanencia fue también resaltada por algunos filósofos griegos, como Heráclito.

Finalmente, los últimos días del curso nos cuentan que a través de la práctica constante y profunda de la Vipassana podemos llegar a «Bhanga” o “Bhanga Nana», la disolución total del ego y del cuerpo, dandonos cuenta de que en última instancia no somos más que un conjunto de minúsculas partículas subatómicas. También empezamos a poner en práctica algo muy valioso para aportar más gratitud y compasión a nuestra vida: la práctica de Metta, una meditación específica con el objetivo de compartir todas nuestras ondas vibratorias de amor, paz y buena voluntad con la resto de seres vivos del mundo, tanto amigos como enemigos. Intento enfocar toda la energía de amor y serenidad que puedo sentir en propia piel gracias a la práctica y expandirla más y más allá, para que todas las personas sean felices, para que todos encuentren la paz. Pido perdón por todo aquello que pueda haber perjudicado a los demás en mi hacer, y perdono a todas las personas que me puedan haber perjudicado con intención o sin ella. Así desarrollo la compasión a un nivel cada vez más elevado.

Bueno, una vez descrito brevemente el funcionamiento básico del curso y las etapas de la práctica que se aprende, me permito añadir también algunas reflexiones respecto a los aprendizajes de estos días.

Sentarse con firme determinación

Durante 3 de las horas diarias en las que practicamos esta técnica de auto-observación sentados en meditación, nos comprometemos a «sentarnos con firme determinación». Esto significa que decidimos no mover la postura corporal, ni la posición de las manos, ni abrir los ojos. Por mucha incomodidad que nos genere, por muchos dolores corporales o tensiones mentales que aparezcan, aguantamos inmóviles. Esto nos ayuda a fortalecernos y a volvernos más determinadas, al tiempo que estabiliza aún más nuestra mente. El resto de horas de meditación también debemos tratar de mantener la postura el máximo de estable, pero nos podemos mover e incluso hacer algunos descansos si sentimos incomodidad o necesidad de algún tipo.

Experimentar a través de una «metáfora vivida»

La forma que toma la práctica de la Vipassana la podríamos denominar como de “metáfora vivida» para ilustrar y comprender realmente las cosas, no sólo intelectualmente. La diferencia entre conocimiento y comprensión se muestra claramente a través del ejemplo vivido. Nosotros podemos entender que nos hará bien ser ecuánimes, también podemos entender la ley de la impermanencia, etc. Como decíamos, no son conceptos desconocidos en nuestra tradición grecorromana. La novedad viene en este caso de la forma de comprender estos conceptos: sólo los comprenderemos verdaderamente y los integraremos cuando los vivamos a través de la propia experiencia, cuando los sintamos en propia piel . Para ello utilizamos las sensaciones del cuerpo para ensayar el hecho de no reaccionar ante el placer o el dolor cuando nos enfrentamos a las diversas vicisitudes de la vida. Pero esta explicación sólo es una parte de la verdad. El resto es ciencia y psicología profunda, como veremos en el próximo apartado.

Aprender el lenguaje de la mente inconsciente

No entraremos en detalles sobre el funcionamiento de la mente y la materia que se estudia a través del Dhamma, pero a un nivel muy básico podemos decir que la Vipassana es una técnica para entrar en contacto con nuestra mente inconsciente y sanarla. Como decíamos, es diferente conocer o entender intelectualmente, a través de nuestra mente racional, que comprender e integrar en profundidad ciertas experiencias. Para poder hacer esto tenemos que contactar con nuestra mente inconsciente, la que no entiende el catalán, ni el inglés, ni el chino, sino el lenguaje de las sensaciones. Según explican en la tradición budista antigua, las sensaciones nos llegan a través de 6 sentidos (todos los que ya conocemos y que captan y transmiten los estímulos sensoriales, más un sexto sentido que sería la mente). Los sentidos nos llevan a percibir determinadas sensaciones, y seguidamente normalmente aparece un juicio, una catalogación: «sensación agradable” o “sensación desagradable». La sensación agradable hace que nuestra mente inconsciente desarrolle avidez o deseo y la sensación desagradable hace que nuestra mente inconsciente desarrolle aversión. Así, reaccionamos hacia el exterior con pasión, odio y toda una serie de emociones que nos desestabilizan y rompen la armonía propia y la del entorno, con un efecto acumulativo, generando nudos de negatividad o tensión. Podemos tener acumuladas muchas de estas sensaciones corporales provenientes de aversiones y avideces pasadas que no han salido a la luz y que se han enquistado -se les llama sankaras-, y que irán surgiendo progresivamente con la práctica, llevándonos a una purificación cada vez mayor.

La Vipassana nos enseña a tratar con este proceso inconsciente de sensaciones de deseo y aversión comprendiéndolo. La idea no es reprimirlo ni darle salida sin control, sino comprenderlo a través de la observación serena basada en la experiencia directa. Vipassana es un entrenamiento que le dice al cuerpo / sensación: cuando sientas una sensación agradable o desagradable no reacciones automáticamente sino consciente y ecuánimemente. Tenemos la experiencia de esto y tratamos a partir de aquí de desarrollar un nuevo hábito con la práctica. Observamos la ley de la impermanencia para entender que todo pasará. No multiplicamos la sensación física dolorosa o placentera haciendo nudos y más nudos con la mente. Desarrollamos la conciencia y la ecuanimidad que es la raíz de la Vipassana.

Sentir la conexión con la vibración cósmica, el verdadero latido del universo entero

He comentado en alguna parte que la Vipassana es también un camino espiritual. Lo es por muchos motivos, por la práctica del silencio y la introspección que conlleva, por la moral que ayuda a desarrollar, por la compasión y amor que genera, por el espíritu de servicio que se respira en los retiros … lo es también porque, en último término, después de Sila, Shamadi y Pañña, podemos llegar a Bhanga” o Bhanga Nana”. En esta parte, aunque yo no lo alcancé plenamente por el momento, experimentamos una disolución total del cuerpo-mente en el cosmos, nos damos cuenta de que somos sólo una masa de partículas subatómicas, como el resto de mente-materia del cosmos. Somos como burbujitas que nacen y explotan, nacen y explotan constantemente … lo que yo personalmente sentí fueron ciertas sensaciones a veces muy placenteras y oceánicas (micro-vibraciones por todo el cuerpo, en algunos casos ligereza total del cuerpo y sólo el foco de conciencia observando con una presencia desbordante …) Imagino que la sensación llevada al extremo debe ser un poco como una «muerte consciente» y supongo que hay otras formas de vislumbrar esta realidad última, a través de técnicas variadas, determinadas sustancias, etc. Pero aquí más que la sensación en sí misma lo que nos interesa es donde nos puede llevar, como nos puede hacer mejorar, esta conciencia de impermanencia, esta comprensión de que simplemente somos polvo de estrellas. En este sentido, ¿qué es pues tan importante en la vida como para merecer nuestro odio, nuestra preocupación, porque trabajamos para acumular riquezas, por poseer, por el reconocimiento de un yo que no perdurará …? Tengo esperanza en que si todas las personas integrásemos esta realidad última, a través de la Vipassana o por otros medios, probablemente en la realidad mundana se podrían hacer grandes progresos, destronando el ego humano y todas las miserias que genera.

Firmeza: el arte de reaccionar para actuar con serenidad y desde el amor

Otra cosa importante que aprendemos con la práctica de la Vipassana es la firmeza y la determinación. Practicar Vipassana no significa hacerse blandos, no reaccionar, y no es lo mismo que volverse impasible o indiferente. Cuando hay que ser firmes y actuar así se hace, pero nunca desde el odio, la ira, la inconsciencia … sino desde el profundo amor y compasión hacia el otro. Un ejemplo de esta manera de hacer podría ser la actitud que tomamos con un niño que está a punto de caer en un precipicio. Evidentemente evitaremos que caiga, reaccionando rápidamente, pero no de forma agitada ni enfadada, simplemente actuaremos con diligencia, comprendiendo su ignorancia y previniendo el daño que se podría ocasionar.

El 100% del problema está en nuestro interior?

Una de las cuestiones que no comparto del análisis que hace la Vipassana del remedio a la situación miserable e infeliz de la humanidad es el excesivo énfasis en la responsabilidad individual y personal frente a cómo nos afectan las situaciones externas. Si bien es cierto que en última instancia al menos el 50% de lo que nos pasa puede ser diferente dependiendo de nuestra actitud y respuesta, lo que nos hace dar cuenta de toda la fuerza y autonomía personal de que disponemos, no es menos cierto que hay muchas circunstancias no deseadas en la vida, que no dependen de nosotros y que nos ponen muy difícil alcanzar el otro 50% de «felicidad». Hablo por ejemplo de situaciones como las que asolan la humanidad actualmente, guerras, prisión, pobreza miserable, torturas, ecocidio y destrucción ambiental etc. Está claro que nos podemos hacer muy fuertes ante estas circunstancias, y trabajar esta fortaleza es un gran regalo de esta práctica de Vipassana, pero no es menos cierto que por mucho que nos liberemos de la prisión interior de ego, avidez, aversión, etc. seguiremos, hoy por hoy, encontrándonos con una prisión exterior y habrá que luchar para romper los barrotes que no sólo me aprisionan a mí sino a toda la humanidad y que destruyen la Vida a gran escala. Yo no podré ser libre si solo otro ser es esclavo. Y esto no es sólo una metáfora espiritual, sino algo muy real.

A pesar de todo, nos dicen que de hecho Pañña significa ver la realidad tal y como es, de una forma más integral y completa, desde diversos ángulos y puntos de vista (al menos ser conscientes de la interioridad y no sólo del exterior, como es habitual). Asimismo Ken Wilber, principal promotor del Paradigma Integral, también nos habla de ver el mundo a través de un mapa que tenga en cuenta el interior y el exterior, lo individual y lo colectivo.

Para mí, trabajar la interioridad sin cuestionar el orden existente se vuelve inútil e incluso, cínico. Lo mismo ocurre a la inversa, trabajar sólo enfocados hacia los males del mundo (capitalismo, estatismo, concentración de poder, crisis financiera, crisis ecológica …) sin mirar nuestros males internos tampoco lleva a ninguna parte. A raíz de esta reflexión pienso en cómo encontrar puentes entre el cambio personal y político. Dos sencillas posibilidades que se me ocurren en este sentido son, por ejemplo, las siguientes:

Utilizar las acciones sociales como formas de mejora personal. Esto es, cuando hacemos cualquier acción social, de intervención externa en el mundo, aprovechar también para trabajar cualidades internas (disciplina, organización, relación con los demás, autoexigencia, responsabilidad, compromiso, empatía …). Hacerlo de una forma consciente y evaluando nuestros avances internos y no sólo las metas externas alcanzadas. Aprovechar cada ocasión, cada servicio al mundo y a la comunidad para desarrollar nuestro potencial humano. Así nuestras contribuciones al cambio social podrán convertirse también en una «terapia» constante de mejora personal.

Ver cada experiencia interior de mejora personal como algo para compartir que no es sólo una evolución individual sino que puede ayudar a la humanidad a resolver ciertos problemas que todos compartimos. Entendernos a cada uno de nosotros como parte de un puzzle humano, con nuestras potencialidades y limitaciones, que de hecho muestran las posibilidades y las limitaciones de toda la especie. Cada vez que resolvemos algún problema universal dentro de nosotros, es nuestro deber compartir esta evolución con el resto de personas, por si puede ser de ayuda en un camino que, sin embargo, cada uno tiene que hacer por sí mismo ineludiblemente. Ver que quizás nuestros “problemas” pueden ser nuestros cometidos, nuestros compromisos, y trabajar seriamente en su resolución de una manera no sólo personal sino también trascendente.

Racionalidad y dogma

Uno de los miedos que se me despertaban al realizar el curso de meditación era el posible nivel de dogmatismo que pudiera incorporar la filosofía que acompaña a la práctica de la Vipassana. La verdad es que esta «filosofía» no es tal, sino que es más bien una forma teórica de explicar el significado de la práctica, y ésta se transmite en los cursos a través de un discurso de una hora al día aproximadamente, en audio, por parte del maestro Goenka, el principal introductor de la Vipassana en la India desde Birmania, donde se había conservado desde los tiempos de Buda. Los discursos se centran en clarificar ciertos aspectos de la práctica, contextualizarlos, también se cuentan anécdotas e historias que sirven de ejemplos divertidos e ilustrativos..la verdad es que disfruté mucho de los discursos diarios que, en general, supusieron para mí una fuente de aprendizaje y motivación. Goenka defiende la Vipassana como una práctica lógica, racional, científica, pragmática, lejos de sectarismos y particularismos. También previene contra los «gurús» y el ego de ciertos maestros espirituales, y contra la devoción ciega y sin cuestionamiento de sus seguidores. Habla de una fe necesaria en cualquier actividad que uno practique, pero de una fe basada en la propia reflexión y experiencia, sin perder en ningún caso la autonomía individual, sino precisamente fortaleciéndola.

Algunos conceptos que se utilizan para ilustrar ciertos procesos (se habla de Sankaras del pasado de los que hay que deshacerse, de Kalapas que componen nuestro cuerpo (que serían estas partículas subatómicas corporales), del Karma … no son de obligada aceptación para seguir adelante con la práctica y tengo la impresión de que más bien son formas propias de identificar ciertos procesos que científicamente se han denominado de otra manera, pero que en esencia son compartidos en gran medida por la ciencia y la espiritualidad, llegando al mismo puerto por dos rutas diferentes.

En todo caso, insiste el maestro Goenka, tomad de la práctica y la teoría que enseña la Vipassana lo que encontréis útil y racional, y, manteniendo la esencia intocable del aprendizaje (sin mezclarlo con otras doctrinas, creencias o prácticas , para no distorsionar la experiencia) acceptad lo que os sea beneficioso y descartad lo que no os sirva.

Pesimismo, optimismo o realismo?

Hay momentos en que, al hablar tanto del sufrimiento humano y de que la vida humana es sufrimiento desde el nacimiento a la muerte, que la ley de la impermanencia nos hace darnos cuenta de la no solidez del mundo material de las formas … una puede pensar que el Dhamma es muy pesimista, y caer en la desesperación o la tristeza. Pero Goenka nos señala que el Dhamma no es pesimista, aunque tampoco optimista. De hecho, es más optimista que pesimista, pero no de un optimismo inconsciente e iluso sino de un optimismo realista. Para ilustrar esto se nos cuenta a través de una metáfora: una madre le dice a su hijo que vaya a comprar aceite, y por el camino de regreso a casa la botella de aceite cae y la mitad del aceite se pierde. En este caso el hijo puede reaccionar de tres maneras: con desesperación viendo la botella medio vacía, con emoción positiva viendo la botella medio llena, o viendo la botella medio llena con ecuanimidad pero también con el realismo que hay la mitad de el aceite que se ha perdido, y que hay que trabajar duro para conseguir lo que nos falta. Esta última opción, que nos lleva a ver la situación con optimismo pero también a actuar con realismo, es la vía del Dhamma.

La empatía, la compasión y la sensibilidad con el territorio, la cultura y la lengua

Para terminar esta reseña de valoración y reflexión, quisiera decir también que me sorprendió la imposibilidad de escuchar las charlas de Goenka y los diversos audios del mismo que se escuchan durante el curso, en mi lengua materna, el catalán. Está claro que el curso oficialmente es en inglés y castellano, pero los discursos de la tarde están traducidos a numerosas lenguas, entre las cuales que para mi sorpresa no está presente ninguna de las lenguas del territorio en el que vivimos, excepto, claro, el castellano. A pesar de la insistencia y la recomendación por parte de los organizadores en que es importante escuchar los discursos en la propia lengua materna, las posibilidades reales de hacerlo no son iguales para todos. Esto me sorprende y me decepciona, sobre todo porque como he comentado, el centro Dhamma Neru se encuentra en Cataluña, donde hay al menos dos lenguas que se hablan habitualmente y que son oficiales. El segundo centro de meditación Vipassana de reciente construcción se encuentra en Ávila, en el centro de la península, en un «país» donde se hablan muchas otras lenguas aparte del castellano (euskera, gallego …). Creo que sería coherente con el Dhamma que, más allá de dejarse llevar por la politización general de este aspecto de la vida que es la lengua, simplemente por respeto y sensibilidad humana, se tuviera en cuenta la realidad del territorio inmediato donde se encuentran los centros de meditación, a nivel cultural, territorial, humano … creo que el universalismo del Dhamma no debe estar reñido con la comprensión y el acercamiento a las realidades locales, si no se quiere convertir en un camino de homogeneización cultural que niegue la diversidad y se aleje de las realidades sociales inmediatas que afectan a los propios practicantes.

5 respostes a «Vipassana: l’art de viure amb equanimitat i consciència universal (CAT/CAST)»

  1. Hola Laia,
    Gracies per escriure aquestes reflexions sobre aquesta experiència tan profunda i compartir-les amb tothom.
    Has explicat molt be, com sempre, tot el procés en que consisteix aquesta tècnica. Me sembla molt encertada la critica vers el tema de poder escoltar les indicacions i xerrades en català.
    Un altre tema que també vaig reflexionar fa 8 anys va ser sobre aquesta dicotomia entre revolució interior / exterior. En aquella època (pobre de mi!) militava a un partit comunista (PCPC) i cada cop que els hi compartia les meues experiències e inquietuds sobre aquests temes, me miraven com si fos un bitxo raro. D’altre banda, vaig poder fer amistats amb varis meditadors i meditadores del centre i passava lo mateix quan els hi explicava els cercles socials pels quals me movia. Tant la falta de sensibilitat cap a qualsevol tipus “d’espiritualitat” o reflexions transcendentals que vaig trobar en cercles “revolucionaris”; axis com la indiferència cap a temes de canvi y transformació social que vaig poder constatar amb molts meditadors/es, son qüestions que me rondinaven pel cap en aquella temps.
    D’altra banda, tambe al principi se me feia difícil aquest punt que comentes sobre el tema de la felicitat i els condicionaments exteriors. Al principi no ho acceptava, doncs, pensava com tu que axis com hi ha moltes variables internes que ens afecten i podem controlar, hi ha moltes, (moltíssimes!) circumstancies externes que no depenen de nosaltres i ens poden fer molt infeliços a nosaltres i als demes. Tot i axis, amb el temps mai vaig acabar de tancar la porta del seny a l’afirmació que la nostra felicitat depèn 100% de nosaltres. Algo me deia que era certa aquesta sentencia. Efectivament, he pogut anar comprovant amb el temps sobre la importància de mantindre aquest reialme de calma i serenor a dins nostre, lo qual es terriblement difícil d’anar mantenint, principalment front les adversitats e injustícies de la vida. El fet de com reaccionem front aquestes sensacions es lo que ens fa lliures o miserables. Aquesta actitud de “no-violencia” o “calma interior”, encara que lluitem o ens defensem enèrgicament contra la persona que mes odiem al mon, es la clau per a realitzar-nos com a esser unificats amb la Vida. Tot l’univers que percebem a l’exterior hi es a dins nostre. Som l’Univers sencer. Quan veiem tota la injustícia que hi ha arreu, cadascú hauria de preguntar-se: que puc fer dintre de les meues capacitats per canviar-ho? Sempre sense perdre de vista aquest combat interior de automillora personal, buscant la nostra realització vers els altres. La meditació ens ensenya l’art de viure, es a dir, com se sobirans de nosaltres mateixos connectats amb la Font. Seria com un tap de suro que sempre flota independentment de si l’aigua de les circumstancies de la vida son calmes o turbulentes. Aquesta equidistància , em porta a l’ unicitat amb el Tot, i aquest coneixement de la Veritat, me porta a lliurar-me als demes, ja sigui amb la copa de vi o amb la espassa!
    Una lectura interessant sobre aquest tema la vaig trobar fa un parell d’anys llegint a Antonio Blay, en el seu llibre “Ser”:
    “Nuestra vida esta construida bajo la creencia adquirida de que son las circunstancias y las personas que me rodean las que hacen que yo sea feliz o desgraciado. Estamos viviendo bajo esta convicción y por ello culpabilizamos a los demás. En cambio, si uno llega a ver con claridad que nada del exterior puede suplir lo que es la actualización de uno mismo, esto marcara un cambio radical en la actitud que se tiene ante nosotros mismos y ante la vida.
    Cuando uno hace este descubrimiento, uno se da cuenta a su vez que él es el responsable único de lo que realmente vive. Porque el exterior puede proporcionarme circunstancias agradables o desagradables pero la respuesta que yo doy a esas circunstancias depende de mí, la puedo crear yo. Por tanto, puedo ser dueño de mis repuestas y es precisamente esa respuesta la que me desarrollara, la que me actualizara.”
    Abraçada!

    1. Gràcies Ricard per les teves aportacions,

      la teva experiència i reflexions tenen molta importància per a mi. Crec que en última instància és veritat que tot depén de la reacció de cadascú de nosaltres. Crec que si cada una de les persones del món tingués la possibilitat de fer un procés de sanació amb tècniques com la Vipassana o altres, el sofriment del món sencer podria veure’s transcendit. Però, malauradament, ara mateix, hi ha persones que, sigui per l’estructura en la que es troben immerses, per factors psicològics, per mal karma o el que sigui, infligeixen condicions molt dures que perjudiquen a moltes altres persones i a l’entorn natural. Quina ha de ser la nostra posició respecte aquestes persones i estructures? Compassió si, però també lluita, lluita serena com dius tu, per no caure en la mateixa actitud interior violenta i vil que pretenem eradicar.

      La nostra actitud és important, si, per exemple en un camp de concentració pot arribar a marcar la diferència entre la supervivència i la mort (com explica molt bé l’experiència de Viktor Frankl a “L’home en busca de sentit”). Però no podem dir que seria millor, més positiu per a la humanitat, que no existissin els camps de concentració? Està clar que ens hem de fer fortes davant del sofriment però això no ens ha de resignar a deixar les coses “exteriors” tal i com són, com acaben fent alguns meditadors. Volem reaccionar amb consciència, però reaccionar. Equidistància i equanimitat no vol dir impassibilitat.

      Sempre hi haurà persones que preferiran una posició més aïllada socialment per dedicar-se a una espiritualitat més plena en la vida quotidiana. I d’altres que preferiran actuar en el marc del món ordinari. Però és molt diferent tenir una posició o una altra amb consciència de ser part d’un tot que viu i resisteix, que fer-ho com a evitació o resignació als mals que es conceben com “aliens” o amb una carrera desenfrenada per impugnar els mals del món mentre ens podrim internament. Penso que ha arribat històricament el moment d’integrar intern i extern en la mesura que sigui que ho puguem concebre conscientment, tot i tenint en compte que essencialment és la mateixa lluita, el mateix camí.

      Avui en dia molt poca gent es dedica plenament a la vida meditativa al nostre entorn. Això vol dir que viuen immersos en la vida mundana. I en aquest cas, no penso que puguis girar l’esquena a tota la misèria que ens envolta. Aquest és el camí dels Bodhisattva, que en el budisme Mahāyāna es comprometen a treballar per reduir el sofriment dels altres.

      Seguim! de fet tenim pendent una sessió d’espiritualitat i política on podríem tractar aquestes temes amb més detall i amb més persones.

      abraçades
      Laia

  2. Hola,
    Me he descargado el articulo pero no lo he leido pues lo encuentro largo. Que sea largo significa que hay mucho trabajo en ‘el y que no es s’olo una exposici’on superficial. Pero a mi’ me resulta muy ‘util lo que suelo encontrar en algunos articulos academicos, la costumbre de mencionar al principio del articulo los contenidos que se van a tratar y desarrollar, asi’ por ejemplo uno puede decidir si es el momento de leerlo o no
    gracias por el esfuerzo
    Un saludo
    xavi

    1. Ok Javier,
      si,es largo, otras personas me han dicho que sería bueno hacer estos resumenes al inicio de los textos, pues intentaré hacerlo a partir de ahora. Pensaba que con las etiquetas era suficiente, pero parece que no.
      muchas gracias por decirlo y si finalmente te lees el artículo espero que te sirva.
      abrazos,
      Laia

  3. Em preguntava un amic quina relació té l’ego amb la consciència d’impermanència. L’ego és la identificació excessiva amb una sèrie de trets suposadament nostres que quan es qüestionen ens fan reaccionar defensant-nos i atacant. En aquesta reacció ens sentim separats de la resta d’éssers vius, incompresos, sols a l’univers, d’alguna manera. La consciència d’impermanència, que s’aplica a tots els moviments i canvis del Cosmos, i per tant també a nosaltres, al nostre cos, a la nostra vida, ens ajuda a relativitzar aquesta gran identificació, a viure d’una forma més oberta i fluida, menys obsessionada amb el tenir i més amb el ser, que és el que quedarà, finalment. Per tant, la consciència d’impermanència, és una medicina contra l’ego i al mateix temps un treball dur, que ens pot fer sentir la desesperació, ja que no ens podem agafar realment a res, però també l’alliberament, l’amplitud del nostre ser, desenvolupar la humilitat i una profunda compassió.
    fins aviat,
    som pols d’estrelles;)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *